Cendra per Martina

PEDROLO, Manuel de, Proa, Barcelona, 1995, 400 p., 7,20 €.

En un magnífic estudi psicològic, Manuel de Pedrolo ens ofereix la història d’un triangle amorós molt aspre, dramàtic.

Vaig arribar a aquest llibre per mitjà del bloc Anticànons, d’Helena Bonals, que cite baix, un espai interessant d’obres valuoses poc conegudes. Coincidisc amb el comentari d’quest bloc: és un text amb molta força del principi a la fi, intensíssim. I cal afegir que sembla una de les obres més importants de Pedrolo, una de les més redones, encara que poc coneguda.

Som als anys trenta, l’Adrià i la Júlia són dos joves de dues famílies veïnes. Entaulen amistat. Poc després, comencen a festejar. Tot va bé durant un temps. Amb la incorporació de l’Adrià a files durant la Guerra Civil, la relació es desfà: perdran el contacte fins que, 10 anys més tard, ell reaparega en la vida de la Júlia, que és ja una dona casada. Però ara l’Adrià se sent atret per la Martina, la germana menor de la Júlia. Aquesta, en canvi, continua enamorada del seu exnóvio. La relació entre els tres serà des d’aquest moment molt complicada.

Els fets anteriors i posteriors a la guerra seran contats primer per l’Adrià, després per la Júlia i, finalment, per la Martina. Tanmateix és el Joan Grau, un company d’armes de l’Adrià, qui ens explica en el pròleg que és ell qui va arreplegar els testimonis escrits dels tres uns quants anys després. Sorprenentment totes les versions ajuden a comprendre millor les clivelles de la versió anterior i, sols amb la lectura de totes tres tindrem una versió real dels fets. L’estructura és similar a la que trobàvem en La dona justa (1941) de Sandor Márai: els punts de vista diferents sobre els mateixos fets de l’esposa, l’espòs i l’amant d’aquest. Una coincidència curiosa. Cal dir que l’obra de Pedrolo és de 1965, però probablement no va poder llegir Márai, perquè va ser traduït a molt poques llengües fins als anys noranta, en què va ser redescobert per una editorial francesa.

El perfil psicològic dels personatges és molt acurat. És l’aspecte més important de la novel·la. L’Adrià és un home de l’època, molt conservador en els costums. La Júlia li sembla una dona desvergonyida perquè li manifesta el seu desig sexual obertament. Cerca una dona més tímida, com ara Martina.

La Júlia és una dona apassionada. Sent bogeria per l’Adrià. Es casa amb el Conrad perquè no és un mal partit i, sobretot, perquè l’Adrià havia desaparegut de la seua vida durant la guerra i el creu mort. Es casa amb poca convicció amb aquest home faldiller que prompte li serà infidel contínuament. En realitat, Conrad és un home amb pocs principis o sense.

No obstant això, la Júlia es va revelant a poc a poc com una dona bastant diferent del seu autoretrat: hi sorgeix el perfil d’una dona obstinada i manipuladora, capaç de tot per fer la seua voluntat.

Martina, en canvi, sovint és massa innocent. També li falta determinació: es debat en el dubte i això farà que algunes de les seues reaccions siguen massa tardanes. És una dona tímida i guarda per a ella les emocions i els problemes.

Una altra part interessant de l’obra és la dedicada a la Guerra Civil. Quan el Julià s’incorpora a l’exèrcit, descriu l’angoixa del front: el caos, els atacs cos a cos, les retirades embogides i la vida i, sobretot, la mort a les trinxeres. Probablement el reflex de la seua experiència com a soldat, ja que també va combatre en primera línia.

Comptat i debatut, una obra molt interessant, de les que cal anotar en la llibreta de les lectures ineludibles de la nostra literatura.

http://anticanons.blogspot.com/2008/01/cendra-per-martina-de-manuel-de-pedrolo.html

El ball

NÉMIROVSKY, Irène, La Magrana, Barcelona, 2006, 85 p., 10,00 €.

Traducció: Xavier Pàmies. Títol original: Le bal.

