8.2.12

Fronteres de vidre


MOMPÓ, Francesc, Germania, Alzira, 2011, 169 p.,7,69 €.

Havia sentit parlar de Mompó a través de dues vies diferents: la campanya promocional de Bromera de Somiant amb Aleixa, guanyadora del XVII Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, escrita en col·laboració amb Mercè Climent, i també per mitjà del blog Anticànons (http://anticanons.blogspot.com/), d’Helena Bonals, que havia comentat amb entusiasme Terra de déus (http://anticanons.blogspot.com/2009/10/terra-de-deus-de-francesc-mompo-la.html), una novel·la que ultrapassa de manera evident la categoria de juvenil.

En aquest cas, Mompó ha creat una col·lecció de relats amb un eix temàtic molt definit: la penetració d’elements màgics en la quotidianitat o, potser, la penetració de la quotidianitat en l'altre costat.  El pas d’una banda a l’altra de l’espill és continu; d’ací el títol. De fet, els miralls i, fins i tot el vidre de les finestretes o dels gots, funcionen en bastants relats com a zona de trànsit («La inapreciable quietud del vidre», «L’ésser que havia nascut del baf», «Una vida molt limitada»).

Aquesta aparició de l’altra realitat té les fonts en referents il·lustres: des dels relats de Calders fins als de Monzó, i sobretot en Cortázar, tant pels relats com per Rayuela, per Los premios o per les altres novel·les. El llibre és tan cortazarià que, de vegades, ens sembla tornar a veure córrer cronopios entre les pàgines. També és indefugible parlar d'abundància espills i no esmentar Borges, tot i que les propostes siguen molt distintes.

L’autor retrata individus obsessius, amb dificultats per a relacionar-se, solitaris: vides pròximes als personatges de Monzó. Viuen sols, cerquen parella i a voltes són tan exigents que només el seu doble o un ésser inanimat i, per tant, manipulable, els pot fer el pes («Primera persona del singular», «Fèlix», «La imatge del vi», «Un amor de lluny»...). El pas del temps o la buidor vital són altres temes importants que configuren diversos contes.

Els relats solen estar orientats cap a un final sorprenent que, de sobte, posa el conte de l’inrevés, i accedim així a una visió global del text nova («No sóc japonès»). Tan sols en un parell de textos podem intuir la fi de la història i això fa que es diluïsca una mica l’efectivitat del mecanisme.

Fet i fet, un volum interessant, molt valuós lingüísticament (pel lèxic, per la cura en l’estil i per l’ús de les frases fetes). Conté relats importants, com ara «Viatge amb Sol», un conte molt líric, el meu preferit.

2 comentaris:

  1. Jo que sóc dona de biblioteques estic esperant a que el portin a les que acostumo a treure llibres, n’he llegit bones crítiques i ara, la teva bona ressenya. I si dius que és un llibre interessant i molt valuós lingüísticament queda apuntadíssim.
    No he llegit res d’en Mompó i aquest pot ser un bon començament, també em faria gràcia llegir Els fantasmes del Lacrima Coeli però toca esperar.

    ResponElimina
  2. Hola Carme,

    Recorde que deies en la ressenya de Mil cretins que et costa llegir reculls de relats: pots llegir-los a poc a poc, com aquella vegada. Els fantasmes de Lacrima Coeli no el conec. Investigaré. Potser buscaré Somiant amb Aleixa.

    Em fan enveja de vegades les biblioteques de Catalunya perquè deuen tenir tota classe d'autors. Ací, en compren uns quants títols en català simbòlicament i prou. La majoria te'ls has de comprar si t'interessen.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...