El vigilant en el camp de sègol

SALINGER, J. D. , Labutxaca, 286p., 7,95 €

Si alguna cosa té aquest relat és un inici demolidor. De seguida ens adonem d’on estem ficant el cap.«Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meua fastigosa infantesa, i què feien es meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes. Primer de tot, aquestes coses m’avorreixen, i segon, els meus pares tindrien un parell d’hemorràgies cadascun si expliqués res gaire personal sobre ells.»

Mítica als EUA, publicada l’any 1951, ha influït sobre molts autors nord-americans importants, com ara Philip Roth o Kurt Vonnegut. Es tracta d’una novel•la de viatge i d’aprenentatge. El jove Holden Cauldfield ens descriu en primera persona el seu món: l’institut on estudia i resideix (la sordidesa física o moral dels seus companys d’habitació), la relació amb dos professors admirats, l’acostament al sexe (la prostituta de la pensió), l’amistat superficial (el retrobament amb un antic company d’escola), els lligams convencionals amb la seua nóvia, i l’àmbit de sa casa (amb la figura especial de la seua germana menuda). Però les trobades amb totes aquestes persones seran decebedores, ningú no respon a les seues expectatives, llevat de la seua germana.

Aquests fets abracen un període de pocs dies: són les vespres de les vacances de Nadal. Holden els narra amb un llenguatge insistentment vulgar i amb escassetat de recursos expressius. «Tio», «coi», «i així», «i d’això» o «malparit», «fotre» o «cony» hi abunden: «Per què cony vols el llum?», «O sigui que es va aixecar del llit, amb el seu coi de calçotets i d’això i va començar a posar-se juganer». Ens aclareix: «Sóc ben analfabet, però llegeixo molt.» Efectivament, confessa que llegeix molts llibres clàssics i,a més, que li agraden. Li sembla molt bo Lluny d’Àfrica, d’Isak Dinesen i també Thomas Hardy i El gran Gatsby. En canvi, no se sent entusiasmat per les novel•les de misteri o de guerra ni per les de Somerset Maugham.

Utilitza un codi vulgar, déiem, però molt eficaç per a transmetre’ns la seua visió de la societat americana dels anys cinquanta. És tan eficaç que continua connectant perfectament amb els lectors joves de hui. Potser és aquest tipus de llenguatge transgressor allò que l’ha fet triomfar entre aquest públic, però també l’esguard juvenil desencantat de tot el que té davant: de les institucions educatives, de l’amor de baixa intensitat, i, especialment, de l’alienació consumista i de la hipocresia social en totes les seues manifestacions. Vegem-ho: «— Hauries d’anar en un institut per nois, alguna vegada. Prova-ho alguna vegada —vaig dir—. Tot està ple d’hipòcrites, i l’única cosa que fas és estudiar, per poder arribar a ser prou llest per poder comprar-te un cony de Cadillac algun dia, i has d’anar fent veure que et sap un colló de greu si l’equip de rugbi perd, i l’única cosa que fas és parlar de noies i alcohol i sexe tot el dia, i tothom es fa costat en aquest cony de grupets de merda. Els tios de l’equip de bàsquet es fan costat, els catòlics es fan costat, el cony d’intel•lectuals es fan costat, els tios que juguen a bridge es fan costat. »

Està tan desenganyat de tot que proposa a la seua nóvia eixar arrere aquesta societat i anar-se’n a viure a una cabana entre les muntanyes (tal com va fer Salinger, fugint de l’angoixa de la fama universal després de la publicació d’aquesta obra). La xica, a gust en el seu grup social, el mira aterrida, sense comprendre res. Però no es pot escapar del tot, a la fi sempre cal assumir algunes responsabilitats personals.

Novel•la important. Val la pena llegir-la. Per als fans de Salinger, cal recordar que s’ha publicat fa molt poc una biografia de Salinger escrita per Kenneth Slawenski titulada J. D. Salinger, una vida oculta.

Franny i Zooey

SALINGER, J. D. , Labutxaca, 174 p., 7,95 €

Franny va a passar un cap de setmana a la localitat on estudia el seu nóvio, Lane. Dinen en un restaurant i la conversa esdevé per a Franny tan aclaridora de la personalitat del seu company, que no pot suportar la situació i ha de tornar-se’n a casa abatuda. Lane és un nóvio mediocre: no li diu paraules boniques i només està preocupat pel temps sense sexe i per arribar a temps a l’estadi al partit del dissabte. A més, presumeix absurdament davant d’ella d’un treball sobre Flaubert amb què ha obtingut un excel•lent i està convençut de publicar-lo.