Tinc pendent de lectura Suite francesa, també d’Irène Némirovsky, des de fa més d’un any. Com a primer acostament a l’autora, he triat (o m’ha triat) aquesta novel·la curta, que va ser la quarta que va publicar (1930) i no m’ha decebut. He revisat la ressenya de www.quaderndemots.blogspot.com sobre Vi de solitud (1935), també de l’autora, i veig que alguns elements autobiogràfics d’El ball són represos en aquesta última, com ara: la nefasta relació amb sa mare o l’origen jueu de son pare. També alguns temes o trets es repeteixen, com el cas de la venjança o la fredor de la protagonista.

El text de 1930 és un relat breu, brillant, esmolat. En poques pàgines aconsegueix una tensió màxima. Situa la història en un món que l’autora coneix bé: el dels nous rics que volen ser acceptats en l’alta societat francesa de principi del segle xx (al voltant de 1928). Aquests arribistes són ridiculitzats en l’obra. Així, els protagonistes són el Sr. Kampf, un jugador de borsa jueu i Rosine, la Sra. Kampf, una secretària ambiciosa que vol oblidar el seu passat. De fet, ordena a la seua filla, Antoinette, que mentisca si li pregunten pel lloc on vivien tan sols quatre anys abans de fer fortuna: ha d’evitar dir que vivien en un pis menut.

L’obra planteja les aspres relacions entre Rosine i Antoinette en el pas de l’adolescència a l’edat adulta, relacions que, de vegades, desvelaran el maltractament verbal i psicològic de Rosine vers la filla i una rivalitat femenina latent. Antoinette té molta pressa per ser adulta i per gaudir d’aventures amoroses semblants a les que ha llegit en les novel·les de Gabrielle D’Annunzio i de Marcel Prévost (p. 9). També sa mare lluita contra el temps, en aquest cas per fruir d’un amant que la traga de la monotonia abans de perdre la darrera bellesa.

«El rellotge de paret toca els quatre quarts... Una altra hora perduda, malgastada, que s’ha esmunyit entre els dits com aigua i que no tornarà...M’agradaria anar-me’n molt lluny o morir-me...» (p. 47), pensa Antoinette.

«Calia afanyar-se a viure, agradar als homes, estimar... Els diners, els vestits i els cotxes luxosos, ¿de què servien si a la teua vida no hi tenies un home, un enamorat, un amant jove?... I ara li quedava l’última oportunitat, els últims anys abans de la vellesa, la de veritat, sense remei; la irreparable...» (p. 61), es diu Rosine.

Les ganes de viure i d’estimar tant de la mare com de la filla xoquen. Quan Rosine impedisca a la jove assistir al ball que organitzen en sa casa, la sang adolescent esclatarà. Antoinette vol demostrar que no té por de les recriminacions dels grans, que ja no és una xiqueta. Vol venjar-se dels grans (p. 8): de sa mare i de la institutriu. El seu gest provocarà una situació molt intensa i dramàtica amb el desemmascarament dels personatges principals. Ella assistirà a l’espectacle fredament, molt fredament, sense pietat. Una peça interessant.

http://quaderndemots.blogspot.com.es/search/label/Ir%C3%A8ne%20N%C3%A9mirovsky

Jo confesso

CABRÉ, Jaume, Edicions Proa, Barcelona, 2011, 1008 p., 26,90 €.

Una altra ressenya sobre aquesta novel·la, sí. Molts han parlat abans de Jo confesso. Una gran part des de l’elogi. Alguns, en canvi, l’han criticada amb duresa. Discrepant de molts blocs que respecte, jo diria que és un gran artefacte narratiu, però no un clàssic, com s’ha dit.  

Tothom deu saber ja que el llibre és una carta-confessió de l’Adrià Ardèvol, un xiquet superdotat, dirigida a la Sara, la seua companya, en què li explica la seua vida des de la infància sense afecte familiar fins a la vellesa tenebrosa. Adrià té facilitat especial per a aprendre llengües i per a escriure. Durant la joventut i maduresa tindrà unes poques relacions amoroses i un amic especial, Bernat Plensa, que toca magníficament el violí però que s’entesta a publicar llibres de relats sense ànima. És el revés d’Adrià, que escriu llibres importants i, tanmateix, li agradaria tocar molt millor el valuosíssim violí que posseeix per herència paterna. Dues personalitats doncs, insatisfetes i complementàries.

