La humiliació

ROTH, Philip, La Magrana, 120 p., 18,00 €

Aquesta és la cinquena novel•la que llig de Roth. Desgraciadament en són poques: l’hauria d’haver conegut molt abans. En aquest cas, ens parla d’un actor sexagenari que abandona el teatre perquè pensa que ha perdut el talent. També en la seua vida personal té problemes. Poc després, comença una relació amb una dona molt més jove amb experiències anteriors únicament homosexuals.

Sabem que el sexe és una de les constants de Roth en moltes novel•les. També ho és en aquesta. Però no és l’únic tema, el trobem compartint pàgines amb l’amistat, les relacions humanes o el comportament de les persones davant l’amor.

Tot i això, La humiliació es centra especialment en la vellesa, en la mort i en la decadència (física —problemes greus d’esquena— , professional —por escènica— i amorosa —dificultats per a retenir les seues companyes—).

S’ha de dir que és un text molt fluid, amb abundància de diàleg i d’estructura senzilla; perquè la recerca de la cadència, l’espontaneïtat i la desimboltura del llenguatge parlat és la seua manera de concebre l’escriptura, ha dit l’autor en Lecturas de mí mismo (Editorial Debolsillo).

Es parla d’una humiliació doble: la professional, en l’autoestima i en el reconeixement públic; i l’amorosa, amb el canvi de rol en la parella: passa de ser-ne el punt de suport, a ser-ne l’element dèbil. És tan feble que, encegat per l’amor, imagina impossibles: tenir un fill o operar-se de l’esquena i fer desaparéixer els dolors.

Clar i ras: em va agradar més Indignació, però La humiliació és una bona història i encara que és una novel•la de la sèrie B de Roth, és Roth!

El trastorn de Portnoy

ROTH, Philip, Edicions 62, 240 p., 18,75 €

Philip Roth va debutar amb Goodbye Columbus. La publicació va suposar un escàndol per a la població jueva dels EUA. Uns anys i un parell de novel•les després, va escriure El trastorn de Portnoy, una bomba molt més poderosa encara.

Podríem dir que es tracta del Roth més salvatge: d’una banda, un llenguatge i un contingut sexual molt transparent però sempre emmarcat en situacions narrades amb un humor arrasador; d’una altra, una crítica sense pietat a la religió, a la família (son pare i sa germana són estúpids), a les classes benestants (com en Goodbye Columbus) i, especialment, a la manera de viure jueva. Sovint tenim la sensació de trobar-nos en una pel•lícula de Woody Allen: el mateix humor, idèntics temes.

L’eix de l’acció, Alexander Portnoy, repassa davant el psicoanalista la seua vida i les obsessions centrals: una infantesa determinada per l’angoixa d’una mare sobreprotectora en una família molt jueva; una adolescència centrada en la descoberta i pràctica constant del sexe; i una edat adulta de relacions successives tancades contínuament amb fracàs, sempre amb la sensació de la impossibilitat de constituir una parella convencional i sempre perseguit pel sentiment de culpa.

En resum, i per als que comencen llegint l’últim paràgraf dels comentaris massa llargs (com jo, sovint), una novel•la divertidíssima i mordaç de la fi al principi.

Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona

ZWEIG, Stefan, Quaderns Crema, 109 p.,11,00 €

Una dona jove, casada i amb dos fills menuts, coneix durant unes hores un home en un hotel. Després de parlar dues vegades amb ell al llarg del mateix dia, ho abandona tot i fugen ensems. Els coneguts no ho acaben d’assimilar. Aleshores, una dama ja ben gran explica com en 24 hores també, molts anys enrere (quan en tenia 42), li va ocórrer una cosa semblant. Ho va deixar tot (la seua posició social, la família, el seu estatus de vídua respectable i tranquil•la) per un arravatament amorós. El seu estimat només tenia 24 anys i era addicte al joc. El marc és Montecarlo a principi del segle XX i els protagonistes fan part de la burgesia ociosa. Tantes coses ens fan reviscolar en la memòria l'ambient i els personatges d’El jugador, de Dostoievski.