Molt decaiguda, es tanca en l’espai protector familiar. Tardarà a eixir de la depressió. Rebrà l’ajuda de la seua mare i, especialment, del seu germà Zooey, que ja va passar per una crisi similar: els dos van rebre una educació excèntrica (en el sentit de poc comuna) a càrrec dels seus germans majors, i això ha fet d’ells vertaderament uns excèntrics (subratlla l’autor diverses vegades).

Els set fills de la família són superdotats i tots són grans lectors o es dediquen a la literatura, com Buddy, el segon. Molts d’ells busquen obsessivament Déu i un sentit per a les seues vides. Estudien cada religió, i arriben a la fi a un llibre d’un pelegrí rus i cristià que recomana la repetició compulsiva i constant d’una oració de dos o tres paraules per tal de fusionar-se amb la divinitat a l’estil hindú.

Per comprendre millor tot açò, cal recordar que Salinger va participar molt activament en la Segona Guerra Mundial des de l’any 1944. Intervingué en el desembarcament de Normandia i en altres batalles molt dures. La convivència amb aquestes atrocitats el va afectar molt fortament. Després de la guerra va patir una crisi espiritual i es va entregar al misticisme i al budisme zen, doctrina que mai no va deixar i perquè li permetia aïllar-se de tot. Va retirar-se de la vida pública per a viure en una cabanya prop d’un poble menut, perquè no podia assimilar la fama enorme que li va concedir la publicació d’El vigilant en el camp de sègol  l’any 1945.

La primera cosa que em va sorprendre del llibre va ser l’absència de referències a la biografia de l’autor o al contingut de la novel•la en la contraportada o en algun altre lloc. De seguida vaig llegir que l’autor ho havia prohibit. Això sempre duplica la curiositat. L'efecte contrari d'allò que buscava Salinger.

Pel que fa al llibre, va triomfar entre els joves nord-americans pacifistes dels anys seixanta. Sembla molt lligat a aquella època i de vegades costa connectar amb el desassossec espiritual dels dos protagonistes. Això sí, l’estructura dialogal el fa molt lleuger. Tanmateix trobe molt superior, més cohesionat i més intemporal El guardià en el camp de sègol, sens dubte.

La història immortal

DINESEN, Isak , Viena Edicions, 125 p., 16,50 €

Karen Blixen és el nom real d’Isak Dinesen. Va viure entre 1885 i 1962. Per la temàtica de la seua obra, podem dir que va ser una romàntica tardana. Aquest volum recull, sota el títol general de dalt, dos contes publicats l’any 1958. Com diu Vargas Llosa en l’article «Los cuentos de la baronesa», un estudi magnífic inclòs en un llibre també fantàstic titulat La verdad de las mentiras (Alfaguara, 2002): «Lo curioso es que la obra de esta escritora de imaginación tan libre (...) surgiera en los años treinta, cuando la narrativa occidental giraba maniáticamente en torno a las descripciones realistas: problemas políticos, asuntos sociales, estudios psicológicos, cuadros costumbristas». Afegeix també que no va assistir mai a escola amb altres xiquets, va ser educada a casa per institutrius de gran cultura. Potser aquest desconeixement del món real va contribuir a allunyar-la dels temes propis de l’època.

Es tracta de relats bonics i entretinguts, misteriosos de vegades. Semblen extrets del seu amagatall en alguna prestatgeria fosca que ningú no revisava feia molt de temps. En el primer, som a la fi del segle xix, el senyor Clay, un comerciant de Canton vell i adinerat, es creu tan poderós que vol jugar a Déu i intenta convertir en realitat una llegenda que vaga entre els mariners des de fa dècades: un home ric no podia tenir fills amb la seua dona; una nit, desesperat, se’n va anar al port amb el seu carruatge i demanà al primer mariner d’aspecte fort que va veure si volia passar la nit amb la seua esposa a canvi de 5 guinees; l’home acceptà. La posada en escena de la recreació d’aquests fets sacsejarà per sempre moltes vides tranquil•les. En el segon, «L’anell», ens ofereix dues versions ben distintes de l’amor: el sentiment estable i assossegat, i la passió convulsa.