Aquestes memòries d’Ardèvol esta contades desestructuradament, com recorda el cervell humà, tot i que es tracta d’un caos que va adquirint forma amb el pas de les pàgines. L’acoblament de totes les històries que recorren la novel·la és perfecte. A poc a poc, l’autor va desvelant més dades de les vicissituds personals dels protagonistes i també dels tres casos de maldat històrica irracional que estudia el text. Hi apareix el mal lligat a la intolerància religiosa (la barbàrie de la inquisició catòlica i de certes lleis islàmiques) o les atrocitats experimentals dels camps nazis d’extermini.

A més del mal, són també temes importants en la narració: l’amistat, l’ètica, l’amor als llibres i als objectes d’art, la lleialtat, les petites traïcions quotidianes o la comunicació en la parella, en la família i entre els amics. (p. 962) «Quantes coses que ens amagaves, Adrià. Fins avui no l’he coneguda de debò. Quantes coses que ens amaguem els amics, va pensar en Bernat.» Tanmateix el tractament d’aquests temes es queda de vegades en un nivell poc profund.

Cal assenyalar que Cabré domina absolutament la tècnica narrativa. Així, per exemple, sovint relata els fets en tercera persona i, en el mateix paràgraf, canvia sense transició a la primera amb naturalitat. «Mentre en Bernat s’ho anava rumiant, l’Adrià sentia que el silenci de la Sara, mentre es posava el pijama i es rentava les dents, era massa espès. Em sembla que només una altra vegada t’havia vist tan empipada. Per això em vaig refugiar en Horaci. Estirat al llit llegia Solvitur acris...» En ocasions relata els mateixos fets diverses vegades, però afegint en cada versió nous detalls determinants que fan progressar-ne la comprensió.

L’autor es reserva les últimes 200 pàgines per unir tots els caps amb saviesa i per fer-nos conèixer dades que completen i capgiren totalment la nostra visió de la trama. La novel·la és extensa però no decau perquè l’ús destre del diàleg i d’un llenguatge sempre transparent ho impedeix.

Parlem, doncs, d’un text de construcció excel·lent. Tanmateix sentim que manca complexitat en els personatges. La part més redona de la vida de l’Adrià és la infància: arrossega el lector. Per contra, la maduresa i la vellesa no tenen la mateixa força, la mateixa veritat. Pel que fa a la Sara, qui és realment? per què no sabem a penes res d’un personatge tan central? com és la seua ànima? aquest ocultament és deliberat? De vegades el llibre fa aquesta impressió: una molt bona obra d’estructura enlluernadora i narrativa amena que no sempre acaba d’apassionar.

Per acabar, reproduïsc una frase suggerent (p. 30): «El pater Faluba ens ha dit que els homes no habitem un país; habitem una llengua.»

Ressenyes interessants a favor i en contra:

http://www.vilaweb.cat/noticia/3924041/20110901/jaume-cabre-jo-confesso-mal-mal-sempre-recomenca.html

http://undiaenlescarreres.blogspot.com/2011/09/la-novella-de-novelles-de-novelles-de.html

http://www.diaridegirona.cat/cultura/2012/08/18/justificacio-vital/577509.html

http://racoperllegir.wordpress.com/2012/02/08/jo-confesso/

El quadern de les vides perdudes

VILAPLANA, Silvestre, Edicions Bromera, Alzira, 2011, 191 p., 19,95 €.

El quadern de les vides perdudes és una obra dura de vegades; des de la primera pàgina ho és. El protagonista, que narra els fets en primera persona, és un vell apassionat pels llibres: va ser bibliotecari i té sa casa ocupada per volums il·lustres de la literatura universal, textos que adora; la literatura juntament amb la culpa són dos grans temes en el relat. Pateix Alzheimer en un grau avançat; va perdent memòria cada dia a gran velocitat. A voltes oblida el que ha fet durant tota una vesprada o una nit. L'home diu que és l’hoste qui actua per ell en aquests períodes i qui es comporta d’una manera poc raonable. Diguem-ne que és la seua part salvatge, el seu Mr. Hyde.

De fet, és curiós que en la novel·la el vell cite un gran nombre de fragments d’obres famoses de la literatura, però mai no esmente Stevenson. Supose que era massa obvi fer-ho.

