Totes les bèsties de càrrega

PEDROLO, Manuel de, Labutxaca, 2011, 300 p., 10,00 €.

Pedrolo és un autor immens i canviant; ha conreat tots els gèneres: novel·la negra, novel·la social, ciència ficció, relats, teatre.. Però lliges Totes les bèsties de càrrega -un títol gens comercial, no l'haurà ajudat en absolut-, i tens la impressió, a les poques pàgines, que no és un text de Pedrolo sinó de Calders. Juraries que n’és l’autor Calders si no hagueres vist la portada tantes vegades. I és que l’absurd de la narració ens deixa perplexos.

És impossible no pensar també en El procés durant la lectura. Si en aquesta el protagonista no sabia en cap moment de què l’acusava el sistema judicial, en Totes les bèsties de càrrega, Ell –té un nom genèric perquè pot ser qualsevol del seu grup humà- fuig permanentment de l’aparell burocràtic del règim establert pel poble opressor, del qual coneixem poques dades. Ell no té grans acusacions en contra: generalment, no tenir papers; cosa lògica, ja que li’ls retiren prèviament, tan bon punt comença la història.

El règim disposa de dos tipus de sicaris: policies i funcionaris; i els segons són tan perillosos com els primers, perquè la burocratització extrema aplicada a qualsevol acte quotidià condueix a l’absurd radical; com ara quan Ell és interrogat pels membres d’un tribunal que desenvolupen tota la jornada laboral orinant i defecant asseguts en tasses de vàter. El condemnen amb un gran nombre de punts negatius per haver respost amb poc de respecte, però de sobte canvien d'idea i l’absolen capritxosament perquè la sentència depèn de la xifra que continga un sobre extret a l’atzar, i en té fortuna en l’extracció.

També la deriva de l’absurd vers l’humor ens fa pensar immediatament en Calders. Hi ha un interrogatori de la policia destrellatat. La situació és la següent: quan pregunten als homes, repeteixen la pregunta dues vegades (una cada agent), però quan interroguen una dona, sols ho fan una volta. Ell els assenyala que seria més senzill fer servir un únic sistema. La resposta dels policies és delirant: «I com distingiríem els uns dels altres, aleshores? Oi que a vós no us agradaria que us confonguessin amb una dona?» «Naturalment», diu Ell. I ells afegeixen: «Doncs? També a nosaltres ens interessa d’evitar malentesos.»

Malgrat l’humor i malgrat un llenguatge planer, la novel•la és de lectura aspra: ens introdueix en un ambient asfixiant, metàfora de la situació social insostenible de Catalunya durant la Dictadura, vertadera aniquilació programada del país. El text es mou en la línia temàtica de 1984, o de Fahrenheit 454, però és menys dur, tal vegada perquè l’humor sempre atenua un poc el dramatisme.

La casa cantonera

ALCÀNTARA, Sílvia, Edicions de 1984, 2011, 140 p., 15,00 €

Confesse que no he llegit Olor de colònia. Així d’absurd. Dec ser de les poques persones lectores d’aquest país que no ho ha fet, malgrat tots els premis i totes les crítiques. Supose que llegir ara la segona novel•la de l’autora forma part de la meua inclinació severa a començar cases i coses per la teulada. Després d’assaborir aquest text, no he pogut fer una altra cosa que començar ara la seua primera novel•la.

La casa cantonera és una història tèrbola contada molt netament. Contada amb precisió i alhora amb senzillesa. Sense costures visibles, l’autora va fonent magníficament els flash-backs en els diàlegs o en les narracions del present.

La novel•la és una teranyina de relacions i de sentiments angoixants. Ens recorda que davall la superfície de tota vida corren sempre altres subvides. Ens parla de la rivalitat exasperada entre dues germanes (la Irene i la Marina, la morena i la rossa, l’adulta i la infantil, l’anticonvencional i la burgesa) que reviscola en l’enterrament de la mare. Una rivalitat que és només una de les vessants de l’enfrontament mare-filla gran.

La trama reuneix un grapat de personatges molt ben traçats psicològicament, uns personalitats que no oblidarem. Irene centra la novel•la. És una dona molt forta, una dona que no està disposada a renunciar a res; actua sense tenir en compte els límits socials i això l’arrossega vers situacions insostenibles. Sa mare, Vicenta, té un temperament similar, i això les fa tan antitètiques i tan semblants. Marina s’alinearà en el bàndol de sa mare. Irene és el seu propi bàndol. Son pare i els altres homes de la novel•la (especialment Gregori) són personatges molt més dèbils, a mercé d’elles.

És difícil sospitar que en una casa comuna de poble cresquen relacions tan dramàtiques, però sabem que el dolor, l’engany o la gelosia són universals, no requereixen grans escenaris. La petitesa de l’espai farà aquestes relacions encara més difícils.

Pel to i pels ambients, la novel•la de vegades ens recorda les històries que trobem en País íntim, de Maria Barbal, en l’ara famosa Pa negre, d’Emili Teixidor, i en la desconeguda –però recomanable- Retrat d’un assassí d’ocells, també de Teixidor; ens fa pensar en aquestes dues últimes, especialment perquè apareixen també molt imbricats el món encara ingenu dels xiquets i el món de les mentides i de les tragèdies dels grans.

Les claus de la història ens són lliurades per l’autora molt a poc a poc. La nostra visió dels fets serà quasi la d’un personatge més fins a les últimes pàgines. Haurem d’anar recol•locant les peces del puzle del passat amb paciència. Sílvia Alcàntara ens administra la informació sàviament per impossibilitar-nos que ens allunyem de la història. I realment és impossible separar-se’n. A la recerca dels engranatges, vaig rellegir les 150 pàgines tan bon punt les acabí la primera vegada. En poques paraules, una novel•la molt intensa.

Ací també teniu dos comentaris positius de la novel·la: http://viuillegeix.wordpress.com/2011/02/23/la-casa-cantonera-silvia-alcantara/, http://quaderndemots.blogspot.com/2011/05/la-casa-cantonera.html

La carretera

MCCARTHY, Cormac, Labutxaca, 2010, 236 p., 7,95 € / Ed. 62, 2007.

Feia quasi un any que La carretera m’esperava a la prestatgeria per ser llegida, i probablement mereixia més atenció. M’havien arribat ressenyes d’elogi d’aquesta novel•la, a banda de l’etiqueta de Premi Pulitzer 2007, però el fet inusual de comprovar que les nostres impressions coincideixen amb els comentaris llegits prèviament sempre aporta un plaer especial.

The road (títol original en anglés) és una història sense capítols escrita molt destrament. McCarthy, amb un llenguatge senzill, tallant, estructurat en frases curtes separades per punts, obliga a seguir-lo sense descans per aquesta carretera apocalíptica cap al sud, cap al futur.

L’obra ens planteja la història d’un home i del seu fill en un món desolat, cobert de cendra; un món de tons grisos on tot ha estat arrasat: vehicles, ciutats, granges, arbres, cultius, arbustos. És un planeta on el problema més greu és la fam: les persones que han sobreviscut a la catàstrofe –de la qual no coneixem els motius- vaguen entre parracs a la recerca de rebosts oblidats que saquejar; la terra i el mar no produeixen, de manera que tan sols els resta alimentar-se de les deixalles del món antic (llandes, pots, brics, etc.).

El llibre ens parla de la voluntat de viure de l’ésser humà per damunt de tot, especialment per damunt de l’absència de present i de futur; l’obstinació pura per la vida. Quan el pare explica al xiquet que és difícil que hi haja molts més supervivents, el xiquet, conscient de l’absurd de la seua vida, sacseja el cap i diu: «No entenc què fem.» Aleshores, l’home canvia d’actitud i intenta animar-lo dient el que no creu: «Sí que hi ha gent. Hi ha gent i nosaltres la trobarem. Ja ho veuràs.» (p.211)

En un món poblat per bandes d’assassins disposades a matar per apagar la fam o per robar una manta, es viu en un estat de guerra permanent. Ja no val el sistema de lleis d’Occident, ja no hi ha justícia, i aquesta manca d’organització social converteix les persones en depredadors sense principis.

D’una altra banda, és també transcendental en la novel•la el desenvolupament de la relació pare-fill. Una relació lacònica, amb molts silencis, especialment del xiquet, però on batega amb intensitat la por del pare de no saber protegir adequadament el seu fill o de no poder alimentar-lo, i la del fill de perdre l’única persona que té cura d’ell. Quan la temptació de captenir-se com un salvatge assalte l’home, el xiquet sempre l’obligarà a recordar les coordenades del bé. Dos personatges que ni tan sols tenen nom propi: el pare serà denominat sempre «l’home», i el xiquet, «el nen», cosa que els atorgarà un caràcter més simbòlic; podrien ser qualsevol humà.

Comptat i debatut: una ficció psicològica i fins i tot d’aventures tan absorbent que, si bé en un principi la simultaniejava amb un altre llibre anterior, cap a la meitat de la novel•la haguí d’ajornar l’altra lectura i em vaig deixar endur completament per l’atmosfera de McCarthy fins a la fi.

Ací teniu un altre comentari: http://llibretadelanuria.blogspot.com/search/label/Cormac%20McCarthy

Els neons de Sodoma

ALIAGA, Xavier, Tres i Quatre, 2009, 151 p., 18,00 €

Xavier Aliaga és xativí. Ha llegit, com dos generacions de valencians, les obres de Ferran Torrent, i els seus diàlegs són tan vius i versemblants com els de Torrent, que n’és un mestre. Els neons de Sodoma és novel•la negra amb elements clàssics, com ara la figura de l’inspector Oyono (home dur i seductor de físic irresistible), els clubs de carretera, el món de la delinqüència més primària o l’aparició de rosses arravatadores.

A més d’això, que és l’excusa, hi ha el retrat de Vilaroglet, un poble que pot ser qualsevol dels nostres, amb les seues festes exagerades, amb unes rivalitats veïnals absurdes, amb uns polítics molt nostres, i amb una societat hipòcrita, de religiositat molt superficial, però on el pes i l’opinió de l’Església encara són molt decisius.

D’estructura senzilla, és una ficció lleugera, desengreixant i divertida que sap mantenir la intriga i el ritme necessaris. Amaga un narrador d’opinions àcides que, de vegades, perd la neutralitat clàssica i opina sobre Canal 9 («Pensava en una porta gran, còmoda i esplèndida a través de la qual fugir de la mediocre existència de reportera de cap de setmana d’una televisió autonòmica intervinguda políticament.»), sobre el Parc Central de València («[...] promès des de dècades enrere, però mai no materialitzat.»), sobre denominacions de monuments («[...] fins a les Torres de Quart, rebatejades pels valencians castellanoparlants de la capital com de Quarte per alguna absurda raó sociolingüística.») o sobre la Copa de l'Amèrica (p. 125).

En definitiva, ressons torrentians, però una obra molt diferent: més esperpèntica, més berlanguiana, corrosiva. No ens avorrirà, això és segur.

Ethan Frome

WHARTON, Edith, Pagès Editors, 148 p., 9,00 €

Wharton va viure entre els anys 1862 i 1937. Va nàixer a Nova York. És hereva literària de Henry James. Com ell, va deixar els EUA i es va traslladar a Europa. L’edat de la innocència, la seua novel•la més important, va aconseguir el Pulitzer. Malgrat això, Ethan Frome no és un llibre menor, conté aquell tipus d’històries profundes i aspres que ens pertorben fins i tot en les relectures; una novel•la de sentiments refrenats, d’afinitats i d’enemistats invisibles que se senten en el text a cada moment.

Tres són els personatges principals d'aquesta ficció. Ethan és un jove vell granger de 28 anys amb una vida totalment desgraciada; es veu obligat a renunciar als estudis i al seu futur professional per les malalties dels seus pares i de Zeena, la seua dona. La granja familiar no produeix a penes, viu en la pobresa però manté la inquietud pel coneixement. Es troba en un cercle tancat difícil d’alterar. El poble on viu és també part d’aquest anell, ofega totes les expectatives: no disposa de metge, no hi ha possibilitats de treball i, a l’hivern, sovint es queda incomunicat per la neu durant dies. Ethan necessita fugir d’un lloc així, com realment va fer Edith Wharton, que es va refugiar a França, lluny del conservadorisme de la societat nord-americana.

Zeena es va casar per pragmatisme, per cobrar un deute. Domina fredament la vida de la família, la vida del seu home. És dura, calculadora. Sap defensar el seu territori i les seues propietats sense sentiments. Ha decidit ser una malalta crònica i aprofita aquest paper per viure còmodament. És impenetrable. La seua vàlvula d’escapament és el consumisme, en aquest cas de medecines, d’atencions de metges cars i de llibres del ram.

Mattie és molt jove, al voltant dels 20 anys, sovint ingènua. És l’element que desequilibra les relacions de poder a la casa perquè fa recuperar el gust per la vida a Ethan. És cosina de Zeena i ha perdut la seua família. Li encomanen alliberar la seua parenta de les faenes pesades de la casa, però té un físic fràgil. Pel que fa al caràcter, al contrari que Zeena, és molt vital i expressiva.

