Franny i Zooey

SALINGER, J. D. , Labutxaca, 174 p., 7,95 €

Franny va a passar un cap de setmana a la localitat on estudia el seu nóvio, Lane. Dinen en un restaurant i la conversa esdevé per a Franny tan aclaridora de la personalitat del seu company, que no pot suportar la situació i ha de tornar-se’n a casa abatuda. Lane és un nóvio mediocre: no li diu paraules boniques i només està preocupat pel temps sense sexe i per arribar a temps a l’estadi al partit del dissabte. A més, presumeix absurdament davant d’ella d’un treball sobre Flaubert amb què ha obtingut un excel•lent i està convençut de publicar-lo.

Molt decaiguda, es tanca en l’espai protector familiar. Tardarà a eixir de la depressió. Rebrà l’ajuda de la seua mare i, especialment, del seu germà Zooey, que ja va passar per una crisi similar: els dos van rebre una educació excèntrica (en el sentit de poc comuna) a càrrec dels seus germans majors, i això ha fet d’ells vertaderament uns excèntrics (subratlla l’autor diverses vegades).

Els set fills de la família són superdotats i tots són grans lectors o es dediquen a la literatura, com Buddy, el segon. Molts d’ells busquen obsessivament Déu i un sentit per a les seues vides. Estudien cada religió, i arriben a la fi a un llibre d’un pelegrí rus i cristià que recomana la repetició compulsiva i constant d’una oració de dos o tres paraules per tal de fusionar-se amb la divinitat a l’estil hindú.

Per comprendre millor tot açò, cal recordar que Salinger va participar molt activament en la Segona Guerra Mundial des de l’any 1944. Intervingué en el desembarcament de Normandia i en altres batalles molt dures. La convivència amb aquestes atrocitats el va afectar molt fortament. Després de la guerra va patir una crisi espiritual i es va entregar al misticisme i al budisme zen, doctrina que mai no va deixar i perquè li permetia aïllar-se de tot. Va retirar-se de la vida pública per a viure en una cabanya prop d’un poble menut, perquè no podia assimilar la fama enorme que li va concedir la publicació d’El vigilant en el camp de sègol  l’any 1945.

La primera cosa que em va sorprendre del llibre va ser l’absència de referències a la biografia de l’autor o al contingut de la novel•la en la contraportada o en algun altre lloc. De seguida vaig llegir que l’autor ho havia prohibit. Això sempre duplica la curiositat. L'efecte contrari d'allò que buscava Salinger.

Pel que fa al llibre, va triomfar entre els joves nord-americans pacifistes dels anys seixanta. Sembla molt lligat a aquella època i de vegades costa connectar amb el desassossec espiritual dels dos protagonistes. Això sí, l’estructura dialogal el fa molt lleuger. Tanmateix trobe molt superior, més cohesionat i més intemporal El guardià en el camp de sègol, sens dubte.

La història immortal

DINESEN, Isak , Viena Edicions, 125 p., 16,50 €

Karen Blixen és el nom real d’Isak Dinesen. Va viure entre 1885 i 1962. Per la temàtica de la seua obra, podem dir que va ser una romàntica tardana. Aquest volum recull, sota el títol general de dalt, dos contes publicats l’any 1958. Com diu Vargas Llosa en l’article «Los cuentos de la baronesa», un estudi magnífic inclòs en un llibre també fantàstic titulat La verdad de las mentiras (Alfaguara, 2002): «Lo curioso es que la obra de esta escritora de imaginación tan libre (...) surgiera en los años treinta, cuando la narrativa occidental giraba maniáticamente en torno a las descripciones realistas: problemas políticos, asuntos sociales, estudios psicológicos, cuadros costumbristas». Afegeix també que no va assistir mai a escola amb altres xiquets, va ser educada a casa per institutrius de gran cultura. Potser aquest desconeixement del món real va contribuir a allunyar-la dels temes propis de l’època.

