Catedral

CARVER, Raymond, Labutxaca, Barcelona, 2010, 240 p.

Títol original: Cathedral, 1983. Traducció: Dolors Udina.

Raymond CARVER, un dels millors contistes nord-americans, va morir als 49 anys de càncer de pulmó. Els últims deu anys de la seua vida, els de la relació amb la poetessa Tess Gallagher, van ser molt productius, en contraposició als deu anteriors, un parèntesi en la seua obra, a causa de l’alcoholisme desenfrenat.

Carver va publicar quatre reculls de contes en vida. Catedral n’és un dels més famosos i quasi un clàssic del segle xx. De què parlem quan parlem d’amor és un altre dels seus llibres il·lustres. Va ser reeditat amb el títol de Principiants en la nostra llengua fa dos o tres anys. En  aquesta versió s’incloïen també els fragments suprimits per l’editor nord-americà en la primera edició, que modificaren profundament el text.

Els relats que integren Catedral parlen de parelles trencades o en reconstrucció, parelles de nord-americans de classe baixa que intenten eixir avant. Són gent amb pocs estudis o sense que tenen oficis mal remunerats: cambreres, muntadors de sostres, obrers, grangers o venedors porta a porta.

Alcohòlics o exalcohòlics poblen molts dels contes. Alguns (com Carver) intenten refer la seua vida; uns altres es deixen portar pel corrent («La casa de Chef»). Són homes que han perdut la parella o la faena i ara són incapaços de reaccionar («Compte» o «Conservació»). Generalment és la dona el membre fort, qui conserva el seny, tracta de solucionar les coses, i continua treballant («Brida», «Compte», «Conservació»).

La incomunicació amb la companya i, de vegades, amb els amics és un altre dels temes principals. Sovint usen l’alcohol com a instrument per a atenuar-la. La televisió com a remor de fons permanent és un recurs més per a fer tolerable la tensió de la incomunicació («Conservació», «La catedral»...). Finalment, la deixadesa personal física marca la fi de l’encís i és recurrent en molts contes.

En realitat, la majoria de de les històries de Carver tenen un fil comú: la caducitat de les parelles. Tess Gallagher comenta en l’epíleg de Si em necessites truca’m respecte al conte «Conservació» que «suggereix que les relacions, com els aliments que es descongelen, no es poden conservar, i a partir d’un cert punt, ja no serveixen de res».

La primera vegada que vaig llegir narracions de Carver vaig quedar desconcertat, perquè són com fragments de vides comunes que comencen en qualsevol part, mostren el seu dramatisme i acaben de sobte, encara que intuïm que hi ha moltes més coses més enllà del punt final; contes que sotraguen el lector per la violència de la vida quotidiana i que guanyen molt amb la relectura. Són escrits amb un llenguatge senzill, natural, tot i que molt treballat en la foscor, ja que Carver corregia els relats fins a 30 vegades, segons confessa Tess Gallagher. En fi, cal llegir-los.

La follia d’Almayer

CONRAD, Joseph, Editorial Edhasa, Barcelona, 2012, 223 p.

Títol original: Almayer’s Folly, 1895. Traducció: Josep Carner i Ribalta (1929), revisada el 1985.

Certament, les obres de Conrad en català són difícils d’aconseguir. Una bona part se’n troben exhaurides, com aquesta, i caldria reeditar-les. Tan sols es poden trobar en portals de llibres de segona mà, com ara www.iberlibro.com. La follia és la primera novel·la que va escriure CONRAD; pertany al cicle malai. El protagonista, Almayer, un personatge molt semblant a l’actor principal d’”Una avançada del progrés” (un dels relats de Contes del neguit), regenta també una missió comercial. És l’antiheroi típic de l’autor: un home que es deixa dur pels esdeveniments, incapaç de reaccionar, d’eixir de la presó que s’ha creat a Sambir (Borneo).

Se’n va allà enviat pel seu cap, Tom Lingard, un aventurer i comerciant poc íntegre. Hi va com a delegat comercial de la zona. Com a complement del tracte, Lingard li proposa casar-se amb la seua filla adoptiva, una jove malaia que va capturar en un enfrontament amb un vaixell pirata i que ha educat amb cura. Almayer accepta per l’interès econòmic; tanmateix la relació amb la dona serà nefasta: a penes parlen, viuen en cases separades, ella el menysprea i, a més a més, a les nits l’enganya amb el rajà Lakamba.

De la unió amb aquesta dona, naix la seua filla Dina, i Almayer l’envia amb una família europea perquè siga educada en valors occidentals. No obstant això, quan torne transformada en una dona jove i atractiva, continuarà sent una malaia interiorment i decebrà les expectatives de son pare.

