Philip Roth va debutar amb Goodbye Columbus. La publicació va suposar un escàndol per a la població jueva dels EUA. Uns anys i un parell de novel•les després, va escriure El trastorn de Portnoy, una bomba molt més poderosa encara.
Podríem dir que es tracta del Roth més salvatge: d’una banda, un llenguatge i un contingut sexual molt transparent però sempre emmarcat en situacions narrades amb un humor arrasador; d’una altra, una crítica sense pietat a la religió, a la família (son pare i sa germana són estúpids), a les classes benestants (com en Goodbye Columbus) i, especialment, a la manera de viure jueva. Sovint tenim la sensació de trobar-nos en una pel•lícula de Woody Allen: el mateix humor, idèntics temes.
L’eix de l’acció, Alexander Portnoy, repassa davant el psicoanalista la seua vida i les obsessions centrals: una infantesa determinada per l’angoixa d’una mare sobreprotectora en una família molt jueva; una adolescència centrada en la descoberta i pràctica constant del sexe; i una edat adulta de relacions successives tancades contínuament amb fracàs, sempre amb la sensació de la impossibilitat de constituir una parella convencional i sempre perseguit pel sentiment de culpa.
En resum, i per als que comencen llegint l’últim paràgraf dels comentaris massa llargs (com jo, sovint), una novel•la divertidíssima i mordaç de la fi al principi.
Qué bo que és Roth, Philip Roth!
ResponEliminaÉs sensacional, fins i tot en les novel·les menors. Vaig veure que havies comentat també La contravida en el teu bloc: aquesta la tinc pendent.
ResponElimina