Traducció: Guillem Calaforra.
Aquest és el relat d’una xiqueta polonesa del procés
de persecució i extermini dels jueus entre 1941 i 1943 a la ciutat de Lwów,
enclavada a la regió de Galítzia, que pertany actualment a Ucraïna. Va redactar
els fets en un quadern immediatament després de ser rescatada del camp de
treball. La va alliberar-ne un grup de la resistència polonesa del Consell d’Auxili
als Jueus.
Alguns pensaran que parle d’un text similar al Diari d’Anna Frank. Tanmateix, res a
veure. O poc a veure, perquè no ens presenta d’una manera intimista la convivència
d’un grup de persones en un petit pis amagat, com en el cas de l’alemanya, sinó
que ens ofereix una visió infantil però detallada del terror i del caos que
assolava els carrers de la ciutat polonesa; una visió carregada de dades
d’importància documental.
S’hi narra, doncs, l’ocupació alemanya de l’urbs i
la creació d’un camp de treball per als jueus als afores de Lwów, al carrer
Janowska. La persecució dels jueus serà cada vegada més intensa amb el pas del
mesos.
Hi ha dos fets que m’esborronen en el text. L’un, la
participació ciutadana d’ucraïnesos en les pallisses als jueus; un capteniment
ferotge, difícil de pair. Crida l’atenció l’escena en què uns xiquets menuts
maltracten jueus sense pietat (p.42): «Vaig anar al parvulari, doncs, i allà
vaig veure nens de 6 anys que a les dones els arrencaven els cabells del cap, i
als vells, la barba. Crits i planys cada vegada més forts.»
L’altre fet és la sistematicitat alemanya en el ritual
dels afusellaments. Els presoners (xiquets i adults) s’havien de despullar
abans de ser executats, havien de plegar la roba amb cura i ordenar les seues
coses en un muntó, i després, esperar les bales o la corda. Més
tard era dut tot al magatzem del camp. Un cerimonial inhumà. Els cadàvers
quedaven estesos durant dies al lloc de l’execució, al voltant dels vàters,
zona de pas continu.
Aquesta
actitud de les víctimes ha fet que, de vegades, s’haja criticat la submissió
dels jueus a la mort. En les poques estones de reflexió que Janina alterna amb
la narració dels esdeveniments, comenta amb lucidesa al voltant de la
passivitat:
«Aquell
dia va ser molt trist al camp, i per si tot plegat no fos prou
depriment, s’acostava una festa jueva, l’Any Nou. Estava tan abatuda que no
se’m, contagiaven l’esverament i el pànic. Llavors vaig entendre per què tothom
se sotmetia a la mort tan tranquil·lament. Vaig perdre les ganes de viure i la
vida em feia fàstic.» Tinguem en
compte que tenia 12 anys quan deia açò.
Cal subratllar, com assenyala en el pròleg Iaroslsav
Hyrtsak, que «durant l’ocupació alemanya, 150.000 jueus de Lwów van perdre la
vida. El 1945 només n’hi quedaven 260.» La distribució de la població abans de
la guerra era: 50-55% de polonesos, 30-35% de jueus i 15-20% d’ucraïnesos. El
1945 la relació era: 89-90% d’ucraïnesos i 10-20% de russos. Stalin va
perseguir els polonesos i això va reduir-los a l’1%, el mateix percentatge que el dels jueus.
Malgrat l’edat, també reflexiona Hescheles sobre
Déu. Hi ha moments que vol creure-hi i pensa que ajudarà els jueus en l’últim
moment i no deixarà que els assassinen (p. 94), però la realitat no és ambigua,
i l’apatia de la divinitat davant les atrocitats, la duu a la descreença final.
L’obra havia sigut molt poc traduïda fins ara. L’any
1946 va ser traslladada al polonès i el 1958, a l’alemany. Molts anys de
silenci i el 2011 se’n publicà una versió en rus i en ucraïnès. Esperem que la
versió en català de Calaforra de 2012 impulse la traducció a altres llengües europees.
Els primers editors de l’obra, els polonesos, van
respectar l’original i únicament van corregir les errades ortogràfiques. En
canvi, van mantenir els descuits sintàctics propis de l’edat de la xiqueta
(rellegiu el quart paràgraf), en especial en la coordinació de frases. Això
confereix al text, que de vegades sembla una mica rudimentari, frescor i
veritat. L’autora volgué modificar-lo estilísticament dos anys després de la
redacció, però els editors es negaren per tal de no perdre autenticitat. Comptat
i debatut, un text necessari i valuós. Molt recomanable.
És molta la literatura sobre la II guerra: jueus/nazis/russos. He llegit molt sobre el tema, i cada dia n'apareixen nous volums.
ResponEliminaGràcies per esmentar: Els morts. La pel·li és fidelíssima a la narració. Consta de dues parts ben definides, com hauràs pogut observar. A la primera, els aprenents d'escriptor poden observar el tràfec viu de la casa en festa; la festa tradicionalíssima; el respecte per les velles senyores; el nerviosisme del polític...
La segona és tota una altra cosa: quan Anjelica H. baixa les escales i sent 'La noieta d'Augrim' que algú canta, es desencadena el drama: un amor dels 17 anys. Que poc coneixem els més propers, diu el marit. Neva sobre els camps d'Irlanda, sobre els vius i sobre els morts... Una de les obres més precioses en llibre i en cinema. Celebro que t'agradi.
Feia temps que no havia vist la pel·lícula i la vaig trobar per casualitat en la televisió en una nit adequada. La segona part em sembla meravellosa: és un sotrac interior. M'anote la frase del marit; justíssima.
ResponElimina