La presència del destí indeturable des de les primeres línies del primer conte ens fa percebre de seguida la tragèdia, que se sent en cada pàgina de la narració. Hi ha uns altres elements tardoromàntics, com el gust per l’ambientació exòtica (en aquest cas Canton), l’ús de llegendes populars o la intervenció de personatges amb zones fosques (el senyor Clay no té a ningú; la Virginie ha estat desposseïda de tot; Elishama, el comptable, no té pares i la seua vida és la recerca de l’estabilitat).

Un altre element romàntic és la força indoblegable de la passió, que indueix els personatges a cometre insensateses tant en el primer conte (el mariner i l’exhereva), com en el segon (el bandoler i la dama).

L’obra conté també ressons de l’enfonsament del món de l’aristocràcia a principi del segle xx, una davallada que Karen Blixen va viure personalment. S’acabaven aquelles vides de luxe i d’oci. De fet, va escriure els primers contes per sobreviure econòmicament després de separar-se i de perdre les plantacions d’Àfrica a causa de la caiguda del preu del café, esdeveniments que recorda en Memòries de l’Àfrica (Pagès Editors).

En fi, unes narracions especials embolicades en el format acuradíssim i sensual d’Edicions Viena.

Una vida malaguanyada

NAIPAUL, V. S. , Ed. 62, 240 p., 24,00 €

V. S. Naipaul va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 2001. El mateix any va publicar aquesta narració amb el títol original de Half a life. I és que realment Una vida malaguanyada parla únicament de la primera meitat de la vida de Willie Chandran: fins als 41 anys. Una vida poc fructífera, malaguanyada, com confessa a Ana el mateix protagonista: «Tinc quaranta-un anys. Estic cansat de viure la teua vida (...) M’has ajudat molt. No hauria pogut viure aquí sense tu (...) Però la millor època de la meua vida m’ha fugit de les mans, i no he fet res.»

La novel•la repassa els anys d’aquest jove indi que va abandonar la carrera administrativa que hàbilment li havia gestionat son pare. Destre en la creació de contes des de l’escola, aconsegueix una beca per a estudiar a Londres, on començarà l’aprenentatge literari, sentimental i, especialment, sexual. Pareix que hi ha molts elements autobiogràfics de l’estada a Londres de Naipaul i de la seua formació com a escriptor (tal com comenta J. M. Coetzee en l’article "V.S. Naipaul, Media vida", inclòs dins Mecanismos internos, un llibre sensacional d’estudis literaris publicat per Debolsillo). A través de les nóvies dels amics, objectiu preferent de Chandran, accedirà a les primeres experiències sexuals.

La primera part del relat recorre el temps passat a l’Índia i a Londres. La segona se centra en els 18 anys viscuts a Moçambic en una finca colonial propietat d’Ana, una jove estudiant portuguesa que coneix a Londres i que pren com a companya sentimental. A Àfrica viurà de les rendes de les terres d’Ana i prosseguirà l’aprenentatge eròtic.

El període a Moçambic és un retrat excel•lent de l’estructura social i econòmica de la colònia abans de la independència. Té més vigor que la primera part, tot i que la tensió narrativa es manté durant tota la novel•la. Trobem ara més aprofundiment psicològic en el protagonista; en canvi, no sabem ben bé com és Ana, què pensa: és un personatge quasi sempre al fons de la fotografia.

A Moçambic, ja hem dit que Willie no treballarà. A Londres, tan sols havia publicat un llibre de contes molt fluix. Poca cosa. Per tot això, el títol en la nostra llengua és molt ajustat, ha malbaratat realment la seua vida.

El conjunt és interessant i es llig amb plaer i senzillesa, encara que desconcerta una mica el tall sobtat en la biografia del protagonista. Si us incita a llegir-ne més, sembla que alguns crítics consideren The bend in the river (Un recodo en el río; no hi ha traducció en la nostra llengua de moment) el millor llibre de Naipaul. Sí que tenim a l’abast Una casa per al senyor Biswas, publicat per Edicions 62 i inclòs juntament amb The bend in the river en la selecció d'obres del segle XX (l'Era del Caos) feta per Harold Bloom en El cànon occidental, la qual cosa és una garantia.

Llum de gel

COMPANY, Flavia, Ed. 62, col. Butxaca 62, 191 p., 7,20 €

Amb freqüència, el segon llibre que llegim d’un autor sol decebre’ns una mica. Potser perquè s’ha perdut el factor sorpresa o tal volta perquè ens creem unes expectatives massa altes després de la lectura del primer. Dic açò perquè la meua primera aproximació a Flavia Company, autora d’arrels argentines i catalanes, va ser L’illa de l’última veritat (2010), una obra redona, colpidora.

