El tango de l’anarquista

HERNÀNDEZ I XULVI, Albert, Ed. Bromera, 176 p., 18,95 €.

Pense que la millor novel·la de d’Hernàndez i Xulvi és Temps de fang, que cal llegir-la JA en cas de descuit. Tanmateix, la que comentem ara és també una història ben forjada, una història senzilla, amb estructura lineal i de protagonistes perdedors: Sebastian, l’eix de la narració, és un perdedor doble, va perdre la Guerra Civil i, a l’Argentina, perdrà la família i l‘estabilitat que havia aconseguit amb els anys; Daniel, el seu company, també perdé la guerra i serà un perdedor passiu en l’amor; Sonia i Adela, la dona i la filla de Sebastian, són evidentment derrotades pel destí; finalment, Edgar és un addicte al joc i a les desfetes.

Tots aquets personatges tenen un tret comú molt valuós: la profunditat psicològica, la complexitat vital. Ni tan sols els diguem-ne secundaris, com ara Edgar, Daniel o Susanna són vides planes, sense zones incertes.

El relat comença amb un dels últims episodis de la Guerra Civil: l’intent de fugida en vaixell dels republicans des del port d’Alacant, on van ser arraconats i metrallats sense escapatòria des dels avions dels anomenats “nacionals” (no confoneu amb “nacionalistes”, per favor), ja que no hi havia prou embarcacions per a tots.

Sebastian, un dels supervivents, després de refer la seua vida a l’Argentina i perdre-ho tot de nou a causa de la dictadura, decideix venjar-se. Tria com a símbol del mal Just Vendrell (un nom irònic): l’home que amb les seues acusacions fictícies va provocar la mort de son pare acabada la Guerra Civil. Tria Just Vendrell perquè l’objectiu lògic, els militars argentins, és inaccessible. Està venjant-se en Vendrell dels criminals argentins ja que en el fons formen part del mateix mal.

En el període de Sebastian en aquest país presenciem tortures esborronadores; algunes no les podrem oblidar mai. L’autor deia fa poc que s’havia documentat molt històricament per fer aquest llibre. Uf!

He de dir també que, com en Temps de fang, hi ha les aparicions sobtoses de la mort que sacsegen vides que semblaven inalterables. Pense en el xiquet d’aquesta novel·la que es munta en un camió i atropella accidentalment un home que treballava uns metres davant. En El tango de l’anarquista la mort també sorgeix de colp i volta i devasta la vida tranquil·la del protagonista i del lector.

Malgrat tot, cal destacar que Hernàndez i Xulvi tanca el relat amb una visió positiva de la realitat: “La vida té ombres i llums; de vegades les ombres ens espenten cap a la llum”, diu en l’últim paràgraf considerant que no hauria tingut família a l’Argentina si no l’hi haguera conduït la derrota en la Guerra Civil. La botella mig plena.