Com sempre en Zweig, l’anàlisi psicològica és profundíssima i minuciosa. Tant li fa que la protagonista siga una dona, com també en Carta d’una desconeguda. Com deia adés, la narració té com a eix dues passions absolutes: l’amor “fou” i el joc. Els efectes d’ambdues sobre els amants són descrits amb una minuciositat quasi científica. Totes dues devastaran la monotonia vital dels protagonistes. Podrà la fe religiosa polonesa servir de recer en aquesta tempesta?

La brevetat de pàgines i la intensitat la fa una novel•la perfecta per a llegir d’una tirada en una estona tranquil•la (si és que encara n'hi ha en alguna part).

El meu Mikhael

Oz, Amos, La Magrana, 279 p., 19,00 €

Vaig arribar a aquesta novel•la a través d'una entrevista a Oz en l'Avui. Hi explicava que quan la va escriure vivia en un kibbutz en una casa d'un dormitori, una cuina i un bany (semblant a la casa dels protagonistes), amb la seua dona i la seua filla. Escrivia dues hores cada nit quan elles ja dormien. Com que a la seua dona li molestava la llum encesa i el fum dels cigarrets d'ell dins l'habitació, va escriure tota la història assegut sobre la tapa del vàter i amb la porta tancada. Vaig pensar que calia molta tenacitat i fe per escriure en aquestes condicions, i vaig comprar-la. (Aquesta imatge recorda molt l'obstinació en el treball de Mikhael en diversos passatges de l'obra.)

La trama diu que Hanna deixa la universitat i la literatura per casar-se amb un xic que apenes coneix. La vida que duu  a partir d'aquell moment és claustrofòbica, sempre dins d’una casa menuda (com la casa d’Oz, com la casa d’Ilana i Michel en La caja negra).

Hanna no pot suportar la vida rutinària de mestressa de casa, mare d’un xiquet que no respon a les seues expectatives i esposa d’un home massa previsible. Intenta fugir-ne comprant irreflexivament, gastant el que té i el que no té. Tracta amb aquestes compres irracionals de castigar i sobretot de sacsejar el seu home; intenta traure’l de l’apatia i de la dedicació absoluta al treball. La segona via d’escapament seran les seues fantasies romàntiques i aventureres.

En acabat de llegir El meu Mikhael em calia més Oz. Vaig trobar La caja negra, una obra molt propera en forma epistolar que, absurdament, no està traduïda a la nostra llengua (Ed. Debolsillo, 9 o 10 €). Les primeres pàgines són torrencials; és molt difícil eixir-se'n. En les dues novel•les els personatges femenins són molt importants. Hanna, de fet, és la narradora de la primera. En ambdues hi ha parelles amb relacions dures.

Mikhael és lògic, auster, infinitament pacient, conservador, maldestre en el sexe però tenaç (com Michel en La caja negra - el mateix nom! -). És professor universitari; no és brillant però té una capacitat de treball gegantina. Hanna és somiadora, malenconiosa, romàntica, culta, inconformista però indolent (no intenta endreçar la seua vida). Té una concepció massa sublim de l'amor. És també depressiva, com la mare d'Oz. De fet sa mare s'assembla molt a aquest retrat (es va suïcidar finalment).

El meu Mikhael és la primera novel•la que va escriure Oz. No ha envellit gens i és una llàstima que no siga més coneguda perquè, com deia una crítica de la revista Presència fa poc, és excel•lent.

