CABRÉ, Jaume, Ed. 62, Barcelona, 1984, labutxaca,
2011, 288 p., 9,95 €.
M’abelleix llegir Jo confesso, però ho he ajornat per a aquest estiu, perquè ara mateix no trobe el temps per a llegir les 1.000 pàgines de l’obra amb l’assossec
necessari. Tanmateix, he encetat l’acostament a poc a poc a aquesta novel·la
amb petits passos, com ara Fra Junoy o
l’agonia dels sons, una obra anterior
molt valuosa.
L’obra narra la història
d’un frare apassionat per la música, tant que l’afició alça recels en el seu
superior i és enviat com a confessor al monestir de la Ràpita, famós per
l’austeritat extrema, per tal que se n’oblide. L’edifici està habitat per les
monges de clausura de l’Orde del Císter de l’Estricta Observança en la Pobresa
Absoluta (un nom ja rocambolesc); un orde estrictíssim, amb una religiosa al
capdavant tan inflexible com el Sant Costum: una sèrie de mandats per a la vida
diària escrits per una antiga abadessa fundadora, que tota la comunitat ha de
seguir al peu de la lletra. La penitència contínua (ús permanent del cilici
sota la roba i autoflagel·lació nocturna sobre l’esquena) o l’absència de peix
i de carn en la dieta són alguns elements d’aquest costum.
La convivència allà és
difícil pel xoc entre la visió humana de les coses del religiós i la
intransigència de soca-rel de l’abadessa, la mare Dorotea. Com a resultat, el
religiós és acusat d’exercir una influència perversa sobre dues novícies, i, en
general, sobre totes les monges del convent. És sotmès a judici eclesiàstic —l’esquelet
de la novel·la—; però el frare se sent molt lluny del combat entre el fiscal i
l’advocat defensor, i passa el temps somiant despert les composicions musicals prohibides.
Assistim així en aquest marc
a la lluita pel poder religiós i econòmic: clergues que es comporten com
executius implacables. Aquests assumptes no interessen fra Junoy que, separat
de la seua passió, intenta posar una mica de seny i de comprensió en un convent
regit per la irracionalitat, on se sent un estrany. Diu, per exemple: «La pobresa no pot ser un fi
en si mateixa; és només un mitjà per aconseguir la felicitat religiosa.» (p. 169) O diuen d’ell amb
estupor: «Havia arribat prou lluny com per recomanar en casos individuals la
supressió o la discreció en l’ús del cilici i de les deixuplines argumentant
que la penitència per la penitència no entrava en els designis del Senyor.» (p.136)
Curiosament, l’única monja equànime,
l’única que veu les coses amb claredat, davant la ceguesa general, és sor
Margarida de Fredes, una religiosa cega de 117 anys, que viu apartada de la
comunitat, perquè pensen que delira.
El més interessant del text
és la profunditat humana dels personatges i l’atmosfera. Cal 30 pàgines per a entrar
en els fets, en l’ambient. Després ja no és possible eixir dels murs de la Ràpita;
esdevé necessitat conèixer tots els detalls de la història: els dubtes i la por
de les novícies, el fred als peus nus en les oracions a la matinada, el rigor
fanàtic de sor Dorotea, el règim d’obligacions diàries o les escletxes
ideològiques en la comunitat.
Fra Junoy i sor Dorotea
representen les dues vessants possibles de l’Església, del món: la humanista,
la comprensiva, la que valora les arts (la música), i la implacable, la
tenebrosa. Psicològicament, tant aquests dos personatges com els de les
novícies o el del bisbe són caràcters molt complexos, densos, amb gran nervi, farcits
de veritat.
En fi, un text acuradíssim, d’estructura
molt elaborada, on cada detall ha sigut tractat amb minuciositat de copista. Un
llibre important.
