El silenci dels arbres

MÁRQUEZ, Eduard, Labutxaca, Barcelona, 2008, 139 p.,9,00 €.

Després de llegir per primera vegada un bon autor, és freqüent sentir la necessitat de regirar tota la seua obra. Vaig llegir aquest estiu L’últim dia abans de demà  i em va parèixer molt diferent de tot. Era inevitable cercar-ne precedents. El silenci dels arbres n’és un, però n’hi ha altres, com ara L’eloqüència del franctirador o La decisió de Brandes.

Andreas Hymer, violinista de fama, arriba a una ciutat dels Balcans per oferir un concert gratuït. És la seua manera de donar ànim als habitants d’aquest lloc, envoltat de franctiradors. És la ciutat de la seua infantesa i joventut. Hi torna també per aclarir els punts foscos de la relació amb Amela Jensen, la seua examant, i els de la figura misteriosa de sa mare. L'Ernest Bolsi, un guia de museu molt creatiu, completa el quadre.

La novel•la és un munt d’històries que encaixen a poc a poc amb la perfecció dels puzles. Hi destaca així mateix l’habilitat de l’autor per fer-nos passar del present al passat o del passat al present mitjançant una paraula, una frase o un objecte frontissa (pàg. 10). Una tècnica molt cinematogràfica.

La frase curta i austera, i l’ús continu del punt i seguit són també els senyals d’identitat de l’autor, com succeïa en la seua última obra. Això injecta dinamisme i lleugeresa a la prosa. Sembla que depure l’expressió cada vegada més. Diu Cassany en La cuina de l’escriptura que Richadeau observa una evolució entre els bons narradors britànics vers la frase curta. S’han fet estudis sobre la llargària de les frases que desvelen una tendència progressiva, des del segle XVIII, cap a la frase breu. Mentre que la mitjana de paraules per frase dels millors escriptors del XVIII és de 41, la mitjana dels del XX n’és de 15. Entre els francesos, la diferència no és tan acusada: s’ha passat dels 38 de Proust o dels 22 de Valéry, als 15 de Giono. No cal dir que aquest darrer registre és el medi habitual de Márquez.

Alguns personatges són inconformistes. Sophie Kesner tracta de traspassar els límits de l’art, tal com ocorria amb la fotògrafa Francesca en L’últim dia abans de demà. Sophie és la mare d’Andreas. Cerca experiències globals en la música i tracta de lligar-la al paisatge. Descuida la seua família en el procés. Andreas Hymer descobrirà que no coneixia la seua mare, que desconeixem totalment els nostres pares: si són feliços realment o els motius profunds dels seus actes. Diu Amela Jensen aquestes paraules inquietants:

«Sempre he cregut que els pares són un misteri. Vius amb ells un munt d’anys i amb prou feines n’arribes a conèixer la superfície i poc més. Molt sovint penso que, si ara hi fossin, els preguntaria allò o allò altre. Però és massa tard. Em passa sobretot quan miro les seves coses. Els àlbums de fotografies, les cartes... Però t’acostumes a viure sense respostes.» (p. 114)

Com a conseqüència de l’abandonament, Andreas Hymer té dificultats emocionals; no vol ser estimat perquè tal volta té por de ser abandonat de nou. No vol que ningú no trenque la serenitat del seu món. Diu ell mateix:

«Com de costum, estava penjat de la música, abstret dins la closca per protegir-me, per defugir el risc de trobar algú capaç de capgirar-me la vida.» (p. 80)

En suma, es tracta d’una novel•la d’amors i de guerra; una novel•la excel·lentment escrita, molt poètica, optimista. D’estructura complexa però de lectura senzilla. Molt recomanable.

Ressenyes interessants:

http://racoperllegir.wordpress.com/2010/08/01/el-silenci-dels-arbres/

http://lespolsadallibres.blogspot.com/2010/03/el-silenci-dels-arbres.html



Olor de Colònia

ALCÀNTARA, Sílvia, Edicions de 1984, Barcelona, 2009, 330 p.,18,00 €.