Estupor i tremolors

NOTHOMB, Amélie, Labutxaca, 112 p., 7,95 €

Vaig arribar a aquest llibre perquè havia llegit una recomanació efusiva en el bloc http://llibretadelanuria.blogspot.com/, una web que val la pena seguir. És la primera novel•la que llegia d’Amélie Nothomb. Una amiga m’havia parlat molt bé d’Higiene de l’assassí i, en canvi, en la ràdio vaig sentir que esperaven més d’Àcid sulfúric. Mesos més tard, vaig descobrir Estupor... a la llibreria en la col•lecció Labutxaca, que sempre em sembla irresistible, i el vaig apuntar en la llista de llibres prioritaris d’aquest estiu.

Però què conta? Doncs relata la història d’una jove belga de 22 anys, que va nàixer al Japó i va viure-hi fins als cinc (justament com la Nothomb!). És una xica amb estudis universitaris, molt preparada i amb un domini profund del japonés. La nostàlgia l’ha espentada a tornar al Japó i a entrar en una multinacional del país, però aquell sistema que exigeix paciència, deïficació dels caps i submissió a la rutina davant la impaciència i la “creativitat” occidental, li passa per damunt. Tanmateix la seua resistència a abandonar serà heroica i incendiària.

Sembla que la biografia d’Amélie Nothob té molts punts de contacte amb la protagonista i ha pres aquesta experiència per escriure un atac brutal contra el sistema de treball japonés. Això sí, aquesta escomesa és plena d’humor, d’ironia i d’un sarcasme ininterromput. Confronta els valors japonesos i els occidentals, i mostra els codis tan diversos que ens regeixen així com les dificultats d’intercomprensió de les cultures.

Com deia, tot açò contat des de l’exageració amb un humor acidíssim i, de vegades, delirant. A més a més, la novel•la té la llargària perfecta (un centenar de pàgines) perquè la broma no tinga espai per decaure.

El viatge al passat

ZWEIG, Stefan, Butxaca 1984, 106 p., 9,00 €

Havia llegit fa un temps o dos temps potser, Novel·la d’escacs, d’aquest mateix autor, i m’havia sorprés el nivell d’estudi psicològic del protagonista. També es tracta d’una narració curta, com la majoria d’aquest autor (Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona o Carta d’una desconeguda, dues de les més famoses) de les quals és molt molt difícil desenganxar-se.

Cal recordar, per situar-nos una mica, que Stefan Zweig va nàixer a Viena l’any 1887 i es va suïcidar juntament amb la seua esposa el 1942 al Brasil. Va ser un intel·lectual contrari als moviments totalitaristes de principi de segle.

El viatge al passat és la historia d’un romanç entre un jove amb l’obsessió de deixar molt arrere la pobresa de la infància i l’esposa del seu cap, una dona més gran. Un amor no buscat que esclata de cop i volta, però amb uns obstacles enormes. Obstacles socials (ella és casada) i laborals (el seu cap l’envia a Mèxic per fer-se càrrec d’una faena molt atractiva –el somni de sa vida–). Al cap de 9 anys torna a Alemanya i reprén el romanç.

El títol és ben significatiu, però s’hi pot viatjar? Es pot ajornar una passió? L’expressió de la pregunta en el text és concretament: cada passió té un moment històric determinat i irrepetible (el seu moment), o on hi ha hagut passió sense normes sempre reviscolarà si de nou es donen els mateixos elements? Zweig ofereix la seua resposta, però crec que cada u en té la seua: García Márquez, per exemple, deixa clar en El amor en los tiempos del cólera que el pas del temps no és un factor negatiu.

El llibre de l’austríac és una anàlisi perfecta de la passió; tant de la gènesi com de les diverses fases, i mostra la profunditat psicològica dels mestres de la novel·la del XX. Aquesta lliçó d’amor no ha perdut vigència i com deia Laia Carbonell en un article molt interessant en el web desaparegut  http://www.llibrofags.com/, agrada igualment a les dones (i als homes) de totes les classes socials perquè totes les persones estem fetes d’aquests sentiments bàsics.

Seria imperdonable no comprar-la, no llegir-la o no gaudir subratllant-la. El meu objectiu pròxim és ja Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona.