Caín

 SARAMAGO, Jose, Labutxaca, 142 p., 8,95 €

Caín mata el seu germà Abel per raons més complexes que les explicades en la Bíblia. Marcat per Déu amb una taca negra al front, la seua vida serà la d’un nòmada: superarà els 100 anys, recorrerà moltes regions i, de vegades, apareixerà al bell mig de fets històrics que pertanyen al futur pròxim. Assistirà així al quasi sacrifici d’Isaac, a la caiguda del mur de Jericó, a la destrucció de Sodoma o al diluvi universal. Moltes voltes participa en els fets i, fins i tot, els modifica.

Amb un argument bíblic com aquest, d’entrada vaig pensar que podia ser una història insostenible, però, al cap de 10 pàgines, Saramago demostra que és capaç de fer funcionar la narració i, fins i tot, fer-la esdevenir interessant i divertida. Es tracta d’una repassada perfecta dels episodis més salvatges de l’Antic Testament; tot analitzat racionalment per Caín, que, desesperat per les injustícies de Déu (extermini de la població de Sodoma i Gomorra —incloent les dones i els xiquets, que difícilment podien ser sodomites—; quasi execució d’Isaac per Abraham tan sols per posar a prova el segon; o mort dels 10 fills de Job simplement de nou per veure si així abjurava de Déu), arriba a una conclusió tràgica (pàg. 106): “No sé si he estat escollit, però una cosa sí que sé, alguna cosa dec haver après, Quina, Que el nostre déu creador del cel i de la terra està completament boig, Com t’atreveixes a dir que déu està boig, Perquè només un boig sense consciència dels seus actes admetria ser el culpable directe de la mort de centenars de milers de persones i després comportar-se com si res no hagués passat, tret, és clar, que no es tractés de bogeria, la involuntària, l’autèntica, sinó de simple i pura maldat.”

Saramago ja havia utilitzat personatges bíblics en la famosa L’evangeli segons Jesucrist. En aquella obra pertanyien al Nou Testament (Josep, Maria, Jesús); ara empra els més emblemàtics de l’Antic Testament (Adam, Eva, Abel, Caín, Abraham, Job, Moisés...) en desfilada.

També descobrim un ús molt personal de la puntuació, que ja havia experimentat en altres obres, com en El setge de Lisboa: prescindeix dels dos punts, del punt i coma i dels signes d’interrogació o d’exclamació; tan sols recorre a les comes i a alguns punts. Podríem pensar que això entorpeix la lectura, però no és així; sobrepassades 3 pàgines, no causa estranyesa.

Què podria concloure en una línia? En menys espai encara: molt lúcida, la tornaria a llegir; la tornaré a llegir.