La novel•la de Dickens

CANYELLES, Neus, Proa, 174 p., 16,50 €.

Na Blanca s’ha separat fa poc, és a l’atur i li queden pocs diners. A la seua filla, na Cecília, que té al voltant de 10 anys, li agrada molt fer ballet clàssic, però això origina despeses també. En Waldo és l’exmarit de na Blanca; és músic i bastant anàrquic i informal. Na Blanca està un poc desencantada de les relacions amb els homes: la seua exparella és molt irresponsable, viu entre els núvols, i és ella la que ha de mantenir la filla comuna i, fins i tot, a ell, de vegades. Na Gina és una veïna molt guapa i amb un cos meravellós; treballa de cambrera i es presenta a concursos de bellesa. Busca algú que l’estime de veritat. En Samuel és un neuròleg amb ferides sentimentals: va perdre la seua dona fa poc per un càncer i s’ha deixat anar a la deriva.

Això a banda, en realitat, la novel•la és un homenatge permanent a Dickens: la protagonista va viure de menuda en un orfenat, com un personatge més d’aquest autor, i va llegir-hi Grans esperances 84 vegades com a única via d’evasió; escriu relats i ara vol escriure una novel•la. Confessa: «M’agradaria escriure una novel•la a la manera de Dickens, d’aquestes que ja no escriu ningú, tragicòmica, amb problemes seriosos que al final s’esfumen, se’n van ben lluny. On els enemics es fan amics, o es perdonen. On el pobre acaba trobant la seva fortuna i el malalt recobra la salut. Em sembla que l’escriuré. La novel•la de Dickens. Una història dels nostres dies. Una història com la meva. Per què no?» (p. 123-124).

I afegeix una mica més avant, quan envia una carta a na Gina, (p.134): «He començat a escriure una novel•la de Dickens. Escric als vespres, quan la nina s’ha adormit. M’agrada fer-ho. És una història bastant trista, de gent amb molts de problemes, que agafa l’autobús cada matí per anar a treballar i el que guanya no els basta per a res.»

Efectivament, escriu una novel•la neta de dramatisme, on els personatges pateixen problemes seriosos però a la fi van obtenint naturalment el que buscaven: diners, salut o amor. Tot açò situat en el context del segle XXI i amb uns problemes molt quotidians però angoixants sovint. Tot i que, reprenent l’esperit del títol de Dickens, també na Blanca té grans esperances davant de si -grans perspectives laborals i de salut-, com diu diverses vegades (p.172), i molt d’optimisme.

Canyelles segueix Dickens tant al peu de la lletra que, com ell, interpel•la el lector alguna vegada, com en la novel•la del XIX, i trenca així l’encís del narrador omniscient: “I què ha passat tot aquest temps amb na Gina? Quina ha estat la seva sort? No ens n’hem oblidat, des d’aquell dia que va fer la maleta i sortí cap a l’estació.» (p. 89 i 96)

L’obra és un riu tranquil: flueix senzillament, naturalment, com si haguera estat escrita tal com raja -encara que no. No tracta de subjugar-te, de desassossegar-te; no és La casa cantonera, és una novel•la amiga, una novel•la companya. L’estructura és lineal, malgrat l’aparició de salts temporals ara i adés. L’autora usa els temps verbals amb desimboltura i combina el present i el passat més recent (ha comprat, ha tornat...) contínuament.

És a dir: un text ben construït, amè i amable.

Hòmens i falagueres i altres relats

CUCARELLA, Toni, Tres i Quatre, 129 p., 15,00 €.

Ho dic des de l’inici, és una gran notícia que Cucarella haja tornat. Fa uns anys va anunciar, decebut, sense reconeixement, que abandonava la literatura. Jo havia llegit d’ell Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, i Els camps dels vençuts, (http://untelalsulls.blogspot.com/2011/07/els-camps-dels-vencuts.htmldues) dues novel•les ben importants. Però en té publicades quatre o cinc més. Ara fa uns mesos, declarava en el Quadern d’El País que tornava per motius econòmics. Afortunadament ha tornat, perquè aquest llibre conté alguns dels millors contes escrits al País Valencià en molt de temps.

Xàtiva és el territori mític de Cucarella, el seu Macondo. Allà transcorrien les diverses trames de Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (2003), i allà es desenvolupen les narracions d’Hòmens i falagueres i altres relats (2011). Generalment no hi apareix l’element màgic: són faules marcades per un to de malenconia més a prop, posem per cas, d’El coronel no tiene quien le escriba. Fins i tot, el relat «La carta dels morts» juga amb el mateix tema: l’espera d’una carta com a únic estímul de vida. Tanmateix, de vegades, hi ha una petita espurna màgica imbricada en la realitat, com en el cas de l’últim relat, «Hòmens i falagueres», i això ens fa sospitar escletxes en la quotidianitat.