Havia llegit fa uns mesos La casa cantonera, segona novel•la de Sílvia Alcàntara, i la qualitat d’aquella m’ha obligat ara a llegir Olor de Colònia, quan potser ja no és moda. Però el ben cert és que ha sigut una obligació molt plaentera.

Sílvia Alcàntara va nàixer l’any 1944. Va publicar aquesta primera novel•la el 2009, amb 65 anys. Pot semblar sorprenent, però cal tenir en compte que ja feia alguns anys que Sílvia impartia classes de tècniques d’escriptura en diversos centres. En realitat, no és la seua primera novel•la, perquè va acabar una mica abans que aquesta La casa cantonera, però l'ha publicada el 2011. L’explicació és la següent: Olor de Colònia té tants personatges i d’una profunditat tan vasta, que arribà un moment en què l’escriptora es trobava exhausta, de manera que va fer un parèntesi i començà a escriure La casa cantonera per evadir-se, ja que era una història curta, que tenia molt clara al cap i amb pocs personatges.

Ambientada en els anys 50 en una població dedicada al sector tèxtil, Olor de Colònia narra el domini fred i absolut dels poderosos sobre la vida dels empleats/vassalls, tant dins de la fàbrica, com en qualsevol àmbit de la vida del poble (a l’església, a l’escola, en les celebracions, a les cases prestades). Aquest ambient opressiu es fa angoixant per l’acció de la murmuració col•lectiva, que és una força implacable a la Colònia.

«(...) l’altre estava a punt de desaparèixer d’aquell món tancat, absorbent, únic; l’únic que ell coneixia.» (p. 310)

«—Aquesta gent té tot el que a nosaltres no ens permeten de tenir: diners, poder, influència, mala llet...

—...i coses per amagar... i...algunes per perdre, també. » (p. 311)

L’església té un paper de pes en aquest món tancat, i forma part d’aquest complot de maledicència i sexisme. La priora del convent, la mare Tomasa, n’és l’estendard: imagina relacions tòrrides a partir de detalls equívocs, difama i, a més, impedeix l’accés de les adolescents als estudis de secundària.

Però la vida pública de la majoria dels habitants és sols la part més insignificant dels seus dies; la part privada amaga temes secundaris cabdals: la frustració, l’alcoholisme, el pas del temps, la solitud i la incomprensió de les parelles, la venjança o la gelosia.

És també un subtema important en l’obra, dins de l’opressió general sobre els empleats, l’assetjament sexual a les dones en l'espai de treball mitjançant l’ús de la jerarquia, especialment per part de Boix, el director, que sembla un ésser amb un buit insaciable, però també per part de l’amo, que abusa del personal de la casa sense remordiments i, fins i tot, se’n considera una víctima.

Construïda laboriosament sobre la tradició de les grans novel•les realistes del XIX, l’autora dissenya una estructura minuciosa amb 40 personatges de vida molt intensa, cada un dels quals mereix una ficció pròpia. Parle de novel•la del XIX i és que si fem una ullada al bloc de Sílvia Alcàntara (http://www.blogger.com/profile/13230547643119959411) i tafanegem entre els seus llibres favorits, constatarem la presència dels grans d’aquell període: Flaubert, amb L’educació sentimental; Tolstoi, amb Anna Karènina; Charles Dickens, amb Grans esperances, i Dostoievski, amb Crim i càstig.

Cal dir que l’autora va traslladar-se a viure a una colònia tèxtil d’aquest tipus, en companyia dels seus pares, quan tenia 6 anys, fet important. Tot aquest món de la Colònia ens el transmet amb un llenguatge senzill, però molt acurat, i per mitjà d’una gran capacitat per a fer-nos fluir contínuament de la narració al pensament dels protagonistes, com si hi tinguérem accés lliure.

D’una altra banda, m’ha sorprès la presència reiterada del foc en els dos textos. El foc de La casa cantonera devora la figuera dels fets prohibits. En Olor de Colònia destrueix també les empremtes dels delictes. La purificació impossible, en els dos casos.

