La carretera

MCCARTHY, Cormac, Labutxaca, 2010, 236 p., 7,95 € / Ed. 62, 2007.

Feia quasi un any que La carretera m’esperava a la prestatgeria per ser llegida, i probablement mereixia més atenció. M’havien arribat ressenyes d’elogi d’aquesta novel•la, a banda de l’etiqueta de Premi Pulitzer 2007, però el fet inusual de comprovar que les nostres impressions coincideixen amb els comentaris llegits prèviament sempre aporta un plaer especial.

The road (títol original en anglés) és una història sense capítols escrita molt destrament. McCarthy, amb un llenguatge senzill, tallant, estructurat en frases curtes separades per punts, obliga a seguir-lo sense descans per aquesta carretera apocalíptica cap al sud, cap al futur.

L’obra ens planteja la història d’un home i del seu fill en un món desolat, cobert de cendra; un món de tons grisos on tot ha estat arrasat: vehicles, ciutats, granges, arbres, cultius, arbustos. És un planeta on el problema més greu és la fam: les persones que han sobreviscut a la catàstrofe –de la qual no coneixem els motius- vaguen entre parracs a la recerca de rebosts oblidats que saquejar; la terra i el mar no produeixen, de manera que tan sols els resta alimentar-se de les deixalles del món antic (llandes, pots, brics, etc.).

El llibre ens parla de la voluntat de viure de l’ésser humà per damunt de tot, especialment per damunt de l’absència de present i de futur; l’obstinació pura per la vida. Quan el pare explica al xiquet que és difícil que hi haja molts més supervivents, el xiquet, conscient de l’absurd de la seua vida, sacseja el cap i diu: «No entenc què fem.» Aleshores, l’home canvia d’actitud i intenta animar-lo dient el que no creu: «Sí que hi ha gent. Hi ha gent i nosaltres la trobarem. Ja ho veuràs.» (p.211)

En un món poblat per bandes d’assassins disposades a matar per apagar la fam o per robar una manta, es viu en un estat de guerra permanent. Ja no val el sistema de lleis d’Occident, ja no hi ha justícia, i aquesta manca d’organització social converteix les persones en depredadors sense principis.

D’una altra banda, és també transcendental en la novel•la el desenvolupament de la relació pare-fill. Una relació lacònica, amb molts silencis, especialment del xiquet, però on batega amb intensitat la por del pare de no saber protegir adequadament el seu fill o de no poder alimentar-lo, i la del fill de perdre l’única persona que té cura d’ell. Quan la temptació de captenir-se com un salvatge assalte l’home, el xiquet sempre l’obligarà a recordar les coordenades del bé. Dos personatges que ni tan sols tenen nom propi: el pare serà denominat sempre «l’home», i el xiquet, «el nen», cosa que els atorgarà un caràcter més simbòlic; podrien ser qualsevol humà.

Comptat i debatut: una ficció psicològica i fins i tot d’aventures tan absorbent que, si bé en un principi la simultaniejava amb un altre llibre anterior, cap a la meitat de la novel•la haguí d’ajornar l’altra lectura i em vaig deixar endur completament per l’atmosfera de McCarthy fins a la fi.

Ací teniu un altre comentari: http://llibretadelanuria.blogspot.com/search/label/Cormac%20McCarthy

Els neons de Sodoma

ALIAGA, Xavier, Tres i Quatre, 2009, 151 p., 18,00 €

Xavier Aliaga és xativí. Ha llegit, com dos generacions de valencians, les obres de Ferran Torrent, i els seus diàlegs són tan vius i versemblants com els de Torrent, que n’és un mestre. Els neons de Sodoma és novel•la negra amb elements clàssics, com ara la figura de l’inspector Oyono (home dur i seductor de físic irresistible), els clubs de carretera, el món de la delinqüència més primària o l’aparició de rosses arravatadores.

A més d’això, que és l’excusa, hi ha el retrat de Vilaroglet, un poble que pot ser qualsevol dels nostres, amb les seues festes exagerades, amb unes rivalitats veïnals absurdes, amb uns polítics molt nostres, i amb una societat hipòcrita, de religiositat molt superficial, però on el pes i l’opinió de l’Església encara són molt decisius.