Es tracta de relats bonics i entretinguts, misteriosos de vegades. Semblen extrets del seu amagatall en alguna prestatgeria fosca que ningú no revisava feia molt de temps. En el primer, som a la fi del segle xix, el senyor Clay, un comerciant de Canton vell i adinerat, es creu tan poderós que vol jugar a Déu i intenta convertir en realitat una llegenda que vaga entre els mariners des de fa dècades: un home ric no podia tenir fills amb la seua dona; una nit, desesperat, se’n va anar al port amb el seu carruatge i demanà al primer mariner d’aspecte fort que va veure si volia passar la nit amb la seua esposa a canvi de 5 guinees; l’home acceptà. La posada en escena de la recreació d’aquests fets sacsejarà per sempre moltes vides tranquil•les. En el segon, «L’anell», ens ofereix dues versions ben distintes de l’amor: el sentiment estable i assossegat, i la passió convulsa.

La presència del destí indeturable des de les primeres línies del primer conte ens fa percebre de seguida la tragèdia, que se sent en cada pàgina de la narració. Hi ha uns altres elements tardoromàntics, com el gust per l’ambientació exòtica (en aquest cas Canton), l’ús de llegendes populars o la intervenció de personatges amb zones fosques (el senyor Clay no té a ningú; la Virginie ha estat desposseïda de tot; Elishama, el comptable, no té pares i la seua vida és la recerca de l’estabilitat).

Un altre element romàntic és la força indoblegable de la passió, que indueix els personatges a cometre insensateses tant en el primer conte (el mariner i l’exhereva), com en el segon (el bandoler i la dama).

L’obra conté també ressons de l’enfonsament del món de l’aristocràcia a principi del segle xx, una davallada que Karen Blixen va viure personalment. S’acabaven aquelles vides de luxe i d’oci. De fet, va escriure els primers contes per sobreviure econòmicament després de separar-se i de perdre les plantacions d’Àfrica a causa de la caiguda del preu del café, esdeveniments que recorda en Memòries de l’Àfrica (Pagès Editors).

En fi, unes narracions especials embolicades en el format acuradíssim i sensual d’Edicions Viena.

Una vida malaguanyada

NAIPAUL, V. S. , Ed. 62, 240 p., 24,00 €

V. S. Naipaul va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 2001. El mateix any va publicar aquesta narració amb el títol original de Half a life. I és que realment Una vida malaguanyada parla únicament de la primera meitat de la vida de Willie Chandran: fins als 41 anys. Una vida poc fructífera, malaguanyada, com confessa a Ana el mateix protagonista: «Tinc quaranta-un anys. Estic cansat de viure la teua vida (...) M’has ajudat molt. No hauria pogut viure aquí sense tu (...) Però la millor època de la meua vida m’ha fugit de les mans, i no he fet res.»

La novel•la repassa els anys d’aquest jove indi que va abandonar la carrera administrativa que hàbilment li havia gestionat son pare. Destre en la creació de contes des de l’escola, aconsegueix una beca per a estudiar a Londres, on començarà l’aprenentatge literari, sentimental i, especialment, sexual. Pareix que hi ha molts elements autobiogràfics de l’estada a Londres de Naipaul i de la seua formació com a escriptor (tal com comenta J. M. Coetzee en l’article "V.S. Naipaul, Media vida", inclòs dins Mecanismos internos, un llibre sensacional d’estudis literaris publicat per Debolsillo). A través de les nóvies dels amics, objectiu preferent de Chandran, accedirà a les primeres experiències sexuals.

La primera part del relat recorre el temps passat a l’Índia i a Londres. La segona se centra en els 18 anys viscuts a Moçambic en una finca colonial propietat d’Ana, una jove estudiant portuguesa que coneix a Londres i que pren com a companya sentimental. A Àfrica viurà de les rendes de les terres d’Ana i prosseguirà l’aprenentatge eròtic.

