VILLANUEVA I PERARNAU, Muriel, Amsterdam
Llibres, Badalona, 2012, 149 p., 15,95 €.
Muriel Villanueva va nàixer a València. Actualment
fa de professora d’escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura Creativa de
l’Ateneu Barcelonès. Aquesta és la seua quarta novel·la, un text interessant de
cerca interior que paga la pena llegir, una ficció molt psicològica.
La gatera és una obra que pot enganyar-nos en l’acostament
inicial. Comença suaument i les pàgines van succeint-se amb amabilitat. Sembla
un llibre tranquil: la vida d’una xica comuna, Raquel. Però, a poc a poc, va desdoblant-se
i allò que semblava una vida transparent esdevé opaca i intricada com no
hauríem imaginat.
La trama, tènue, ens arriba a través de les pàgines
del diari de Raquel. Va perdre anys enrere la seua família en un accident de
trànsit. Creix amb la seua àvia, però un dia aquesta mor i la xica hereta dos
pisos simètrics en un edifici de Barcelona. Decideix traslladar-s’hi per estudiar
a la universitat literatura. Establir-se en aquesta nova casa li permetrà conèixer
persones valuoses, com ara l’Arnau, el seu xicot, o la senyora Mercè, una veïna
solitària. Lloga un dels pisos a Ricard, i aquest fet la farà enfrontar-se definitivament
al passat.
El fet de construir una gatera (un petit passadís
entre els dos pisos) per tal que el gat/la gata que comparteix amb Ricard hi puga
passar lliurement implicarà conseqüències en la seua recerca identitària. La
gatera serà el passadís que la duga a reordenar la seua infantesa. La gatera és
la cicatriu entre dos móns: la realitat i la irrealitat, l’actualitat i la
infantesa (p. 143).
Tara/Tàron, aquest gat ambivalent sexualment, és probablement
una transposició de Raquel. Pel que fa a l’Arnau, intenta entrar en la vida de
la xica, però ella és molt més mur i més complexa del que ell o el lector
havien pensat.
El problema de Raquel és, comptat i debatut,
l’egocentrisme i l’aïllament: només està preocupada per ella mateixa, com acaba
confessant obertament (p. 144), i això desequilibra la seua vida. «No vull fer-me pena, em fa
pena fer-me pena, només em miro el melic, només tinc una merda de puto gran
problema i no sé res de la vida de l’Arnau ni de la vida de ningú. Tot és un
melic immens, el meu puto melic immens.»
«Són l’hòstia d’alts.» (p. 9)
«Fes algo.» (p. 142)
«Només tinc una merda de puto gran problema.» (p.144
)
«Finalment trobo l’obrecartes. Fereixo el sobre de
la Mercè i l’esventro netament. A dins, una cartolina de color rosa amb el
perímetre fet d’onades.» (p. 49)
«L’Arnau ha dit eeeeiiiii amb aquella veu de molsa
d’un verd viu amb llum pròpia, humida,
que fa olor de cova i té gust de rierol, vellut, carbonara, seda, nespra,
vespre, coixinet, brie amb torrades, brie amb mel, sushi, fulles del bosc,
molsa, crema, constel·lacions... » (p. 74)
Cal afegir a aquests ingredients l’ús d’un erotisme poderós que llueix en diversos trams de la narració com un element
important en la personalitat de la protagonista. Finalment, no podem deixar de citar alguns dels llibres que la
protagonista esmenta amb admiració en les anotacions del diari: Bartleby, Lolita, Madame Bovary, La transformació,
El temps retrobat o Dr. Jekyll i Mister Hyde. Per contra, l’importa poc que la pluja haja banyat dos volums
de Tolstoi. Gustos de
l’autora? Tal vegada.
Com he escrit fa poca estona als comentaris de Gregorio Samsa, si la lectura ens ha de narcotitzar, més val que sigui forteta, perquè les fluixetes no fan efecte.
ResponEliminaTens raó: si són textos que no trasbalsen, més val que els deixem de costat; n'hi ha a manta i el temps és curt.
ResponElimina