Sols un conte apunta a l’actualitat: «La nit que Obama va guanyar les eleccions», on es parla d’aquest líder, però especialment de desocupació i de desesperació al nostre país. No obstant això, crec que els millors són els que se centren en la postguerra, aquells que recreen el pas del temps, la soledat, la mort o el fracàs, com ara «La carta dels morts», «A true story, com si diguérem», «La costurera puta», «Carrer de les ànimes», «Fusteria Orts» i «El vigilant vora els balancins». El primer, el quart i els dos últims són extraordinaris: narracions senzilles, redones, perfectes; corprenedores. La resta del grup: molt bones.

«La carta dels morts», que ja he esmentat adés, té una estructura senzillíssima, però va directe al cor. No s’hi descriuen grans coses, com en la resta de composicions, simplement el flux tranquil i trist de la vida en la postguerra. Coneixem la vida d’una dona gran que espera tots els dies l’arribada del carter i d’una carta que tan sols arriba una vegada al mes. Els temes centrals són la vellesa i la solitud.

«A true story, com si diguérem» és una història d’amistat narrada en primera persona, la història de 3 amics que van fer de paletes una temporada quan eren joves. La companyonia, el pas del temps, la vellesa i la mort en són els protagonistes.

«La costurera puta» és un relat terrible, també en primera persona, de prejudicis socials i d’abusos de poder comuns en l’època.

«Carrer de les ànimes» és un conte entranyable, escrit també des del jo i molt afí a les petites coses que es retraten en Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; ple de nostàlgia, de malenconia, de formes de vida que no tornaran. Imprescindible per reviure la quotidianitat d’una època ja oblidada. Descriu la història de soledat d’una dona gran que espera a casa el nét cada diumenge a la vesprada, perquè és l’única visita de la setmana. Un conte tan real que esborrona.

«Fusteria Orts» ens parla d’incomunicació, d’esperances frustrades, de la soledat de pare i filla, del pas del temps. Un home passa la vida pensant en la possibilitat de muntar el seu negoci i en la idea de transmetre l’ofici a un fill, però només té filles. La fusteria és l’únic en sa vida. La relació entre pare i filla major és tensa. El relat és redó i, psicològicament, molt brillant.

«El vigilant vora els balancins» ens presenta un xiquet que té com a deure visitar una veïna ja molt gran una estona cada vesprada perquè no estiga tan sola, i això li impedeix de participar en el partit de futbol que juguen els amics cada dia. La mort i la solitud, de nou, com a elements quotidians de la vida.

«Polifemo del Olmo» i «Hòmens i falagueres» són composicions molt més extenses que se n’ixen de la línia intimista del llibre. Ambdós tenen valor de documentals de la postguerra, amb un narrador que estructura els fets que ha sentit contar ací i allà. Apareix el tema del cinema com a evasió, tan important en la postguerra. Interessants tots dos, però em sembla que no arriben a l’altura enorme dels altres.

Cal parlar finalment de la gran recuperació lèxica que fa Cucarella de mots i expressions propis de la zona, tasca que ja havia escomés en llibres anteriors. Delícies com ara: abofegar-se (ofegar-se), iseta (malifeta), brincalet o brancalet (brancal), espentolat, reballar (llençar), casupeta (casa menuda) o quedar com un fregall. Un volum que val la pena.

Totes les bèsties de càrrega

PEDROLO, Manuel de, Labutxaca, 2011, 300 p., 10,00 €.

Pedrolo és un autor immens i canviant; ha conreat tots els gèneres: novel·la negra, novel·la social, ciència ficció, relats, teatre.. Però lliges Totes les bèsties de càrrega -un títol gens comercial, no l'haurà ajudat en absolut-, i tens la impressió, a les poques pàgines, que no és un text de Pedrolo sinó de Calders. Juraries que n’és l’autor Calders si no hagueres vist la portada tantes vegades. I és que l’absurd de la narració ens deixa perplexos.

És impossible no pensar també en El procés durant la lectura. Si en aquesta el protagonista no sabia en cap moment de què l’acusava el sistema judicial, en Totes les bèsties de càrrega, Ell –té un nom genèric perquè pot ser qualsevol del seu grup humà- fuig permanentment de l’aparell burocràtic del règim establert pel poble opressor, del qual coneixem poques dades. Ell no té grans acusacions en contra: generalment, no tenir papers; cosa lògica, ja que li’ls retiren prèviament, tan bon punt comença la història.

El règim disposa de dos tipus de sicaris: policies i funcionaris; i els segons són tan perillosos com els primers, perquè la burocratització extrema aplicada a qualsevol acte quotidià condueix a l’absurd radical; com ara quan Ell és interrogat pels membres d’un tribunal que desenvolupen tota la jornada laboral orinant i defecant asseguts en tasses de vàter. El condemnen amb un gran nombre de punts negatius per haver respost amb poc de respecte, però de sobte canvien d'idea i l’absolen capritxosament perquè la sentència depèn de la xifra que continga un sobre extret a l’atzar, i en té fortuna en l’extracció.