Comptat i debatut, una molt bona novel•la, molt treballada, de les que cal rellegir, com va dir l’autora en Com Ràdio, per gaudir de tots els detalls amb tranquil•litat, una vegada alleujats del suspens en la primera lectura.

Ací teniu una entrevista a l'autora i alguns enllaços a blocs que també han parlat d’aquesta novel•la:

http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=340528.

http://lespolsadallibres.blogspot.com/2009/03/la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor.html

http://viuillegeix.wordpress.com/2009/05/26/olor-de-colonia-silvia-alcantara/

http://neguitdepantorrilla.blogspot.com/2009/04/olor-de-colonia.html

http://quaderndemots.blogspot.com/2010/11/olor-de-colonia.html

L’últim dia abans de demà

MÁRQUEZ, Eduard, Empúries, 150 p.,16,00 €.

Deia Núria al mes de maig en el seu bloc/blog (http://llibretadelanuria.blogspot.com/2011/06/lultim-dia-abans-de-dema.html) que aquesta és una novel•la duríssima. I tenia raó: és terriblement dura i terriblement sincera, però també molt tendra, i molt poètica.

Feia temps que havia comprat El silenci dels arbres, també de Márquez, però mai no havia arribat el moment de la trobada, i, a la fi, ha sigut la primera lectura d'aquest autor L’últim dia abans de demà, un text que parla en poques pàgines de molts temes, però especialment de la pèrdua dels éssers que adorem i de la fragilitat del nostre món. La cita inicial, un fragment de James Salter, defineix de dalt a baix el contingut del llibre:

«Una cosa sí que havia constatat: fins a quin punt les persones podien ser a la vora del desastre, per més invulnerables que semblessin. Havia vist com se succeïen els esdeveniments, una desgràcia rere l’altra. Podia passar sense advertència prèvia. De vegades aconseguien salvar-se, però a partir de cert punt ja els era impossible. De tant en tant, es preguntava com seria en el seu cas: quan arribés la patacada i les bigues comencessin a cedir i a esberlar-se, què passaria?»

És a dir, com l’abisme es troba emboscat entre la tranquil•litat dels dies, però sempre molt a prop de nosaltres. Així, el protagonista i narrador va perdent tot allò que estimava en diversos moments difícils i inesperats: les coses eren lineals i de sobte el terra es clivella ferotgement.

Tres en són els personatges centrals: el narrador, Robert i Francesca (Basada en la figura de Francesca Woodman, fotògrafa nord-americana. Ací teniu l'enllaç a les seues fotos, importants en el text: http://www.heenan.net/woodman/). Aquests dos últims són personalitats que cerquen els límits i, sovint, els traspassen. Des del present, anirem coneixent passatges alterns de la infantesa i de l’adolescència de Robert i del narrador, i dels anys d’universitat dels tres. Cal assenyalar el pes brutal de l’educació religiosa en els anys d’escola. La reacció hi és distinta en cada un: mentre Robert sempre desafia els preceptors, el narrador no s’atreveix a fer-ho fins al final del batxiller –quan un dia ja no pot suportar un dossier sobre la missió de la família cristiana; p.133.

Robert és gandul, rebel, irresponsable. És brillant però no és capaç d'acabar res (p. 78): Francesca el supera en totes les assignatures de Belles Arts (p. 104). Aquesta inconstància s’accentuarà després cada vegada més. La jove vacil•la entre els dos xics: entre l’equilibri (el narrador) i la incertesa (Robert). És molt activa però fràgil i inestable. Robert, en canvi, sembla tocat per la síndrome de Peter Pan: té reaccions de xiquet davant situacions quotidianes, reaccions desproporcionades; fins i tot, de vegades empra una violència boja.

El narrador té una infantesa dolorosa, amb uns pares que no s’estimen enmig d’una relació sens dubte condicionada pel trastorn bipolar de la mare. A l’escola també duu una educació amarga. Més endavant, ja adult, no sabrà retenir les dones tan resoltes que estima.