Ethan és, per tant, l’únic individu sa en un medi poblat per persones malaltes o malaltisses, i és ell, com per condemna divina, l’encarregat de cuidar-les a totes, una tasca immensa. És un personatge esgarrat pels dubtes: es debatrà durant tot el text entre la infelicitat i la felicitat, entre la seguretat i la imprevisió, entre la covardia i el valor, i, a la fi, trobarà una resposta més o menys encertada. Crec que no cal dir que és un text molt recomanable. Als EUA és un clàssic.

El vigilant en el camp de sègol

SALINGER, J. D. , Labutxaca, 286p., 7,95 €

Si alguna cosa té aquest relat és un inici demolidor. De seguida ens adonem d’on estem ficant el cap.«Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meua fastigosa infantesa, i què feien es meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes. Primer de tot, aquestes coses m’avorreixen, i segon, els meus pares tindrien un parell d’hemorràgies cadascun si expliqués res gaire personal sobre ells.»

Mítica als EUA, publicada l’any 1951, ha influït sobre molts autors nord-americans importants, com ara Philip Roth o Kurt Vonnegut. Es tracta d’una novel•la de viatge i d’aprenentatge. El jove Holden Cauldfield ens descriu en primera persona el seu món: l’institut on estudia i resideix (la sordidesa física o moral dels seus companys d’habitació), la relació amb dos professors admirats, l’acostament al sexe (la prostituta de la pensió), l’amistat superficial (el retrobament amb un antic company d’escola), els lligams convencionals amb la seua nóvia, i l’àmbit de sa casa (amb la figura especial de la seua germana menuda). Però les trobades amb totes aquestes persones seran decebedores, ningú no respon a les seues expectatives, llevat de la seua germana.

Aquests fets abracen un període de pocs dies: són les vespres de les vacances de Nadal. Holden els narra amb un llenguatge insistentment vulgar i amb escassetat de recursos expressius. «Tio», «coi», «i així», «i d’això» o «malparit», «fotre» o «cony» hi abunden: «Per què cony vols el llum?», «O sigui que es va aixecar del llit, amb el seu coi de calçotets i d’això i va començar a posar-se juganer». Ens aclareix: «Sóc ben analfabet, però llegeixo molt.» Efectivament, confessa que llegeix molts llibres clàssics i,a més, que li agraden. Li sembla molt bo Lluny d’Àfrica, d’Isak Dinesen i també Thomas Hardy i El gran Gatsby. En canvi, no se sent entusiasmat per les novel•les de misteri o de guerra ni per les de Somerset Maugham.

Utilitza un codi vulgar, déiem, però molt eficaç per a transmetre’ns la seua visió de la societat americana dels anys cinquanta. És tan eficaç que continua connectant perfectament amb els lectors joves de hui. Potser és aquest tipus de llenguatge transgressor allò que l’ha fet triomfar entre aquest públic, però també l’esguard juvenil desencantat de tot el que té davant: de les institucions educatives, de l’amor de baixa intensitat, i, especialment, de l’alienació consumista i de la hipocresia social en totes les seues manifestacions. Vegem-ho: «— Hauries d’anar en un institut per nois, alguna vegada. Prova-ho alguna vegada —vaig dir—. Tot està ple d’hipòcrites, i l’única cosa que fas és estudiar, per poder arribar a ser prou llest per poder comprar-te un cony de Cadillac algun dia, i has d’anar fent veure que et sap un colló de greu si l’equip de rugbi perd, i l’única cosa que fas és parlar de noies i alcohol i sexe tot el dia, i tothom es fa costat en aquest cony de grupets de merda. Els tios de l’equip de bàsquet es fan costat, els catòlics es fan costat, el cony d’intel•lectuals es fan costat, els tios que juguen a bridge es fan costat. »

Està tan desenganyat de tot que proposa a la seua nóvia eixar arrere aquesta societat i anar-se’n a viure a una cabana entre les muntanyes (tal com va fer Salinger, fugint de l’angoixa de la fama universal després de la publicació d’aquesta obra). La xica, a gust en el seu grup social, el mira aterrida, sense comprendre res. Però no es pot escapar del tot, a la fi sempre cal assumir algunes responsabilitats personals.

Novel•la important. Val la pena llegir-la. Per als fans de Salinger, cal recordar que s’ha publicat fa molt poc una biografia de Salinger escrita per Kenneth Slawenski titulada J. D. Salinger, una vida oculta.