AUSTER, Paul, Ed. 62, Barcelona, 2010, labutxaca,
255 p., 9,95 €.
Adam Walker, un estudiant de segon curs de literatura de Columbia, coneix en una festa una parella bastant
especial. Ell, Rudolf, és parisenc, treballa com a professor associat en
aquesta universitat. De mitjana edat, ella és una dona molt atractiva, de nom
Margot; és també francesa i el sexe és un dels eixos de la seua vida. Rudolf Born
ofereix a Adam dirigir una revista literària, perquè el considera un jove
prometedor. A poc a poc, Adam s’endinsarà en la vida de la parella i això
modificarà de dalt a baix el seu món. Així, poc després, un incident al carrer
quan acompanyava Rudolf el marcarà fondament.
Ací acaba la primera part,
titulada «Primavera» i narrada en
primera persona. La segona, «Estiu», narrada amb el tu per aconseguir distància
respecte a uns fets difícils, presenta algunes intromissions en el relat de Jim
Freeman, amic d’Adam, que exerceix una funció diguem-ne de compilador dels
textos que componen la novel·la, d’editor espuri, en definitiva. A partir
d’aquest moment, Jim apareixerà i desapareixerà aportant materials diversos per
a la ficció. Fins i tot els millorarà. Aquest fet trencarà la il·lusió de la
història i revelarà les costures del llibre. En aquesta segona part se’ns
descriurà la relació entre Adam i la seua germana Gwyn i amb la resta de membres de la família.
La tercera part està escrita
en un estil telegràfic, des de la tercera persona i en present d’indicatiu. El
seu nom és «Tardor». Ens informa de l’estada
d’Adam a París i de la relació amb Margot, amb Rudolf, amb Helène (promesa de
Rudolf) i amb Cécile, la jove filla d’Helène, que té gustos literaris
complexos. De nou intervé Jim en el text per aclarir que el material que ha rebut és un esbós, idees soltes i molt sintètiques, de manera que ho ha hagut de reelaborar
perquè fóra llegible. Continua, per tant, el joc de narradors.
La quarta
part és un fragment del diari de Cécile relatiu als fets narrats per Adam. Per
tant, un altre model de text per continuar teixint la història. Paul Auster ha
decidit experimentar amb els materials i jugar amb els punts de vista: ha
obtingut a la fi un bon conjunt perquè els diversos textos encaixen perfectament.
El final, potser és discutible, però està en la línia cínica de Born.
Hem de parlar dels
personatges, de les seues zones fosques, perquè tots tenen parcel·les de les
seues vides difícilment confessables. Si establim una gradació, podríem dir que
en tenim de transparents, com ara Helène, i de bastant transparents, per
exemple Cécile; de dubtosa nitidesa, com ara Gwyn, una feliç esposa i àvia; de
poc nítids, com el cas de Margot, amb una vida d’impulsos eròtics; d’opacs, com ara
Adam, un estudiant responsable i modèlic que duu una vida sexual poc
imaginable; i de totalment impenetrables (invisible), com la figura de Rudolf,
misteriosa des del primer instant.
Comenta Adam sobre Rudolf
després d’un atac d’ira d’aquest: «Aquell
era un Born diferent del que havia conegut fins llavors... Alguna cosa el
rosegava, i ara aquella persona se m’havia revelat, vaig sentir que volia
defugir-lo, comprenent que era la mena d’home que podia esclatar en qualsevol
moment, que era algú que es rabejava en la seua ràbia.» (p. 33)
La novel·la
té moments de thriller des de la
primera part. Serà Jim Freeman, l’amic d’Adam, qui farà d’investigador. Ens
permetrà anar coneixent a poc a poc les dades que ens en manquen. El text va
agafant velocitat i les últimes 80-100 pàgines són ja pura addicció lectora.
El llenguatge
senzill i directe i l’ús freqüent del diàleg fan que la lectura siga d’una gran
fluïdesa. Aquests trets, juntament amb l’abundància de sexe, fan pensar
immediatament en Philip Roth, el gran mestre d’Auster. Tanmateix no és citat
entre els autors favorits d’Adam; sí, en canvi: Toslstoi, Dostoievski,
Hawthorne o Melville. (p. 107) No he llegit molts llibres d’Auster, però
coincidisc amb altres ressenyes a assenyalar que aquests n’és un dels bons,
molt molt superior, per exemple, al per a mi poc creïble Bogeries de Brooklyn.
Malgrat tot, em resta una
idea que em rosega: si la compare -i no ho hauria de fer- amb Fra Junoy o l’agonia dels sons, que vaig
llegir fa poc, he de dir que aquesta darrera és una obra molt més elaborada. Però
evidentment no tan famosa. Coses de la globalització, potser.
No he llegit gairebé res de l’Auster, dues em van agradar Timbuktu i La nit de l’oracle i, una tercera que no vaig poder acabar, Leviatan. Puc fer-me’n una idea de l’Auster, encara que molt limitada. No sé si la llegiré, m’hi atrauen coses i altres em deixen una mica indiferent. N’has fet, però, una bona ressenya.
ResponEliminaM’ha agradat el teu darrer paràgraf, és ben cert. Tot i que tu parles de tot un Cabré, hi ha llibres o autors que NO formen part d’un cert engranatge i passen desapercebuts. En literatura funciona també la moda i les tendències.
Jo també l'he llegit poc. No volia fer pensar amb el comentari que Invisible no siga una bona novel·la, ni de bon tros, perquè tècnicament és complexa i la trama està molt ben duta; però hi ha tant d'esforç en la recreació ambiental i tanta profunditat en els personatges que fa ràbia que el reconeixement siga tan diferent.
ResponEliminaTens raó: probablement Jaume Cabré no forma part de l'engranatge de la moda literària internacional. Almenys de moment.
Dues puntualitzacions:
ResponEliminaM'ha quedat clar que la novel•la és bona, però sempre passa que hi ha llibres d'un mateix autor que agraden més que altres, independentment de la seva tècnica.
Jo no em referia tant al Cabré a nivell internacional, que també. Em referia més als autors d'aquí, els que cauen bé i tot és bo i els que queden exclosos de l’engranatge mediàtic, encara que siguin bons o iguals que els altres.
Per això estem els lectors, per triar, remenar i quedant-nos amb l'opció que més ens complagui.
Vaig llegir bastant Auster fa uns anys i m'agradava moltíssim, em vaig enamorar de d'ell amb Trilogia de Nova York i El Palau de la lluna, vaig continuar amb altres, però l'enamorament es va acabar i el vaig deixar indefinidament aparcat, ja no m'interessava el que deia, crec que l'he de deixar reposar. No estic d'acord amb tu amb el fet que sigui comparable amb Roth, per a mi es troba molt lluny, tot i que el consideri el seu mestre (com tants altres escriptors contemporanis) no hi arriba. Gràcies per aquesta magnífica ressenya.
ResponEliminaGràcies pel que dius.
ResponEliminaDe tota manera, estic totalment d'acord amb tu, tot i que no ho parega: Auster no està a l'altura de Roth, això cada vegada és més evident. Jo sols deia que algunes característiques de Roth, com el sexe o la frase fluida, reapareixen en Auster; la resta són camins molt diferents: no trobe en Auster l'humor, la profunditat o la denúncia de Roth.