La gatera

VILLANUEVA I PERARNAU, Muriel, Amsterdam Llibres, Badalona, 2012, 149 p., 15,95 €.

Muriel Villanueva va nàixer a València. Actualment fa de professora d’escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura Creativa de l’Ateneu Barcelonès. Aquesta és la seua quarta novel·la, un text interessant de cerca interior que paga la pena llegir, una ficció molt psicològica.

La gatera és una obra que pot enganyar-nos en l’acostament inicial. Comença suaument i les pàgines van succeint-se amb amabilitat. Sembla un llibre tranquil: la vida d’una xica comuna, Raquel. Però, a poc a poc, va desdoblant-se i allò que semblava una vida transparent esdevé opaca i intricada com no hauríem imaginat.

La trama, tènue, ens arriba a través de les pàgines del diari de Raquel. Va perdre anys enrere la seua família en un accident de trànsit. Creix amb la seua àvia, però un dia aquesta mor i la xica hereta dos pisos simètrics en un edifici de Barcelona. Decideix traslladar-s’hi per estudiar a la universitat literatura. Establir-se en aquesta nova casa li permetrà conèixer persones valuoses, com ara l’Arnau, el seu xicot, o la senyora Mercè, una veïna solitària. Lloga un dels pisos a Ricard, i aquest fet la farà enfrontar-se definitivament al passat.

El fet de construir una gatera (un petit passadís entre els dos pisos) per tal que el gat/la gata que comparteix amb Ricard hi puga passar lliurement implicarà conseqüències en la seua recerca identitària. La gatera serà el passadís que la duga a reordenar la seua infantesa. La gatera és la cicatriu entre dos móns: la realitat i la irrealitat, l’actualitat i la infantesa (p. 143).

Tara/Tàron, aquest gat ambivalent sexualment, és probablement una transposició de Raquel. Pel que fa a l’Arnau, intenta entrar en la vida de la xica, però ella és molt més mur i més complexa del que ell o el lector havien pensat.

El problema de Raquel és, comptat i debatut, l’egocentrisme i l’aïllament: només està preocupada per ella mateixa, com acaba confessant obertament (p. 144), i això desequilibra  la seua vida. «No vull fer-me pena, em fa pena fer-me pena, només em miro el melic, només tinc una merda de puto gran problema i no sé res de la vida de l’Arnau ni de la vida de ningú. Tot és un melic immens, el meu puto melic immens.»

Cal destacar, d’una altra banda, la combinació adequada de llenguatge col·loquial i llenguatge poètic al llarg de tot el text, a la recerca, tal vegada, d’autenticitat.

«Són l’hòstia d’alts.» (p. 9)

«Fes algo.» (p. 142)

«Només tinc una merda de puto gran problema.» (p.144 )

«Finalment trobo l’obrecartes. Fereixo el sobre de la Mercè i l’esventro netament. A dins, una cartolina de color rosa amb el perímetre fet d’onades.» (p. 49)

«L’Arnau ha dit eeeeiiiii amb aquella veu de molsa d’un verd viu amb llum pròpia,  humida, que fa olor de cova i té gust de rierol, vellut, carbonara, seda, nespra, vespre, coixinet, brie amb torrades, brie amb mel, sushi, fulles del bosc, molsa, crema, constel·lacions... » (p. 74)

                                                                                                                 

Cal afegir a aquests ingredients l’ús d’un erotisme poderós que llueix en diversos trams de la narració com un element important en la personalitat de la protagonista. Finalment, no podem deixar de citar alguns dels llibres que la protagonista esmenta amb admiració en les anotacions del diari: Bartleby, Lolita, Madame Bovary, La transformació, El temps retrobat o Dr. Jekyll i Mister Hyde. Per contra, l’importa poc que la pluja haja banyat dos volums de Tolstoi. Gustos de l’autora? Tal vegada.