D’estructura senzilla, és una ficció lleugera, desengreixant i divertida que sap mantenir la intriga i el ritme necessaris. Amaga un narrador d’opinions àcides que, de vegades, perd la neutralitat clàssica i opina sobre Canal 9 («Pensava en una porta gran, còmoda i esplèndida a través de la qual fugir de la mediocre existència de reportera de cap de setmana d’una televisió autonòmica intervinguda políticament.»), sobre el Parc Central de València («[...] promès des de dècades enrere, però mai no materialitzat.»), sobre denominacions de monuments («[...] fins a les Torres de Quart, rebatejades pels valencians castellanoparlants de la capital com de Quarte per alguna absurda raó sociolingüística.») o sobre la Copa de l'Amèrica (p. 125).

En definitiva, ressons torrentians, però una obra molt diferent: més esperpèntica, més berlanguiana, corrosiva. No ens avorrirà, això és segur.

Ethan Frome

WHARTON, Edith, Pagès Editors, 148 p., 9,00 €

Wharton va viure entre els anys 1862 i 1937. Va nàixer a Nova York. És hereva literària de Henry James. Com ell, va deixar els EUA i es va traslladar a Europa. L’edat de la innocència, la seua novel•la més important, va aconseguir el Pulitzer. Malgrat això, Ethan Frome no és un llibre menor, conté aquell tipus d’històries profundes i aspres que ens pertorben fins i tot en les relectures; una novel•la de sentiments refrenats, d’afinitats i d’enemistats invisibles que se senten en el text a cada moment.

Tres són els personatges principals d'aquesta ficció. Ethan és un jove vell granger de 28 anys amb una vida totalment desgraciada; es veu obligat a renunciar als estudis i al seu futur professional per les malalties dels seus pares i de Zeena, la seua dona. La granja familiar no produeix a penes, viu en la pobresa però manté la inquietud pel coneixement. Es troba en un cercle tancat difícil d’alterar. El poble on viu és també part d’aquest anell, ofega totes les expectatives: no disposa de metge, no hi ha possibilitats de treball i, a l’hivern, sovint es queda incomunicat per la neu durant dies. Ethan necessita fugir d’un lloc així, com realment va fer Edith Wharton, que es va refugiar a França, lluny del conservadorisme de la societat nord-americana.

Zeena es va casar per pragmatisme, per cobrar un deute. Domina fredament la vida de la família, la vida del seu home. És dura, calculadora. Sap defensar el seu territori i les seues propietats sense sentiments. Ha decidit ser una malalta crònica i aprofita aquest paper per viure còmodament. És impenetrable. La seua vàlvula d’escapament és el consumisme, en aquest cas de medecines, d’atencions de metges cars i de llibres del ram.

Mattie és molt jove, al voltant dels 20 anys, sovint ingènua. És l’element que desequilibra les relacions de poder a la casa perquè fa recuperar el gust per la vida a Ethan. És cosina de Zeena i ha perdut la seua família. Li encomanen alliberar la seua parenta de les faenes pesades de la casa, però té un físic fràgil. Pel que fa al caràcter, al contrari que Zeena, és molt vital i expressiva.

Ethan és, per tant, l’únic individu sa en un medi poblat per persones malaltes o malaltisses, i és ell, com per condemna divina, l’encarregat de cuidar-les a totes, una tasca immensa. És un personatge esgarrat pels dubtes: es debatrà durant tot el text entre la infelicitat i la felicitat, entre la seguretat i la imprevisió, entre la covardia i el valor, i, a la fi, trobarà una resposta més o menys encertada. Crec que no cal dir que és un text molt recomanable. Als EUA és un clàssic.

El vigilant en el camp de sègol

SALINGER, J. D. , Labutxaca, 286p., 7,95 €

Si alguna cosa té aquest relat és un inici demolidor. De seguida ens adonem d’on estem ficant el cap.«Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meua fastigosa infantesa, i què feien es meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes. Primer de tot, aquestes coses m’avorreixen, i segon, els meus pares tindrien un parell d’hemorràgies cadascun si expliqués res gaire personal sobre ells.»

Mítica als EUA, publicada l’any 1951, ha influït sobre molts autors nord-americans importants, com ara Philip Roth o Kurt Vonnegut. Es tracta d’una novel•la de viatge i d’aprenentatge. El jove Holden Cauldfield ens descriu en primera persona el seu món: l’institut on estudia i resideix (la sordidesa física o moral dels seus companys d’habitació), la relació amb dos professors admirats, l’acostament al sexe (la prostituta de la pensió), l’amistat superficial (el retrobament amb un antic company d’escola), els lligams convencionals amb la seua nóvia, i l’àmbit de sa casa (amb la figura especial de la seua germana menuda). Però les trobades amb totes aquestes persones seran decebedores, ningú no respon a les seues expectatives, llevat de la seua germana.