Per a acabar, he de dir que Eduard Márquez ha escrit alguns llibres previs de poesia i això batega profundament en el text. La seua frase és sintètica, tallant. De vegades, m’ha recordat el llenguatge eixut i auster de McCarthy en La carretera, el mateix control espartà del paràgraf.

Sols puc recomanar-la, com molts abans. Té un inici tan fulgurant –una fita sempre complicada- que, lliges cinc pàgines i decideixes restar-hi. Molt intensa.

Comentaris molt interessants sobre la novel·la en: http://viuillegeix.wordpress.com/2011/02/06/l%E2%80%99ultim-dia-abans-de-dema-eduard-marquez/ i també en

http://racoperllegir.wordpress.com/2011/04/20/lultim-dia-abans-de-dema/.

I aquest de J.J. Isern és exhaustiu i esplèndid: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/188215

La novel•la de Dickens

CANYELLES, Neus, Proa, 174 p., 16,50 €.

Na Blanca s’ha separat fa poc, és a l’atur i li queden pocs diners. A la seua filla, na Cecília, que té al voltant de 10 anys, li agrada molt fer ballet clàssic, però això origina despeses també. En Waldo és l’exmarit de na Blanca; és músic i bastant anàrquic i informal. Na Blanca està un poc desencantada de les relacions amb els homes: la seua exparella és molt irresponsable, viu entre els núvols, i és ella la que ha de mantenir la filla comuna i, fins i tot, a ell, de vegades. Na Gina és una veïna molt guapa i amb un cos meravellós; treballa de cambrera i es presenta a concursos de bellesa. Busca algú que l’estime de veritat. En Samuel és un neuròleg amb ferides sentimentals: va perdre la seua dona fa poc per un càncer i s’ha deixat anar a la deriva.

Això a banda, en realitat, la novel•la és un homenatge permanent a Dickens: la protagonista va viure de menuda en un orfenat, com un personatge més d’aquest autor, i va llegir-hi Grans esperances 84 vegades com a única via d’evasió; escriu relats i ara vol escriure una novel•la. Confessa: «M’agradaria escriure una novel•la a la manera de Dickens, d’aquestes que ja no escriu ningú, tragicòmica, amb problemes seriosos que al final s’esfumen, se’n van ben lluny. On els enemics es fan amics, o es perdonen. On el pobre acaba trobant la seva fortuna i el malalt recobra la salut. Em sembla que l’escriuré. La novel•la de Dickens. Una història dels nostres dies. Una història com la meva. Per què no?» (p. 123-124).

I afegeix una mica més avant, quan envia una carta a na Gina, (p.134): «He començat a escriure una novel•la de Dickens. Escric als vespres, quan la nina s’ha adormit. M’agrada fer-ho. És una història bastant trista, de gent amb molts de problemes, que agafa l’autobús cada matí per anar a treballar i el que guanya no els basta per a res.»

Efectivament, escriu una novel•la neta de dramatisme, on els personatges pateixen problemes seriosos però a la fi van obtenint naturalment el que buscaven: diners, salut o amor. Tot açò situat en el context del segle XXI i amb uns problemes molt quotidians però angoixants sovint. Tot i que, reprenent l’esperit del títol de Dickens, també na Blanca té grans esperances davant de si -grans perspectives laborals i de salut-, com diu diverses vegades (p.172), i molt d’optimisme.

Canyelles segueix Dickens tant al peu de la lletra que, com ell, interpel•la el lector alguna vegada, com en la novel•la del XIX, i trenca així l’encís del narrador omniscient: “I què ha passat tot aquest temps amb na Gina? Quina ha estat la seva sort? No ens n’hem oblidat, des d’aquell dia que va fer la maleta i sortí cap a l’estació.» (p. 89 i 96)

L’obra és un riu tranquil: flueix senzillament, naturalment, com si haguera estat escrita tal com raja -encara que no. No tracta de subjugar-te, de desassossegar-te; no és La casa cantonera, és una novel•la amiga, una novel•la companya. L’estructura és lineal, malgrat l’aparició de salts temporals ara i adés. L’autora usa els temps verbals amb desimboltura i combina el present i el passat més recent (ha comprat, ha tornat...) contínuament.

