Xavier Aliaga és xativí. Ha llegit, com dos generacions de valencians, les obres de Ferran Torrent, i els seus diàlegs són tan vius i versemblants com els de Torrent, que n’és un mestre. Els neons de Sodoma és novel•la negra amb elements clàssics, com ara la figura de l’inspector Oyono (home dur i seductor de físic irresistible), els clubs de carretera, el món de la delinqüència més primària o l’aparició de rosses arravatadores.
A més d’això, que és l’excusa, hi ha el retrat de Vilaroglet, un poble que pot ser qualsevol dels nostres, amb les seues festes exagerades, amb unes rivalitats veïnals absurdes, amb uns polítics molt nostres, i amb una societat hipòcrita, de religiositat molt superficial, però on el pes i l’opinió de l’Església encara són molt decisius.
D’estructura senzilla, és una ficció lleugera, desengreixant i divertida que sap mantenir la intriga i el ritme necessaris. Amaga un narrador d’opinions àcides que, de vegades, perd la neutralitat clàssica i opina sobre Canal 9 («Pensava en una porta gran, còmoda i esplèndida a través de la qual fugir de la mediocre existència de reportera de cap de setmana d’una televisió autonòmica intervinguda políticament.»), sobre el Parc Central de València («[...] promès des de dècades enrere, però mai no materialitzat.»), sobre denominacions de monuments («[...] fins a les Torres de Quart, rebatejades pels valencians castellanoparlants de la capital com de Quarte per alguna absurda raó sociolingüística.») o sobre la Copa de l'Amèrica (p. 125).
En definitiva, ressons torrentians, però una obra molt diferent: més esperpèntica, més berlanguiana, corrosiva. No ens avorrirà, això és segur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada