XIRINACS,
Olga. Edicions 62, Barcelona, 1991, 170 pàg.
Escrita
des de la sensibilitat i des del coneixement de les arts —la música, la pintura, la literatura i el
cinema—, Enterrament lleugers
és una novel·la d’atmosfera que amaga secrets. Elaborada amb delicadesa, és un
territori dens en què cal penetrar a poc a poc, un relat contraindicat per als
impacients, ja que la trama, lleu, avança lentament, al ritme pausat de
l’evolució d’Adriana, la protagonista.
L’obra
ens relata com aquesta xicota, una jove bella i intel·ligent que té el projecte
d’escriure una novel·la sobre el gravador venecià del XVII Piranesi, rep en herència els béns de
la seua tia Laura, que inclouen la gran casa amb jardí on vivia. L’habitatge
disposa de personal de servei i d’una biblioteca fascinant. Adriana, atreta pel
lloc, decideix quedar-s’hi a viure. La narració és l’intent de la noia de fer
seua la residència de mica en mica. La casa, al seu torn, també influirà sobre
la vida de la jove, i la transformarà a pleret (p.103), fins a alterar les seues
relacions.
Malgrat
que hi ha altres personatges, com ara Llorenç, el jardiner; les criades Dora i
Salva, i Ramona, que dirigeix el servei, el coprotagonisme en el text és per a
la mansió, per als espais que la constitueixen. De fet, els personatges
esmentats en formen part i hi tenen un lligam molt íntim. Fins i tot els
personatges externs a l’edifici, com el professor Maurici Vidal o el veí
artista Rafael Isern, mostren un interès especial vers aquests murs.
Hi
ha un fragment que defineix amb precisió la figura d’Adriana i l'esperit de la
novel·la. «Adriana pensà que no desitjava una altra cosa que els llibres, el
silenci i alguna companyia ocasional amb qui compartir els moments interessants
o especials que la vida, a vegades, oferia. Era poca cosa, però molt sovint
impossible d’aconseguir, n’estava ben segura.»
Deia
a l’inici que hi ha en el text moltes referències artístiques: referències al
cinema (Wender, Bela Lugosi, Woody Allen, La legió del homes sense ànima...),
a la pintura i als gravats (Gainsborough, Tamara de Lampick o Piranesi), o a la
música (Brasens), i, per descomptat, a la literatura, tant a la gòtica (El
golem, Després del cos, Les invasions
letals) com a la general (Ramsay, Aretino, Andersen, Mallarmé,
Baudelaire o Rilke). Així, diu, per exemple: «Recordà la llum groga, suau, i a
sota Laura, il·luminada com un retrat de Gainsborough.» (p. 12)
Parlem, doncs, d’una novel·la
tranquil·la, agradable, per a assaborir-la a glops acompanyada d’un te en una
vesprada de la tardor, una història que tafaneja entre prestatgeries de llibres
gòtics oblidats i que acaba impregnant-se profundament d’aquesta atmosfera
gòtica, un dels elements fonamentals del text. Cal recordar també, com a
anècdota, que guanyà el Premi Sant Joan 1990.
Finalment,
una altra frase que em va colpir: «Ara lamentava no saber-ne més coses, però abans el tema no li havia
interessat, i quan Adriana va arribar a la casa, Laura es moria. Sempre, qui es
queda, té la recança de no haver atès prou, d’ignorar el món interior del que
marxa.»
Tinc
ara a la prestatgeria esperant-me Sense malícia, també de Xirinacs,
mentre acabe la lectura actual —Camilla Lackberg, Els crits del passat— i,
de vegades, el mire amb impaciència perquè la Lackberg és una altra cosa.
No l'he llegit. Per a una autora tan rica en coneixements artístics suposo que les referències de les que parles han de ser molt ben trobades, petites joies per descobrir i llegir..
ResponEliminaEt deixo l'enllaç de la meva nova pàgina per si t'interessa
http://quaderndemots.cat/
Sí, et permet descobrir moltes obres artístiques, però el més interessant del text crec que és l'atmosfera.
EliminaHavia vist que t'estaves traslladant. Visitaré el blog nou, per descomptat.