El cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor

KAWAKAMI, Hiromi, Quaderns Crema, 213 p., 18,00€

Acabe aquesta novel·la de subtítol comercial i se’m fa difícil explicar com m’ha anat conquerint a poc a poc. Sembla en l’inici que l’acció no progressa, que ocorren poques coses, però de vegades també en els retrocessos s’avança. I en efecte, contínuament la relació avança i recula, retrocedeix i accelera, com en la realitat més propera. Aquest és el ritme propi de Kawakami: lent i particular, molt oriental, de llenguatge auster, quasi invisible.

Deia al principi que és treballós explicar l’essència de El cel és blau, la terra blanca. Potser podria dir que és una narració senzilla contada en primera persona per la protagonista, poc de temps després del fets, de manera bastant lineal i especialment lleu, molt lleu.

El cel és blau, la terra blanca és, a més a més, una història tènue de diàlegs abundosos però de monosíl·labs freqüents. S’hi narra l’evolució de la relació sempre intricada entre mestre i alumna (admet que la resta de possibilitats en aquests duets són igualment intricades). L’ús dels pronoms reflecteix aquesta distància: ell sempre usa el tu, ella mai no abandona el vosté. L’edat tampoc no fa més suaus els murs: ell té 67 anys i ella, 37. Ell, tan formal sempre, tan correcte i tan antic, inseparable del seu maletí, fins i tot en les excursions; ella, tan poc convencional en tot. Diu Tsukiko, la protagonista: “Tot i que ens portàvem trenta anys, compartia més coses amb el mestre que amb alguns amics de la meua edat”. I aquesta complicitat difícil va obrint-se pas discretament i a pleret entre els malentesos i les incomunicacions quotidianes durant 2 anys.

Pel que fa al nom dels personatges, mentre que coneixem el nom de la narradora-protagonista des de la primera pàgina, el nom del mestre, Harutsuma Matsumoto no ens serà transmés fins a la penúltima. I és que saber-ne el nom és posseir la cosa, i Harutsuma sembla de vegades inaccessible. De fet, Tsukiko no el podrà recordar fins aquest moment; emprarà l’apel·latiu de mestre durant tot el relat. És la seua manera de dir-nos que l’acostament a Harutsuma ha sigut molt lent i dificultós, perquè des de l’inici el mestre crea barreres, distàncies de seguretat i d’opacitat. Les crea quan caminen (ell sempre davant i ella uns passos darrere), quan van a la taverna i demanen a diari comptes separats, o quan se serveix beguda, perquè no li agrada que li’n servisquen: prefereix fer-ho ell mateix.
Tsukiko i el mestre tindran parelles alternatives i obstacles al llarg de la seua coneixença que els distrauran de l’objectiu principal, però a la fi aquestes distàncies de seguretat aniran esvanint-se.

D’una altra banda, cal dir que la casualitat és un factor important en la relació. Tot és deixat a l’atzar, no es planifiquen les trobades. Diu Tsukiko: “Sempre ens trobàvem per casualitat, passejàvem junts per casualitat i bevíem junts per casualitat. Quan l’anava a veure a casa seua, també m’hi presentava sense avisar-lo. A vegades passàvem tot un mes sense veure’ns”. I més avant, conversen els dos:

– Per cert, Tsukiko, hi ha un refrany que diu que “fins i tot la trobada més casual és karma”.
– ¿Vol dir que la nostra trobada d’avui ha estat cosa del destí? – vaig suggerir.
– ¿Saps què és el karma, Tsukiko?
– Una mena de destí que t’uneix amb una altra persona? (...)
– El karma és un concepte budista. És l’energia que conservem de les nostres vides anteriors i que condiciona les nostres vides futures. (...) El karma és una connexió amb les nostres vides anteriors.
– Ja ho entenc! – Vaig exclamar una mica fort–. Vostè i jo ja estàvem units en les nostres vides anteriors! ¿És això, mestre?
– Suposo que tothom ho està d’alguna manera.

Probablement també jo vaig arribar per casualitat a aquesta narració entre els munts de novetats de la llibreria; o per karma, qui ho sap?