Aquests fets abracen un període de pocs dies: són les vespres de les vacances de Nadal. Holden els narra amb un llenguatge insistentment vulgar i amb escassetat de recursos expressius. «Tio», «coi», «i així», «i d’això» o «malparit», «fotre» o «cony» hi abunden: «Per què cony vols el llum?», «O sigui que es va aixecar del llit, amb el seu coi de calçotets i d’això i va començar a posar-se juganer». Ens aclareix: «Sóc ben analfabet, però llegeixo molt.» Efectivament, confessa que llegeix molts llibres clàssics i,a més, que li agraden. Li sembla molt bo Lluny d’Àfrica, d’Isak Dinesen i també Thomas Hardy i El gran Gatsby. En canvi, no se sent entusiasmat per les novel•les de misteri o de guerra ni per les de Somerset Maugham.

Utilitza un codi vulgar, déiem, però molt eficaç per a transmetre’ns la seua visió de la societat americana dels anys cinquanta. És tan eficaç que continua connectant perfectament amb els lectors joves de hui. Potser és aquest tipus de llenguatge transgressor allò que l’ha fet triomfar entre aquest públic, però també l’esguard juvenil desencantat de tot el que té davant: de les institucions educatives, de l’amor de baixa intensitat, i, especialment, de l’alienació consumista i de la hipocresia social en totes les seues manifestacions. Vegem-ho: «— Hauries d’anar en un institut per nois, alguna vegada. Prova-ho alguna vegada —vaig dir—. Tot està ple d’hipòcrites, i l’única cosa que fas és estudiar, per poder arribar a ser prou llest per poder comprar-te un cony de Cadillac algun dia, i has d’anar fent veure que et sap un colló de greu si l’equip de rugbi perd, i l’única cosa que fas és parlar de noies i alcohol i sexe tot el dia, i tothom es fa costat en aquest cony de grupets de merda. Els tios de l’equip de bàsquet es fan costat, els catòlics es fan costat, el cony d’intel•lectuals es fan costat, els tios que juguen a bridge es fan costat. »

Està tan desenganyat de tot que proposa a la seua nóvia eixar arrere aquesta societat i anar-se’n a viure a una cabana entre les muntanyes (tal com va fer Salinger, fugint de l’angoixa de la fama universal després de la publicació d’aquesta obra). La xica, a gust en el seu grup social, el mira aterrida, sense comprendre res. Però no es pot escapar del tot, a la fi sempre cal assumir algunes responsabilitats personals.

Novel•la important. Val la pena llegir-la. Per als fans de Salinger, cal recordar que s’ha publicat fa molt poc una biografia de Salinger escrita per Kenneth Slawenski titulada J. D. Salinger, una vida oculta.

Franny i Zooey

SALINGER, J. D. , Labutxaca, 174 p., 7,95 €

Franny va a passar un cap de setmana a la localitat on estudia el seu nóvio, Lane. Dinen en un restaurant i la conversa esdevé per a Franny tan aclaridora de la personalitat del seu company, que no pot suportar la situació i ha de tornar-se’n a casa abatuda. Lane és un nóvio mediocre: no li diu paraules boniques i només està preocupat pel temps sense sexe i per arribar a temps a l’estadi al partit del dissabte. A més, presumeix absurdament davant d’ella d’un treball sobre Flaubert amb què ha obtingut un excel•lent i està convençut de publicar-lo.

Molt decaiguda, es tanca en l’espai protector familiar. Tardarà a eixir de la depressió. Rebrà l’ajuda de la seua mare i, especialment, del seu germà Zooey, que ja va passar per una crisi similar: els dos van rebre una educació excèntrica (en el sentit de poc comuna) a càrrec dels seus germans majors, i això ha fet d’ells vertaderament uns excèntrics (subratlla l’autor diverses vegades).

Els set fills de la família són superdotats i tots són grans lectors o es dediquen a la literatura, com Buddy, el segon. Molts d’ells busquen obsessivament Déu i un sentit per a les seues vides. Estudien cada religió, i arriben a la fi a un llibre d’un pelegrí rus i cristià que recomana la repetició compulsiva i constant d’una oració de dos o tres paraules per tal de fusionar-se amb la divinitat a l’estil hindú.