L’ancià viu a soles, a punt de ser desnonat, en un edifici molt deteriorat on ja no queden veïns. No té família ni amics. Darrere d’ell hi ha moltes pèrdues i «la fragància de la culpa» (p. 157). Viu desendreçadament. De vegades passen molts dies sense que es llave. Necessita afecte desesperadament i, per això, l’amistat d’Anna li farà recuperar les ganes de tenir cura del seu aspecte, de viure.

Com que la pensió de jubilació que cobra és molt minsa, es veu obligat a vendre’s els llibres a poc a poc. Abans d’abandonar-los, apunta en un quadern el fragment més colpidor de l’obra per a ell. Algunes de les famoses obres esmentades són: Al far, Escorxador 5, Le père Goriot, Ulisses, Els germans Karamàzov, Les il·lusions perdudes, L’aleph (p. 124), La nàusea, L’estranger i moltes més; totes amb paràgrafs vinculats als fets de la trama. La de Proust (p. 186) és especialment definitòria del personatge: «La vertadera vida, la vida finalment descoberta i dilucidada, l’única vida, per tant, realment viscuda és la literatura».

Mentrestant, hi ha la resta de la trama: algú està raptant i assassinant xiquetes a la ciutat. La policia desplega els seus homes a la zona de les desaparicions. Sovint, el vell semblarà el gran sospitós per als agents i per al lector.

El llibre combina les dues històries amb destresa: en tercera persona la de l’assassí, i en primera, la del protagonista, com déiem adés. L’hoste és cada vegada més poderós, cada vegada envaeix més hores el cos de l’home. L’atmosfera també es va fent angoixant: la llar i tot l’edifici esdevenen a poc a poc espais sinistres. Alguns detalls de la història ens fan pensar en les pàgines i en el clima d’El perfum.

La intriga es manté oberta fins a l’última línia del llibre, fins al darrer punt. És en aquest moment final quan algunes cites anteriors prenen significats nous que ens ajudaran a comprendre.

L’obra podria ser molt dura de pair per la temàtica, però Vilaplana no es delecta en els detalls mòrbids. El text és, per damunt de tot, un autoretrat psicològic profund i convincent. Una novel·la inquietant des de la pàgina 5 a la 191. Una lectura recomanable.

El meu enemic mortal

CATHER, Willa, Edicions de 1984, Barcelona, 2012, 124 p., 12,00 €.

Willa Cather va nàixer a Winchester el 1873 i va morir a Nova York el 1947. Tot i que va coincidir històricament amb Faulkner, Fitzgerald i Hemingway, va retratar la nostàlgia pel passat americà d’una manera molt diferent, com comenta Harold Bloom en Novelists and novels (2005). De fet, Bloom la considera una de les autores importants del període que comprèn les últimes dècades del segle XIX i tot el segle XX.

Cather va treballar com a periodista i també com a professora durant un temps, i, justament, la narradora d’aquesta nouvelle, Nellie, exerceix de professora (molt pobra, segons el text). Les novel·les més importants de l’autora de Winchester són: My Ántonia (1918), A lost lady (1923), The Professor’s House (1925), La mort s’adreça a l’arquebisbe (1927) i Shadows on the Rock (1931).

Tanmateix, aquest text relativament curt de 1926 té un gran interès. Descriu la vida de la burgesia nord-americana de Nova York, enriquida per  la colonització de l’Oest i pels negocis relacionats amb el desplegament del tren. Aquest contingut havia sigut tractat també en A lost lady uns anys abans.

Nellie, una jove de bona posició, ens relata en primera persona la història de la Myra Henshawe, que renuncia a ser l’hereva única de la gran fortuna del seu oncle per un amor apassionat de joventut. L’oncle l’havia amenaçat de desheretar-la si continuava la seua relació amb Oswald Henshawe, però ella preferirà seguir els seus impulsos i oblidar els diners. Se’n penedirà durant tota la vida i en culpabilitzarà el seu home, Oswald, un jove i atractiu universitari «amb bones perspectives», però fill d’un professor pobre.

Nellie no ho pot acabar de creure i, encara que sap que Myra va perdre una fortuna, pensa que l’amor és més important:

«–¿Però han estat feliços, oi que sí? –Li preguntava jo de vegades.

