Invisible

AUSTER, Paul, Ed. 62, Barcelona, 2010, labutxaca, 255 p., 9,95 €.

Adam Walker, un estudiant de segon curs de literatura de Columbia, coneix en una festa una parella bastant especial. Ell, Rudolf, és parisenc, treballa com a professor associat en aquesta universitat. De mitjana edat, ella és una dona molt atractiva, de nom Margot; és també francesa i el sexe és un dels eixos de la seua vida. Rudolf Born ofereix a Adam dirigir una revista literària, perquè el considera un jove prometedor. A poc a poc, Adam s’endinsarà en la vida de la parella i això modificarà de dalt a baix el seu món. Així, poc després, un incident al carrer quan acompanyava Rudolf el marcarà fondament.

Ací acaba la primera part, titulada «Primavera» i narrada en primera persona. La segona, «Estiu», narrada amb el tu per aconseguir distància respecte a uns fets difícils, presenta algunes intromissions en el relat de Jim Freeman, amic d’Adam, que exerceix una funció diguem-ne de compilador dels textos que componen la novel·la, d’editor espuri, en definitiva. A partir d’aquest moment, Jim apareixerà i desapareixerà aportant materials diversos per a la ficció. Fins i tot els millorarà. Aquest fet trencarà la il·lusió de la història i revelarà les costures del llibre. En aquesta segona part se’ns descriurà la relació entre Adam i la seua germana Gwyn i amb la resta de membres de la família.

La tercera part està escrita en un estil telegràfic, des de la tercera persona i en present d’indicatiu. El seu nom és «Tardor». Ens informa de l’estada d’Adam a París i de la relació amb Margot, amb Rudolf, amb Helène (promesa de Rudolf) i amb Cécile, la jove filla d’Helène, que té gustos literaris complexos. De nou intervé Jim en el text per aclarir que el material que ha rebut és un esbós, idees soltes i molt sintètiques, de manera que ho ha hagut de reelaborar perquè fóra llegible. Continua, per tant, el joc de narradors.

La quarta part és un fragment del diari de Cécile relatiu als fets narrats per Adam. Per tant, un altre model de text per continuar teixint la història. Paul Auster ha decidit experimentar amb els materials i jugar amb els punts de vista: ha obtingut a la fi un bon conjunt perquè els diversos textos encaixen perfectament. El final, potser és discutible, però està en la línia cínica de Born.

Hem de parlar dels personatges, de les seues zones fosques, perquè tots tenen parcel·les de les seues vides difícilment confessables. Si establim una gradació, podríem dir que en tenim de transparents, com ara Helène, i de bastant transparents, per exemple Cécile; de dubtosa nitidesa, com ara Gwyn, una feliç esposa i àvia; de poc nítids, com el cas de Margot, amb una vida d’impulsos eròtics; d’opacs, com ara Adam, un estudiant responsable i modèlic que duu una vida sexual poc imaginable; i de totalment impenetrables (invisible), com la figura de Rudolf, misteriosa des del primer instant.

Comenta Adam sobre Rudolf després d’un atac d’ira d’aquest: «Aquell era un Born diferent del que havia conegut fins llavors... Alguna cosa el rosegava, i ara aquella persona se m’havia revelat, vaig sentir que volia defugir-lo, comprenent que era la mena d’home que podia esclatar en qualsevol moment, que era algú que es rabejava en la seua ràbia.» (p. 33)

La novel·la té moments de thriller des de la primera part. Serà Jim Freeman, l’amic d’Adam, qui farà d’investigador. Ens permetrà anar coneixent a poc a poc les dades que ens en manquen. El text va agafant velocitat i les últimes 80-100 pàgines són ja pura addicció lectora.

El llenguatge senzill i directe i l’ús freqüent del diàleg fan que la lectura siga d’una gran fluïdesa. Aquests trets, juntament amb l’abundància de sexe, fan pensar immediatament en Philip Roth, el gran mestre d’Auster. Tanmateix no és citat entre els autors favorits d’Adam; sí, en canvi: Toslstoi, Dostoievski, Hawthorne o Melville. (p. 107) No he llegit molts llibres d’Auster, però coincidisc amb altres ressenyes a assenyalar que aquests n’és un dels bons, molt molt superior, per exemple, al per a mi poc creïble Bogeries de Brooklyn.

Malgrat tot, em resta una idea que em rosega: si la compare -i no ho hauria de fer- amb Fra Junoy o l’agonia dels sons, que vaig llegir fa poc, he de dir que aquesta darrera és una obra molt més elaborada. Però evidentment no tan famosa. Coses de la globalització, potser.