El període a Moçambic és un retrat excel•lent de l’estructura social i econòmica de la colònia abans de la independència. Té més vigor que la primera part, tot i que la tensió narrativa es manté durant tota la novel•la. Trobem ara més aprofundiment psicològic en el protagonista; en canvi, no sabem ben bé com és Ana, què pensa: és un personatge quasi sempre al fons de la fotografia.

A Moçambic, ja hem dit que Willie no treballarà. A Londres, tan sols havia publicat un llibre de contes molt fluix. Poca cosa. Per tot això, el títol en la nostra llengua és molt ajustat, ha malbaratat realment la seua vida.

El conjunt és interessant i es llig amb plaer i senzillesa, encara que desconcerta una mica el tall sobtat en la biografia del protagonista. Si us incita a llegir-ne més, sembla que alguns crítics consideren The bend in the river (Un recodo en el río; no hi ha traducció en la nostra llengua de moment) el millor llibre de Naipaul. Sí que tenim a l’abast Una casa per al senyor Biswas, publicat per Edicions 62 i inclòs juntament amb The bend in the river en la selecció d'obres del segle XX (l'Era del Caos) feta per Harold Bloom en El cànon occidental, la qual cosa és una garantia.

Llum de gel

COMPANY, Flavia, Ed. 62, col. Butxaca 62, 191 p., 7,20 €

Amb freqüència, el segon llibre que llegim d’un autor sol decebre’ns una mica. Potser perquè s’ha perdut el factor sorpresa o tal volta perquè ens creem unes expectatives massa altes després de la lectura del primer. Dic açò perquè la meua primera aproximació a Flavia Company, autora d’arrels argentines i catalanes, va ser L’illa de l’última veritat (2010), una obra redona, colpidora.

Ara, uns mesos després, buscant més històries de l’autora, llig aquesta novel•la escrita 14 anys abans (l’any 1996), que és un període molt vast. Llum de gel narra una relació amorosa asfixiant: Sílvia deixa que el seu nóvio, Jef, la tanque indefinidament en la foscor del soterrani de sa casa com a prova d’amor. L’objectiu és demostrar-li que és capaç de tot per ell. Jef únicament li subministra cada dia com a alimentació, aigua i unes llandes de sardina (que ella detesta). Ell viu obsessionat pel record d’una relació anterior amb una dona de personalitat forta que el va abandonar. Probablement Jef és un psicòpata però no ho ha estat sempre i, de vegades, podem compartir els seus sentiments.

Aquests dos són els personatges bàsics. De nou un duel psicològic en solitud on es juga molt fort. I de nou els fets són contats a una tercera persona. També com en la seua novel•la més recent, Flavia Company demora molt bé l’entrega d’informació i juga sàviament amb la miqueta d’intriga que dorm en la història, de manera que aconsegueix tenir-nos pendents del desenllaç o simplement dels detalls de la vida dels protagonistes.

No em convenç l’ús de la cursiva per a marcar que és Sílvia qui parla. En són moltes pàgines a la fi i la lectura esdevé aspra. Era imprescindible?

S’ha de dir així mateix que tot el que és contenció extrema del llenguatge en L’illa de l’última veritat (2010), és en canvi efusió verbal en els passatges on parla Sílvia. I és que probablement la seua novel•la més recent és l’evolució inexorable des de Llum de gel, perquè hi ha molts elements (com les reflexions vitals, els duets, la sensació de claustrofòbia) que ja hi eren. En resum i en tres paraules, interessant però incomparable.

Caín

 SARAMAGO, Jose, Labutxaca, 142 p., 8,95 €

Caín mata el seu germà Abel per raons més complexes que les explicades en la Bíblia. Marcat per Déu amb una taca negra al front, la seua vida serà la d’un nòmada: superarà els 100 anys, recorrerà moltes regions i, de vegades, apareixerà al bell mig de fets històrics que pertanyen al futur pròxim. Assistirà així al quasi sacrifici d’Isaac, a la caiguda del mur de Jericó, a la destrucció de Sodoma o al diluvi universal. Moltes voltes participa en els fets i, fins i tot, els modifica.

