CARVER,
Raymond, Labutxaca, Barcelona, 2010, 240 p.
Títol original: Cathedral,
1983. Traducció: Dolors Udina.
Raymond CARVER, un dels millors contistes nord-americans,
va morir als 49 anys de càncer de pulmó. Els últims deu anys de la seua vida,
els de la relació amb la poetessa Tess Gallagher, van ser molt productius, en
contraposició als deu anteriors, un parèntesi en la seua obra, a causa de
l’alcoholisme desenfrenat.
Els relats que integren Catedral
parlen de parelles trencades o en reconstrucció, parelles de nord-americans de
classe baixa que intenten eixir avant. Són gent amb pocs estudis o sense que
tenen oficis mal remunerats: cambreres, muntadors de sostres, obrers, grangers
o venedors porta a porta.
Alcohòlics o exalcohòlics poblen molts dels contes.
Alguns (com Carver) intenten refer la seua vida; uns altres es deixen portar
pel corrent («La casa de Chef»). Són homes que han perdut la parella o la faena
i ara són incapaços de reaccionar («Compte» o «Conservació»). Generalment és la dona
el membre fort, qui conserva el seny, tracta de solucionar les coses, i
continua treballant («Brida», «Compte», «Conservació»).
La incomunicació amb la companya i, de vegades, amb els
amics és un altre dels temes principals. Sovint usen l’alcohol com a instrument
per a atenuar-la. La televisió com a remor de fons permanent és un recurs més
per a fer tolerable la tensió de la incomunicació («Conservació», «La catedral»...).
Finalment, la deixadesa personal física marca la fi de l’encís i és recurrent
en molts contes.
En realitat, la majoria de de les històries de Carver
tenen un fil comú: la caducitat de les parelles. Tess Gallagher comenta en
l’epíleg de Si em necessites truca’m respecte al conte «Conservació» que
«suggereix que les relacions, com els aliments que es descongelen, no es poden
conservar, i a partir d’un cert punt, ja no serveixen de res».
La primera vegada que vaig llegir narracions de Carver
vaig quedar desconcertat, perquè són com fragments de vides comunes que
comencen en qualsevol part, mostren el seu dramatisme i acaben de sobte, encara
que intuïm que hi ha moltes més coses més enllà del punt final; contes que
sotraguen el lector per la violència de la vida quotidiana i que guanyen molt
amb la relectura. Són escrits amb un llenguatge senzill, natural, tot i que
molt treballat en la foscor, ja que Carver corregia els relats fins a 30
vegades, segons confessa Tess Gallagher. En fi, cal llegir-los.
M'apunto la teva recomanació.
ResponEliminaM'ha sorpés el contrast entre el títol (edifici imponent) amb el tipus de personatges i vides que descriu.
Sí, el títol no és gens representatiu del contingut. És el mateix títol de l'últim conte, on si apareix el dibuix d'una catedral. És un llibre dels que cal llegir.
ResponElimina