És a dir: un text ben construït, amè i amable.

Hòmens i falagueres i altres relats

CUCARELLA, Toni, Tres i Quatre, 129 p., 15,00 €.

Ho dic des de l’inici, és una gran notícia que Cucarella haja tornat. Fa uns anys va anunciar, decebut, sense reconeixement, que abandonava la literatura. Jo havia llegit d’ell Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, i Els camps dels vençuts, (http://untelalsulls.blogspot.com/2011/07/els-camps-dels-vencuts.htmldues) dues novel•les ben importants. Però en té publicades quatre o cinc més. Ara fa uns mesos, declarava en el Quadern d’El País que tornava per motius econòmics. Afortunadament ha tornat, perquè aquest llibre conté alguns dels millors contes escrits al País Valencià en molt de temps.

Xàtiva és el territori mític de Cucarella, el seu Macondo. Allà transcorrien les diverses trames de Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (2003), i allà es desenvolupen les narracions d’Hòmens i falagueres i altres relats (2011). Generalment no hi apareix l’element màgic: són faules marcades per un to de malenconia més a prop, posem per cas, d’El coronel no tiene quien le escriba. Fins i tot, el relat «La carta dels morts» juga amb el mateix tema: l’espera d’una carta com a únic estímul de vida. Tanmateix, de vegades, hi ha una petita espurna màgica imbricada en la realitat, com en el cas de l’últim relat, «Hòmens i falagueres», i això ens fa sospitar escletxes en la quotidianitat.

Sols un conte apunta a l’actualitat: «La nit que Obama va guanyar les eleccions», on es parla d’aquest líder, però especialment de desocupació i de desesperació al nostre país. No obstant això, crec que els millors són els que se centren en la postguerra, aquells que recreen el pas del temps, la soledat, la mort o el fracàs, com ara «La carta dels morts», «A true story, com si diguérem», «La costurera puta», «Carrer de les ànimes», «Fusteria Orts» i «El vigilant vora els balancins». El primer, el quart i els dos últims són extraordinaris: narracions senzilles, redones, perfectes; corprenedores. La resta del grup: molt bones.

«La carta dels morts», que ja he esmentat adés, té una estructura senzillíssima, però va directe al cor. No s’hi descriuen grans coses, com en la resta de composicions, simplement el flux tranquil i trist de la vida en la postguerra. Coneixem la vida d’una dona gran que espera tots els dies l’arribada del carter i d’una carta que tan sols arriba una vegada al mes. Els temes centrals són la vellesa i la solitud.

«A true story, com si diguérem» és una història d’amistat narrada en primera persona, la història de 3 amics que van fer de paletes una temporada quan eren joves. La companyonia, el pas del temps, la vellesa i la mort en són els protagonistes.

«La costurera puta» és un relat terrible, també en primera persona, de prejudicis socials i d’abusos de poder comuns en l’època.

«Carrer de les ànimes» és un conte entranyable, escrit també des del jo i molt afí a les petites coses que es retraten en Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; ple de nostàlgia, de malenconia, de formes de vida que no tornaran. Imprescindible per reviure la quotidianitat d’una època ja oblidada. Descriu la història de soledat d’una dona gran que espera a casa el nét cada diumenge a la vesprada, perquè és l’única visita de la setmana. Un conte tan real que esborrona.

«Fusteria Orts» ens parla d’incomunicació, d’esperances frustrades, de la soledat de pare i filla, del pas del temps. Un home passa la vida pensant en la possibilitat de muntar el seu negoci i en la idea de transmetre l’ofici a un fill, però només té filles. La fusteria és l’únic en sa vida. La relació entre pare i filla major és tensa. El relat és redó i, psicològicament, molt brillant.