També la deriva de l’absurd vers l’humor ens fa pensar immediatament en Calders. Hi ha un interrogatori de la policia destrellatat. La situació és la següent: quan pregunten als homes, repeteixen la pregunta dues vegades (una cada agent), però quan interroguen una dona, sols ho fan una volta. Ell els assenyala que seria més senzill fer servir un únic sistema. La resposta dels policies és delirant: «I com distingiríem els uns dels altres, aleshores? Oi que a vós no us agradaria que us confonguessin amb una dona?» «Naturalment», diu Ell. I ells afegeixen: «Doncs? També a nosaltres ens interessa d’evitar malentesos.»

Malgrat l’humor i malgrat un llenguatge planer, la novel•la és de lectura aspra: ens introdueix en un ambient asfixiant, metàfora de la situació social insostenible de Catalunya durant la Dictadura, vertadera aniquilació programada del país. El text es mou en la línia temàtica de 1984, o de Fahrenheit 454, però és menys dur, tal vegada perquè l’humor sempre atenua un poc el dramatisme.

La casa cantonera

ALCÀNTARA, Sílvia, Edicions de 1984, 2011, 140 p., 15,00 €

Confesse que no he llegit Olor de colònia. Així d’absurd. Dec ser de les poques persones lectores d’aquest país que no ho ha fet, malgrat tots els premis i totes les crítiques. Supose que llegir ara la segona novel•la de l’autora forma part de la meua inclinació severa a començar cases i coses per la teulada. Després d’assaborir aquest text, no he pogut fer una altra cosa que començar ara la seua primera novel•la.

La casa cantonera és una història tèrbola contada molt netament. Contada amb precisió i alhora amb senzillesa. Sense costures visibles, l’autora va fonent magníficament els flash-backs en els diàlegs o en les narracions del present.

La novel•la és una teranyina de relacions i de sentiments angoixants. Ens recorda que davall la superfície de tota vida corren sempre altres subvides. Ens parla de la rivalitat exasperada entre dues germanes (la Irene i la Marina, la morena i la rossa, l’adulta i la infantil, l’anticonvencional i la burgesa) que reviscola en l’enterrament de la mare. Una rivalitat que és només una de les vessants de l’enfrontament mare-filla gran.

La trama reuneix un grapat de personatges molt ben traçats psicològicament, uns personalitats que no oblidarem. Irene centra la novel•la. És una dona molt forta, una dona que no està disposada a renunciar a res; actua sense tenir en compte els límits socials i això l’arrossega vers situacions insostenibles. Sa mare, Vicenta, té un temperament similar, i això les fa tan antitètiques i tan semblants. Marina s’alinearà en el bàndol de sa mare. Irene és el seu propi bàndol. Son pare i els altres homes de la novel•la (especialment Gregori) són personatges molt més dèbils, a mercé d’elles.

És difícil sospitar que en una casa comuna de poble cresquen relacions tan dramàtiques, però sabem que el dolor, l’engany o la gelosia són universals, no requereixen grans escenaris. La petitesa de l’espai farà aquestes relacions encara més difícils.

Pel to i pels ambients, la novel•la de vegades ens recorda les històries que trobem en País íntim, de Maria Barbal, en l’ara famosa Pa negre, d’Emili Teixidor, i en la desconeguda –però recomanable- Retrat d’un assassí d’ocells, també de Teixidor; ens fa pensar en aquestes dues últimes, especialment perquè apareixen també molt imbricats el món encara ingenu dels xiquets i el món de les mentides i de les tragèdies dels grans.

Les claus de la història ens són lliurades per l’autora molt a poc a poc. La nostra visió dels fets serà quasi la d’un personatge més fins a les últimes pàgines. Haurem d’anar recol•locant les peces del puzle del passat amb paciència. Sílvia Alcàntara ens administra la informació sàviament per impossibilitar-nos que ens allunyem de la història. I realment és impossible separar-se’n. A la recerca dels engranatges, vaig rellegir les 150 pàgines tan bon punt les acabí la primera vegada. En poques paraules, una novel•la molt intensa.

Ací també teniu dos comentaris positius de la novel·la: http://viuillegeix.wordpress.com/2011/02/23/la-casa-cantonera-silvia-alcantara/, http://quaderndemots.blogspot.com/2011/05/la-casa-cantonera.html

La carretera

MCCARTHY, Cormac, Labutxaca, 2010, 236 p., 7,95 € / Ed. 62, 2007.

