BUSQUETS, Blanca, Rosa dels Vents,
Barcelona, 2010, 253 p., 17,90 €.
Aquest llibre va
guanyar el Premi Llibreter 2011 i la veritat és que això sol ser una garantia
de qualitat. El text s’ocupa de la vida de dues dones coratjoses de la mateixa
família (besàvia i besnéta) allunyades per un centenar d’anys. Ambdues viuen a
la Carena (en realitat, Cantonigròs), un poblet entre muntanyes, i les dues tenen el gust per l’escriptura.
L’una és la
Tònia, que comenta la seua vida en primera persona i amb un discurs pròxim a
l’oralitat. Comença la narració la vespra de la seua boda i, a través d’aquests
apunts, que amaga durant anys, podrem observar la vida d’afliccions d’una jove
que és demanada en matrimoni per un home, que no coneix, per dues raons: per la
força dels seus braços i pel seu cos, perquè la finalitat de la petició és que treballe
de valent al negoci familiar i que oferisca satisfacció sexual gratuïta cada
nit al seu espòs amb ganes o sense; una no-vida sòrdida, retrat d’aquesta època
i de moltes societats. Tan sòrdida i tan sense eixida, que la mateixa sogra li
aconsella finalment deixar el seu fill: «És el pare del meu fill, vaig fer per tota resposta. (...) Noia, només
es viu una vegada, no et deixis escapar la vida». (p. 127) I és que en molts
moments se li escapa la vida entre les mans.
La lectura i,
sobretot, l’escriptura seran les seues vies secretes per a conjurar aquesta
realitat. Secretes perquè la societat no les considera adequades per a una
dona. Tant les pàgines de Solitud com
les de Drames rurals, de Víctor
Català, la influiran molt. Serà el capellà qui li cedirà aquests títols juntament amb la
resta de la biblioteca parroquial. En realitat, la seua història i la de la
seua germana Roser, casada amb un home abjecte, és un drama rural més de
Caterina Albert, però ben actual. El pitjor dels fets és el silenci del poble
davant la brutalitat quotidiana, el silenci social. Així, llegim: «Em vaig aixecar
i vaig anar fins a la paret per donar-hi un cop de puny mentre cridava, maleïda
sia aquesta vida de poble, de secrets i de misèries, maleït sigui tot el
silenci, el meu i el de tothom, tot i tot». (p. 210)
La
vida de la Lali, la besnéta, ens arriba en tercera persona. Ella viu al segle xxi. És també una dona lluitadora. Com
la seua avantpassada, alçarà un negoci sola i trobarà consol en l’escriptura.
Com ella, cerca l’amor i el trobarà en un home de fora del poble lògicament,
perquè ambdues busquen en situacions simètriques homes sensibles, persones que sí
diguen el que pensen (p.23), no com la gent del poble. Això els durà a triar artistes
(pintors en aquest cas), amb els quals compartiran la visió de la pintura i de la realitat.
L’etapa
desgraciada de la Tònia seran els anys inicials del matrimoni; la de la Lali,
tres anys d’escola en què patirà assetjament per part d’un grup de companyes.
Tanmateix, confessa la Lali, mitjançant el narrador, que ella, com la Tònia,
també és responsable dels fets per haver callat. «De sobte s’adonava que la
seva manera de ser tenia molt a veure amb el que havia passat, ella vivia als
núvols de cotó fluix i allò era la realitat més dura a la qual ella no podia
adaptar-se de cap manera, no n’hauria sabut mai. I ella havia callat des del
primer dia i havia continuat vivint als núvols. (...) Però és que la Lali havia
descobert això, que el seu núvol de cotó fluix i el silenci havien estat els
seus grans pecats d’adolescència». (p. 191) Quan la Lali arriba a la maduresa,
aprèn a fer front a aquestes situacions.
En
definitiva, una novel·la escrita amb sensibilitat; de vegades molt dura, de
vegades tendra; escrita amb un llenguatge planer, amable. M’ha recordat en
alguns moments la vida sense treves de la protagonista de Pedra de tartera, o les existències que relata la magnífica Les
ratlles de la vida, de Raquel Ricart, que pense que supera aquesta bona novel·la. La narració m’ha
conduït finalment a llegir els Drames
rurals, que desconeixia. Els llibres sempre duen a més llibres.
Comentaris
interessants:
M’atrau moltíssim el títol, és d’aquells enigmàtics.
ResponEliminaSuposo que l’acabaré llegint, però és d’aquells llibres que, l’excessiva propaganda positiva que se’n va fer quan va sortir me’l van espatllar i ara no he tingut ocasió de trobar-lo ni llegir-lo.
Per la teva ressenya dedueixo que t’ha agradat i si t’ha fet descobrir i llegir els magnífics Drames rurals, per mi ja s’ho val. La tinc pendent...
Potser ha tingut massa publicitat, és cert, pel Premi Llibreter. Tanmateix m'ha agradat, és una novel·la entranyable i interessant.
EliminaDe tota manera, per desfer equívocs, he de dir que, encara que parle de semblances en el comentari, em pareix clarament superior Les ratlles de la vida. Ho veig així. No cal dir que Pedra de tartera està en un altre nivell.