Llum de gel

COMPANY, Flavia, Ed. 62, col. Butxaca 62, 191 p., 7,20 €

Amb freqüència, el segon llibre que llegim d’un autor sol decebre’ns una mica. Potser perquè s’ha perdut el factor sorpresa o tal volta perquè ens creem unes expectatives massa altes després de la lectura del primer. Dic açò perquè la meua primera aproximació a Flavia Company, autora d’arrels argentines i catalanes, va ser L’illa de l’última veritat (2010), una obra redona, colpidora.

Ara, uns mesos després, buscant més històries de l’autora, llig aquesta novel•la escrita 14 anys abans (l’any 1996), que és un període molt vast. Llum de gel narra una relació amorosa asfixiant: Sílvia deixa que el seu nóvio, Jef, la tanque indefinidament en la foscor del soterrani de sa casa com a prova d’amor. L’objectiu és demostrar-li que és capaç de tot per ell. Jef únicament li subministra cada dia com a alimentació, aigua i unes llandes de sardina (que ella detesta). Ell viu obsessionat pel record d’una relació anterior amb una dona de personalitat forta que el va abandonar. Probablement Jef és un psicòpata però no ho ha estat sempre i, de vegades, podem compartir els seus sentiments.

Aquests dos són els personatges bàsics. De nou un duel psicològic en solitud on es juga molt fort. I de nou els fets són contats a una tercera persona. També com en la seua novel•la més recent, Flavia Company demora molt bé l’entrega d’informació i juga sàviament amb la miqueta d’intriga que dorm en la història, de manera que aconsegueix tenir-nos pendents del desenllaç o simplement dels detalls de la vida dels protagonistes.

No em convenç l’ús de la cursiva per a marcar que és Sílvia qui parla. En són moltes pàgines a la fi i la lectura esdevé aspra. Era imprescindible?

S’ha de dir així mateix que tot el que és contenció extrema del llenguatge en L’illa de l’última veritat (2010), és en canvi efusió verbal en els passatges on parla Sílvia. I és que probablement la seua novel•la més recent és l’evolució inexorable des de Llum de gel, perquè hi ha molts elements (com les reflexions vitals, els duets, la sensació de claustrofòbia) que ja hi eren. En resum i en tres paraules, interessant però incomparable.