Per comprendre millor tot açò, cal recordar que Salinger va participar molt activament en la Segona Guerra Mundial des de l’any 1944. Intervingué en el desembarcament de Normandia i en altres batalles molt dures. La convivència amb aquestes atrocitats el va afectar molt fortament. Després de la guerra va patir una crisi espiritual i es va entregar al misticisme i al budisme zen, doctrina que mai no va deixar i perquè li permetia aïllar-se de tot. Va retirar-se de la vida pública per a viure en una cabanya prop d’un poble menut, perquè no podia assimilar la fama enorme que li va concedir la publicació d’El vigilant en el camp de sègol  l’any 1945.

La primera cosa que em va sorprendre del llibre va ser l’absència de referències a la biografia de l’autor o al contingut de la novel•la en la contraportada o en algun altre lloc. De seguida vaig llegir que l’autor ho havia prohibit. Això sempre duplica la curiositat. L'efecte contrari d'allò que buscava Salinger.

Pel que fa al llibre, va triomfar entre els joves nord-americans pacifistes dels anys seixanta. Sembla molt lligat a aquella època i de vegades costa connectar amb el desassossec espiritual dels dos protagonistes. Això sí, l’estructura dialogal el fa molt lleuger. Tanmateix trobe molt superior, més cohesionat i més intemporal El guardià en el camp de sègol, sens dubte.

La història immortal

DINESEN, Isak , Viena Edicions, 125 p., 16,50 €

Karen Blixen és el nom real d’Isak Dinesen. Va viure entre 1885 i 1962. Per la temàtica de la seua obra, podem dir que va ser una romàntica tardana. Aquest volum recull, sota el títol general de dalt, dos contes publicats l’any 1958. Com diu Vargas Llosa en l’article «Los cuentos de la baronesa», un estudi magnífic inclòs en un llibre també fantàstic titulat La verdad de las mentiras (Alfaguara, 2002): «Lo curioso es que la obra de esta escritora de imaginación tan libre (...) surgiera en los años treinta, cuando la narrativa occidental giraba maniáticamente en torno a las descripciones realistas: problemas políticos, asuntos sociales, estudios psicológicos, cuadros costumbristas». Afegeix també que no va assistir mai a escola amb altres xiquets, va ser educada a casa per institutrius de gran cultura. Potser aquest desconeixement del món real va contribuir a allunyar-la dels temes propis de l’època.

Es tracta de relats bonics i entretinguts, misteriosos de vegades. Semblen extrets del seu amagatall en alguna prestatgeria fosca que ningú no revisava feia molt de temps. En el primer, som a la fi del segle xix, el senyor Clay, un comerciant de Canton vell i adinerat, es creu tan poderós que vol jugar a Déu i intenta convertir en realitat una llegenda que vaga entre els mariners des de fa dècades: un home ric no podia tenir fills amb la seua dona; una nit, desesperat, se’n va anar al port amb el seu carruatge i demanà al primer mariner d’aspecte fort que va veure si volia passar la nit amb la seua esposa a canvi de 5 guinees; l’home acceptà. La posada en escena de la recreació d’aquests fets sacsejarà per sempre moltes vides tranquil•les. En el segon, «L’anell», ens ofereix dues versions ben distintes de l’amor: el sentiment estable i assossegat, i la passió convulsa.

La presència del destí indeturable des de les primeres línies del primer conte ens fa percebre de seguida la tragèdia, que se sent en cada pàgina de la narració. Hi ha uns altres elements tardoromàntics, com el gust per l’ambientació exòtica (en aquest cas Canton), l’ús de llegendes populars o la intervenció de personatges amb zones fosques (el senyor Clay no té a ningú; la Virginie ha estat desposseïda de tot; Elishama, el comptable, no té pares i la seua vida és la recerca de l’estabilitat).

Un altre element romàntic és la força indoblegable de la passió, que indueix els personatges a cometre insensateses tant en el primer conte (el mariner i l’exhereva), com en el segon (el bandoler i la dama).

L’obra conté també ressons de l’enfonsament del món de l’aristocràcia a principi del segle xx, una davallada que Karen Blixen va viure personalment. S’acabaven aquelles vides de luxe i d’oci. De fet, va escriure els primers contes per sobreviure econòmicament després de separar-se i de perdre les plantacions d’Àfrica a causa de la caiguda del preu del café, esdeveniments que recorda en Memòries de l’Àfrica (Pagès Editors).

En fi, unes narracions especials embolicades en el format acuradíssim i sensual d’Edicions Viena.