«El vigilant vora els balancins» ens presenta un xiquet que té com a deure visitar una veïna ja molt gran una estona cada vesprada perquè no estiga tan sola, i això li impedeix de participar en el partit de futbol que juguen els amics cada dia. La mort i la solitud, de nou, com a elements quotidians de la vida.

«Polifemo del Olmo» i «Hòmens i falagueres» són composicions molt més extenses que se n’ixen de la línia intimista del llibre. Ambdós tenen valor de documentals de la postguerra, amb un narrador que estructura els fets que ha sentit contar ací i allà. Apareix el tema del cinema com a evasió, tan important en la postguerra. Interessants tots dos, però em sembla que no arriben a l’altura enorme dels altres.

Cal parlar finalment de la gran recuperació lèxica que fa Cucarella de mots i expressions propis de la zona, tasca que ja havia escomés en llibres anteriors. Delícies com ara: abofegar-se (ofegar-se), iseta (malifeta), brincalet o brancalet (brancal), espentolat, reballar (llençar), casupeta (casa menuda) o quedar com un fregall. Un volum que val la pena.

Totes les bèsties de càrrega

PEDROLO, Manuel de, Labutxaca, 2011, 300 p., 10,00 €.

Pedrolo és un autor immens i canviant; ha conreat tots els gèneres: novel·la negra, novel·la social, ciència ficció, relats, teatre.. Però lliges Totes les bèsties de càrrega -un títol gens comercial, no l'haurà ajudat en absolut-, i tens la impressió, a les poques pàgines, que no és un text de Pedrolo sinó de Calders. Juraries que n’és l’autor Calders si no hagueres vist la portada tantes vegades. I és que l’absurd de la narració ens deixa perplexos.

És impossible no pensar també en El procés durant la lectura. Si en aquesta el protagonista no sabia en cap moment de què l’acusava el sistema judicial, en Totes les bèsties de càrrega, Ell –té un nom genèric perquè pot ser qualsevol del seu grup humà- fuig permanentment de l’aparell burocràtic del règim establert pel poble opressor, del qual coneixem poques dades. Ell no té grans acusacions en contra: generalment, no tenir papers; cosa lògica, ja que li’ls retiren prèviament, tan bon punt comença la història.

El règim disposa de dos tipus de sicaris: policies i funcionaris; i els segons són tan perillosos com els primers, perquè la burocratització extrema aplicada a qualsevol acte quotidià condueix a l’absurd radical; com ara quan Ell és interrogat pels membres d’un tribunal que desenvolupen tota la jornada laboral orinant i defecant asseguts en tasses de vàter. El condemnen amb un gran nombre de punts negatius per haver respost amb poc de respecte, però de sobte canvien d'idea i l’absolen capritxosament perquè la sentència depèn de la xifra que continga un sobre extret a l’atzar, i en té fortuna en l’extracció.

També la deriva de l’absurd vers l’humor ens fa pensar immediatament en Calders. Hi ha un interrogatori de la policia destrellatat. La situació és la següent: quan pregunten als homes, repeteixen la pregunta dues vegades (una cada agent), però quan interroguen una dona, sols ho fan una volta. Ell els assenyala que seria més senzill fer servir un únic sistema. La resposta dels policies és delirant: «I com distingiríem els uns dels altres, aleshores? Oi que a vós no us agradaria que us confonguessin amb una dona?» «Naturalment», diu Ell. I ells afegeixen: «Doncs? També a nosaltres ens interessa d’evitar malentesos.»

Malgrat l’humor i malgrat un llenguatge planer, la novel•la és de lectura aspra: ens introdueix en un ambient asfixiant, metàfora de la situació social insostenible de Catalunya durant la Dictadura, vertadera aniquilació programada del país. El text es mou en la línia temàtica de 1984, o de Fahrenheit 454, però és menys dur, tal vegada perquè l’humor sempre atenua un poc el dramatisme.