Ara, uns mesos després, buscant més històries de l’autora, llig aquesta novel•la escrita 14 anys abans (l’any 1996), que és un període molt vast. Llum de gel narra una relació amorosa asfixiant: Sílvia deixa que el seu nóvio, Jef, la tanque indefinidament en la foscor del soterrani de sa casa com a prova d’amor. L’objectiu és demostrar-li que és capaç de tot per ell. Jef únicament li subministra cada dia com a alimentació, aigua i unes llandes de sardina (que ella detesta). Ell viu obsessionat pel record d’una relació anterior amb una dona de personalitat forta que el va abandonar. Probablement Jef és un psicòpata però no ho ha estat sempre i, de vegades, podem compartir els seus sentiments.

Aquests dos són els personatges bàsics. De nou un duel psicològic en solitud on es juga molt fort. I de nou els fets són contats a una tercera persona. També com en la seua novel•la més recent, Flavia Company demora molt bé l’entrega d’informació i juga sàviament amb la miqueta d’intriga que dorm en la història, de manera que aconsegueix tenir-nos pendents del desenllaç o simplement dels detalls de la vida dels protagonistes.

No em convenç l’ús de la cursiva per a marcar que és Sílvia qui parla. En són moltes pàgines a la fi i la lectura esdevé aspra. Era imprescindible?

S’ha de dir així mateix que tot el que és contenció extrema del llenguatge en L’illa de l’última veritat (2010), és en canvi efusió verbal en els passatges on parla Sílvia. I és que probablement la seua novel•la més recent és l’evolució inexorable des de Llum de gel, perquè hi ha molts elements (com les reflexions vitals, els duets, la sensació de claustrofòbia) que ja hi eren. En resum i en tres paraules, interessant però incomparable.

Caín

 SARAMAGO, Jose, Labutxaca, 142 p., 8,95 €

Caín mata el seu germà Abel per raons més complexes que les explicades en la Bíblia. Marcat per Déu amb una taca negra al front, la seua vida serà la d’un nòmada: superarà els 100 anys, recorrerà moltes regions i, de vegades, apareixerà al bell mig de fets històrics que pertanyen al futur pròxim. Assistirà així al quasi sacrifici d’Isaac, a la caiguda del mur de Jericó, a la destrucció de Sodoma o al diluvi universal. Moltes voltes participa en els fets i, fins i tot, els modifica.

Amb un argument bíblic com aquest, d’entrada vaig pensar que podia ser una història insostenible, però, al cap de 10 pàgines, Saramago demostra que és capaç de fer funcionar la narració i, fins i tot, fer-la esdevenir interessant i divertida. Es tracta d’una repassada perfecta dels episodis més salvatges de l’Antic Testament; tot analitzat racionalment per Caín, que, desesperat per les injustícies de Déu (extermini de la població de Sodoma i Gomorra —incloent les dones i els xiquets, que difícilment podien ser sodomites—; quasi execució d’Isaac per Abraham tan sols per posar a prova el segon; o mort dels 10 fills de Job simplement de nou per veure si així abjurava de Déu), arriba a una conclusió tràgica (pàg. 106): “No sé si he estat escollit, però una cosa sí que sé, alguna cosa dec haver après, Quina, Que el nostre déu creador del cel i de la terra està completament boig, Com t’atreveixes a dir que déu està boig, Perquè només un boig sense consciència dels seus actes admetria ser el culpable directe de la mort de centenars de milers de persones i després comportar-se com si res no hagués passat, tret, és clar, que no es tractés de bogeria, la involuntària, l’autèntica, sinó de simple i pura maldat.”

Saramago ja havia utilitzat personatges bíblics en la famosa L’evangeli segons Jesucrist. En aquella obra pertanyien al Nou Testament (Josep, Maria, Jesús); ara empra els més emblemàtics de l’Antic Testament (Adam, Eva, Abel, Caín, Abraham, Job, Moisés...) en desfilada.

També descobrim un ús molt personal de la puntuació, que ja havia experimentat en altres obres, com en El setge de Lisboa: prescindeix dels dos punts, del punt i coma i dels signes d’interrogació o d’exclamació; tan sols recorre a les comes i a alguns punts. Podríem pensar que això entorpeix la lectura, però no és així; sobrepassades 3 pàgines, no causa estranyesa.

Què podria concloure en una línia? En menys espai encara: molt lúcida, la tornaria a llegir; la tornaré a llegir.