Feia quasi un any que La carretera m’esperava a la prestatgeria per ser llegida, i probablement mereixia més atenció. M’havien arribat ressenyes d’elogi d’aquesta novel•la, a banda de l’etiqueta de Premi Pulitzer 2007, però el fet inusual de comprovar que les nostres impressions coincideixen amb els comentaris llegits prèviament sempre aporta un plaer especial.

The road (títol original en anglés) és una història sense capítols escrita molt destrament. McCarthy, amb un llenguatge senzill, tallant, estructurat en frases curtes separades per punts, obliga a seguir-lo sense descans per aquesta carretera apocalíptica cap al sud, cap al futur.

L’obra ens planteja la història d’un home i del seu fill en un món desolat, cobert de cendra; un món de tons grisos on tot ha estat arrasat: vehicles, ciutats, granges, arbres, cultius, arbustos. És un planeta on el problema més greu és la fam: les persones que han sobreviscut a la catàstrofe –de la qual no coneixem els motius- vaguen entre parracs a la recerca de rebosts oblidats que saquejar; la terra i el mar no produeixen, de manera que tan sols els resta alimentar-se de les deixalles del món antic (llandes, pots, brics, etc.).

El llibre ens parla de la voluntat de viure de l’ésser humà per damunt de tot, especialment per damunt de l’absència de present i de futur; l’obstinació pura per la vida. Quan el pare explica al xiquet que és difícil que hi haja molts més supervivents, el xiquet, conscient de l’absurd de la seua vida, sacseja el cap i diu: «No entenc què fem.» Aleshores, l’home canvia d’actitud i intenta animar-lo dient el que no creu: «Sí que hi ha gent. Hi ha gent i nosaltres la trobarem. Ja ho veuràs.» (p.211)

En un món poblat per bandes d’assassins disposades a matar per apagar la fam o per robar una manta, es viu en un estat de guerra permanent. Ja no val el sistema de lleis d’Occident, ja no hi ha justícia, i aquesta manca d’organització social converteix les persones en depredadors sense principis.

D’una altra banda, és també transcendental en la novel•la el desenvolupament de la relació pare-fill. Una relació lacònica, amb molts silencis, especialment del xiquet, però on batega amb intensitat la por del pare de no saber protegir adequadament el seu fill o de no poder alimentar-lo, i la del fill de perdre l’única persona que té cura d’ell. Quan la temptació de captenir-se com un salvatge assalte l’home, el xiquet sempre l’obligarà a recordar les coordenades del bé. Dos personatges que ni tan sols tenen nom propi: el pare serà denominat sempre «l’home», i el xiquet, «el nen», cosa que els atorgarà un caràcter més simbòlic; podrien ser qualsevol humà.

Comptat i debatut: una ficció psicològica i fins i tot d’aventures tan absorbent que, si bé en un principi la simultaniejava amb un altre llibre anterior, cap a la meitat de la novel•la haguí d’ajornar l’altra lectura i em vaig deixar endur completament per l’atmosfera de McCarthy fins a la fi.

Ací teniu un altre comentari: http://llibretadelanuria.blogspot.com/search/label/Cormac%20McCarthy

Els neons de Sodoma

ALIAGA, Xavier, Tres i Quatre, 2009, 151 p., 18,00 €

Xavier Aliaga és xativí. Ha llegit, com dos generacions de valencians, les obres de Ferran Torrent, i els seus diàlegs són tan vius i versemblants com els de Torrent, que n’és un mestre. Els neons de Sodoma és novel•la negra amb elements clàssics, com ara la figura de l’inspector Oyono (home dur i seductor de físic irresistible), els clubs de carretera, el món de la delinqüència més primària o l’aparició de rosses arravatadores.

A més d’això, que és l’excusa, hi ha el retrat de Vilaroglet, un poble que pot ser qualsevol dels nostres, amb les seues festes exagerades, amb unes rivalitats veïnals absurdes, amb uns polítics molt nostres, i amb una societat hipòcrita, de religiositat molt superficial, però on el pes i l’opinió de l’Església encara són molt decisius.

D’estructura senzilla, és una ficció lleugera, desengreixant i divertida que sap mantenir la intriga i el ritme necessaris. Amaga un narrador d’opinions àcides que, de vegades, perd la neutralitat clàssica i opina sobre Canal 9 («Pensava en una porta gran, còmoda i esplèndida a través de la qual fugir de la mediocre existència de reportera de cap de setmana d’una televisió autonòmica intervinguda políticament.»), sobre el Parc Central de València («[...] promès des de dècades enrere, però mai no materialitzat.»), sobre denominacions de monuments («[...] fins a les Torres de Quart, rebatejades pels valencians castellanoparlants de la capital com de Quarte per alguna absurda raó sociolingüística.») o sobre la Copa de l'Amèrica (p. 125).

En definitiva, ressons torrentians, però una obra molt diferent: més esperpèntica, més berlanguiana, corrosiva. No ens avorrirà, això és segur.