Amb un argument bíblic com aquest, d’entrada vaig pensar que podia ser una història insostenible, però, al cap de 10 pàgines, Saramago demostra que és capaç de fer funcionar la narració i, fins i tot, fer-la esdevenir interessant i divertida. Es tracta d’una repassada perfecta dels episodis més salvatges de l’Antic Testament; tot analitzat racionalment per Caín, que, desesperat per les injustícies de Déu (extermini de la població de Sodoma i Gomorra —incloent les dones i els xiquets, que difícilment podien ser sodomites—; quasi execució d’Isaac per Abraham tan sols per posar a prova el segon; o mort dels 10 fills de Job simplement de nou per veure si així abjurava de Déu), arriba a una conclusió tràgica (pàg. 106): “No sé si he estat escollit, però una cosa sí que sé, alguna cosa dec haver après, Quina, Que el nostre déu creador del cel i de la terra està completament boig, Com t’atreveixes a dir que déu està boig, Perquè només un boig sense consciència dels seus actes admetria ser el culpable directe de la mort de centenars de milers de persones i després comportar-se com si res no hagués passat, tret, és clar, que no es tractés de bogeria, la involuntària, l’autèntica, sinó de simple i pura maldat.”

Saramago ja havia utilitzat personatges bíblics en la famosa L’evangeli segons Jesucrist. En aquella obra pertanyien al Nou Testament (Josep, Maria, Jesús); ara empra els més emblemàtics de l’Antic Testament (Adam, Eva, Abel, Caín, Abraham, Job, Moisés...) en desfilada.

També descobrim un ús molt personal de la puntuació, que ja havia experimentat en altres obres, com en El setge de Lisboa: prescindeix dels dos punts, del punt i coma i dels signes d’interrogació o d’exclamació; tan sols recorre a les comes i a alguns punts. Podríem pensar que això entorpeix la lectura, però no és així; sobrepassades 3 pàgines, no causa estranyesa.

Què podria concloure en una línia? En menys espai encara: molt lúcida, la tornaria a llegir; la tornaré a llegir.

L’illa de l’última veritat

COMPANY, Flavia, Ed. Proa, 144 p., 17,00 €

Havia llegit feia uns mesos una ressenya apassionada d’aquest llibre en un bloc amic que teniu a la columna de la dreta (http//: lallibretadelanuria.blogspot.com). Sembla el títol d’una novel•la d’aventures, però oblidem-nos-en: aquesta no ho és o no ho és essencialment. Sí és una narració magnífica, redona, planificada amb perfecció pàgina a pàgina, que convida a rellegir l’inici o potser les 144 pàgines completes.

L’argument és senzill: un home que viatja amb un petit iot prop de la costa africana pateix l’atac d’una embarcació pirata. Poc després tindrà la sort d’arribar a una illa desconeguda que haurà de compartir amb un nàufrag anterior. La convivència amb aquesta persona canviarà la seua vida.

De seguida descobrim punts de contacte amb La pell freda pel marc de l’acció, per la solitud dels protagonistes i per la inseguretat permanent. Tanmateix Flavia Company ofereix una graduació del suspens més sàvia, més addictiva.

També se senten latents en aquesta història d’amistat i d’enemistat els mons de Conrad i de Stevenson: de fet es cita un conte de Conrad (El coparticipant secret) com un dels favorits de Prendel, el protagonista. L’únic llibre de l’illa –el de Conrad– és considerat un tresor i el protagonista pagarà una fortuna en aliments (peixos) per tenir-lo una setmana en préstec. I més encara, el llibre li farà tornar als hàbits de neteja personal abandonats i recuperarà l’esperança: “Em sentia fort i optimista.”

Hi trobem així mateix moltes reflexions vitals: sobre el valor de la paraula, sobre l’honestedat o al voltant de la veritat o del crim. Tot expressat amb un llenguatge senzill, lacònic, contundent. Repetisc, magnífica. Un regal perfecte.