–¿Feliços? Oh, sí! Tan feliços com la majoria.

Jo trobava que aquella resposta era desesperançadora, el que realment importava de la seva història era que havien de ser molt més feliços que la resta». (p. 25)

Myra maleirà sovint la decisió perquè és una dona egoista, de gustos exquisits i materialista, com ella reconeix:

« –Ai, si els joves fossin més savis! (...) Ha estat la ruïna per a tots dos. Ens hem destruït mútuament. M’hauria d’haver quedat amb el meu tiet. Era diners, el que jo necessitava. Hem malgastat les nostres vides. (...)

–Vinga Myra, no parles així. Recorda tot el temps que vam viure feliços.

–Mai noi vam ser feliços de veritat. Sóc una dona egoista, cobdiciosa i materialista; volia triomfar, volia fer-me un lloc en el món». (p. 89)

I és que, en el fons, Myra és com el seu oncle, i coincideix amb ell quan deia: «En aquest món, val més ser un gos extraviat que un home sense diners. Jo he provat les dues coses i sé de què parlo. Els homes pobres fan tuf i Déu els odia». (p. 23)

Durant la primera etapa de la seua vida, la relació funciona bastant bé perquè Oswald té un càrrec important en la companyia de ferrocarrils. Viuen en el luxe i Myra malbarata els diners a diari. Malgrat això, està insatisfeta i enveja posseir un carruatge propi, com tenen altres famílies més adinerades.

Quan, deu anys després, es produïsca una sotragada en la seua situació, i Nellie retrobe casualment la parella vivint en un hotel d’apartaments mal construït en una ciutat de la costa oest, les coses seran molt diferents. Myra és incapaç de suportar aquesta vida tan adversa i tan llunyana dels seus somnis.

Malgrat la dedicació absoluta d’Oswald al seu servei, ella no ho té en compte i el tracta com una tirana capritxosa. I, així,  diu a Nellie quan li ho recrimina: «Les persones poden ser amants i enemigues alhora, ¿m’entens? (...) Potser no pugui perdonar-lo pel mal que li he fet. (...) Amb l’edat ho perdem tot, fins i tot la capacitat d’estimar». (p. 105-6)

Parlem doncs, d’un text teixit amb molta destresa al voltant d’una època i una classe social que desconeixem bastant. Una història dura, de missatge insistentment antiromàntic i amb un retrat psicològic brillant. Molt recomanable.

Una mort al sindicat

RICART, Raquel, Tàndem Edicions, València, 1999, 272 p., 8,50 €.

 

Raquel Ricart ha experiment en diversos registres abans d’arribar a la magnífica novel·la Les ratlles de la vida: ha escrit molta novel·la juvenil amb qualitat i també va publicar un text del gènere negre l’any 1999, aquest que comente ara.

L’argument n’és el següent. Hi ha hagut una mort, que sembla un assassinat, al despatx del secretari general d’un sindicat influent. Miquel, el detectiu protagonista, narrarà la investigació en primera persona. En les recerques, tindrà l’ajuda de la seua germana Assumpta, que s’encarrega de la neteja del sindicat, i del seu amic Carles, psicòleg, ajudant i confident.

El relat no és tan sols l’esclariment dels fets, sinó també la pintura de la vida nocturna de la València d’aquesta època i la de la desafortunada vida amorosa del protagonista. I és que en l’obra es fa paròdia dels elements bàsics de la novel·la negra. Miquel és tot un antiheroi: és prematurament calb, baixet i amb uns atacs d’al·lèrgia molt violents en els moments sentimentals més compromesos. Aquestes característiques fan que, al contrari que els herois del gènere, no tinga gens d’èxit entre les dones. L’humor continu és, així, un dels ingredients fonamentals del còctel però també la fluïdesa dels diàlegs i l’anàlisi dels sentiments, un element menys comú en aquest tipus de ficcions.

  

En resum, una novel·leta entretinguda i ben construïda: una curiositat dels inicis de l’autora. Cal tenir en compte que des del web de l’editorial sembla que es dirigisca al públic juvenil: «Edat recomanada: a partir de 14 anys» hi diu; tot i que és adequada també per a adults. S’hi pot observar el llarg camí que Raquel Ricart ha recorregut fins a la seua prosa actual.