Feia quasi un any que La carretera m’esperava a la prestatgeria per ser llegida, i probablement mereixia més atenció. M’havien arribat ressenyes d’elogi d’aquesta novel•la, a banda de l’etiqueta de Premi Pulitzer 2007, però el fet inusual de comprovar que les nostres impressions coincideixen amb els comentaris llegits prèviament sempre aporta un plaer especial.
The road (títol original en anglés) és una història sense capítols escrita molt destrament. McCarthy, amb un llenguatge senzill, tallant, estructurat en frases curtes separades per punts, obliga a seguir-lo sense descans per aquesta carretera apocalíptica cap al sud, cap al futur.
L’obra ens planteja la història d’un home i del seu fill en un món desolat, cobert de cendra; un món de tons grisos on tot ha estat arrasat: vehicles, ciutats, granges, arbres, cultius, arbustos. És un planeta on el problema més greu és la fam: les persones que han sobreviscut a la catàstrofe –de la qual no coneixem els motius- vaguen entre parracs a la recerca de rebosts oblidats que saquejar; la terra i el mar no produeixen, de manera que tan sols els resta alimentar-se de les deixalles del món antic (llandes, pots, brics, etc.).
El llibre ens parla de la voluntat de viure de l’ésser humà per damunt de tot, especialment per damunt de l’absència de present i de futur; l’obstinació pura per la vida. Quan el pare explica al xiquet que és difícil que hi haja molts més supervivents, el xiquet, conscient de l’absurd de la seua vida, sacseja el cap i diu: «No entenc què fem.» Aleshores, l’home canvia d’actitud i intenta animar-lo dient el que no creu: «Sí que hi ha gent. Hi ha gent i nosaltres la trobarem. Ja ho veuràs.» (p.211)
En un món poblat per bandes d’assassins disposades a matar per apagar la fam o per robar una manta, es viu en un estat de guerra permanent. Ja no val el sistema de lleis d’Occident, ja no hi ha justícia, i aquesta manca d’organització social converteix les persones en depredadors sense principis.
D’una altra banda, és també transcendental en la novel•la el desenvolupament de la relació pare-fill. Una relació lacònica, amb molts silencis, especialment del xiquet, però on batega amb intensitat la por del pare de no saber protegir adequadament el seu fill o de no poder alimentar-lo, i la del fill de perdre l’única persona que té cura d’ell. Quan la temptació de captenir-se com un salvatge assalte l’home, el xiquet sempre l’obligarà a recordar les coordenades del bé. Dos personatges que ni tan sols tenen nom propi: el pare serà denominat sempre «l’home», i el xiquet, «el nen», cosa que els atorgarà un caràcter més simbòlic; podrien ser qualsevol humà.
Comptat i debatut: una ficció psicològica i fins i tot d’aventures tan absorbent que, si bé en un principi la simultaniejava amb un altre llibre anterior, cap a la meitat de la novel•la haguí d’ajornar l’altra lectura i em vaig deixar endur completament per l’atmosfera de McCarthy fins a la fi.
Ací teniu un altre comentari: http://llibretadelanuria.blogspot.com/search/label/Cormac%20McCarthy
Ací teniu un altre comentari: http://llibretadelanuria.blogspot.com/search/label/Cormac%20McCarthy
Com que he de llegir moltes per ressenyar o en jurats literaris, no tinc massa temps d'incorporar-hi unes altres lectures de plaer. I vaig desoir el consell de llegir primer la novel·la abans de veure la pel·lícula. No ha pogut ser. La pel·lícula em va semblar impressionant, devastadora. Em puc fer càrrec de com els llibre. Crec, Toni, que ja m'has intrigat del tot.
ResponEliminaSí, crec que l’adjectiu devastadora explica també de manera molt precisa com és la novel•la, quina classe de sotragades hi trobarem. Mentre la llegia, em va fer la impressió que era molt visual, que tenia moltes possibilitats com a text fílmic. No vaig voler veure la pel•lícula abans, encara que la tenia a casa i m’abellia, perquè sempre resta una mica d'intensitat a la lectura posterior. Espere veure-la aquesta setmana. El mateix em va passar amb El lector fa dos anys: la pel•lícula estava bé, però com hauria sigut el text després d’haver vist el film? Segurament diferent.
ResponEliminaDe tota manera, espere haver-te intrigat prou com per animar-te a llegir-la. Et donarà una visió més àmplia de la hìstòria.
A mi també em va absorvir totalment, i em van fer patir molt...
ResponEliminaÉs que fa patir molt, sobretot per la presència del xiquet en un món així de terrible. Tens raó: és molt absorbent; no és una novel·la que pugues deixar dos dies de costat; impossible. Me'n recorde com si l'haguera llegit ahir.
ResponElimina