Amb els ulls d’una nena de dotze anys

HESCHELES, Janina, Riurau Editors, Barcelona, 2012, 113 p., 13,50 €.

Traducció: Guillem Calaforra.

Aquest és el relat d’una xiqueta polonesa del procés de persecució i extermini dels jueus entre 1941 i 1943 a la ciutat de Lwów, enclavada a la regió de Galítzia, que pertany actualment a Ucraïna. Va redactar els fets en un quadern immediatament després de ser rescatada del camp de treball. La va alliberar-ne un grup de la resistència polonesa del Consell d’Auxili als Jueus.

Alguns pensaran que parle d’un text similar al Diari d’Anna Frank. Tanmateix, res a veure. O poc a veure, perquè no ens presenta d’una manera intimista la convivència d’un grup de persones en un petit pis amagat, com en el cas de l’alemanya, sinó que ens ofereix una visió infantil però detallada del terror i del caos que assolava els carrers de la ciutat polonesa; una visió carregada de dades d’importància documental.

S’hi narra, doncs, l’ocupació alemanya de l’urbs i la creació d’un camp de treball per als jueus als afores de Lwów, al carrer Janowska. La persecució dels jueus serà cada vegada més intensa amb el pas del mesos.

Hi ha dos fets que m’esborronen en el text. L’un, la participació ciutadana d’ucraïnesos en les pallisses als jueus; un capteniment ferotge, difícil de pair. Crida l’atenció l’escena en què uns xiquets menuts maltracten jueus sense pietat (p.42): «Vaig anar al parvulari, doncs, i allà vaig veure nens de 6 anys que a les dones els arrencaven els cabells del cap, i als vells, la barba. Crits i planys cada vegada més forts.»

L’altre fet és la sistematicitat alemanya en el ritual dels afusellaments. Els presoners (xiquets i adults) s’havien de despullar abans de ser executats, havien de plegar la roba amb cura i ordenar les seues coses en un muntó, i després, esperar les bales o la corda. Més tard era dut tot al magatzem del camp. Un cerimonial inhumà. Els cadàvers quedaven estesos durant dies al lloc de l’execució, al voltant dels vàters, zona de pas continu.

Aquesta actitud de les víctimes ha fet que, de vegades, s’haja criticat la submissió dels jueus a la mort. En les poques estones de reflexió que Janina alterna amb la narració dels esdeveniments, comenta amb lucidesa al voltant de la passivitat:

«Aquell  dia va ser molt trist al camp, i per si tot plegat no fos prou depriment, s’acostava una festa jueva, l’Any Nou. Estava tan abatuda que no se’m, contagiaven l’esverament i el pànic. Llavors vaig entendre per què tothom se sotmetia a la mort tan tranquil·lament. Vaig perdre les ganes de viure i la vida em feia fàstic.» Tinguem en compte que tenia 12 anys quan deia açò.

Cal subratllar, com assenyala en el pròleg Iaroslsav Hyrtsak, que «durant l’ocupació alemanya, 150.000 jueus de Lwów van perdre la vida. El 1945 només n’hi quedaven 260.» La distribució de la població abans de la guerra era: 50-55% de polonesos, 30-35% de jueus i 15-20% d’ucraïnesos. El 1945 la relació era: 89-90% d’ucraïnesos i 10-20% de russos. Stalin va perseguir els polonesos i això va reduir-los a l’1%, el mateix percentatge que el dels jueus.

Malgrat l’edat, també reflexiona Hescheles sobre Déu. Hi ha moments que vol creure-hi i pensa que ajudarà els jueus en l’últim moment i no deixarà que els assassinen (p. 94), però la realitat no és ambigua, i l’apatia de la divinitat davant les atrocitats, la duu a la descreença final.

L’obra havia sigut molt poc traduïda fins ara. L’any 1946 va ser traslladada al polonès i el 1958, a l’alemany. Molts anys de silenci i el 2011 se’n publicà una versió en rus i en ucraïnès. Esperem que la versió en català de Calaforra de 2012 impulse la traducció a altres llengües europees.

Els primers editors de l’obra, els polonesos, van respectar l’original i únicament van corregir les errades ortogràfiques. En canvi, van mantenir els descuits sintàctics propis de l’edat de la xiqueta (rellegiu el quart paràgraf), en especial en la coordinació de frases. Això confereix al text, que de vegades sembla una mica rudimentari, frescor i veritat. L’autora volgué modificar-lo estilísticament dos anys després de la redacció, però els editors es negaren per tal de no perdre autenticitat. Comptat i debatut, un text necessari i valuós. Molt recomanable.