Almayer passa la vida esperant que un colp d’atzar el traga d’aquell lloc, esperant que puga presentar triomfalment la bellesa de Dina en la societat europea. És un somiatruites en realitat: mentre pensa obsessivament en un enorme tresor amagat, els negocis no rutllen i, en aquell indret perdut, és considerat un estrany per tots, per malais i per àrabs. Quan arribe el jove aristòcrata malai Dain, moltes coses canviaran en aquella vida sense perspectives del malaurat protagonista.

Conrad, mitjançant aquesta novel·la d’aventures, reflexiona al voltant de la fatalitat del destí, de la soledat i de la indolència. Usa un llenguatge elaboradíssim, com sempre, amb descripcions sensorials farcides d’adjectius: “Adesiara les tènues fumeroles blaves esdevenien espesses i negres, i, a través del riu, passaven com un manyoc odorós que per un moment l’embolcallava a la manera d’un vel sufocant” (p. 133). La traducció de Josep Carner i Ribalta, molt culta, de vegades fa poc lleugera la frase.

Pel que fa a l’estructura del text, tot i que es tracta d’una primera novel·la, hi ha una arquitectura complexa i s’hi observa un ús eficaç del flash-back, de manera que la història progressa sense deixar veure’n l’esquelet. Una bona primera novel·la que, en realitat, prefigura obres posteriors, com ara El cor de les tenebres, on reapareixen alguns dels temes. Tanmateix, he de dir que, com a aproximació a l’obra de Conrad, em van agradar més alguns dels relats de Contes del neguit per la intensitat.                    

Contes del neguit

CONRAD, Joseph, Editorial Alpha, Barcelona, 2012, 220 p., 24,00 €.

Títol original: Tales of unrest, 1898. Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Una introducció excel·lent al món de CONRAD, si no el coneixem encara. Podem trobar-hi tots els seus temes habituals: l’amistat, la deslleialtat, el mal en la natura, el destí... Tot açò emmarcat en una narrativa d’aventures de llenguatge acuradíssim, carregada de psicologia i amb antiherois com a protagonistes.

Joseph Conrad va nàixer a Berdítxiv (Polònia), encara que aquesta localitat es trobava aleshores sota el domini de l’Imperi Rus. La seua família pertanyia a l’aristocràcia. Son pare va ser un nacionalista polonès molt actiu, cosa que li va ocasionar moltes dificultats amb les autoritats russes. Va perdre sa mare quan tenia 8 anys i son pare, una mica després, als dotze. Va ser educat per un oncle durant poc temps, perquè s’embarcà cap a Malàisia com a mariner. Va navegar durant anys per aquesta zona i per Àfrica. Aprengué l’anglès en aquesta època de convivència amb mariners britànics. Es va retirar a escriure el 1896, als 36 anys, després de contraure una malaltia al Congo. L’anglès era la seua tercera llengua; en la primera i segona, polonès i francès, havia llegit molts clàssics per influència de son pare. Va utilitzar com a material en la seua obra les experiències dels viatges. L’èxit popular li va arribar molt tard, ja amb les últimes novel·les, probablement per l’elaboració del seu llenguatge. Els seus textos van influir molt Scott Fitzgerald, Hemingway o Faulkner.  La seua obra més famosa és El cor de les tenebres, però les millors són: Lord Jim, Nostromo, El negre del “Narcissus”, L’agent secret i Victòria.

De les 5 narracions que componen aquest recull, dues pertanyen a l’etapa malaia («Karain, un record» i «La llacuna»), una, a l’etapa africana («Una avançada del progrés»), una és un conte menor, «Els idiotes», i, finalment, «El retorn» és un relat de qualitat també, però ben allunyat del món d’aventures habitual de Conrad.

Com deia, les dues primeres narracions fan part de l’etapa malaia de l’autor, l’època de les primeres novel·les. El mateix Conrad ho expressa així en el pròleg, quan diu del relat «La llacuna» que està concebut amb el mateix alè que La follia d’Almayer o Un rodamón de les illes, vist amb els mateixos ulls i escrit amb el mateix mètode». Els temes dels dos contes són idèntics: l’amistat, la traïció i la lleialtat. En els dos casos, els protagonistes, homes valerosos, viuen assetjats per l’ombra de una traïció inesborrable que van cometre en el passat. En ambdós la víctima és una persona pròxima, dolorosament pròxima.

Tant en aquest conte com en la resta, les descripcions tenen un paper fonamental: una adjectivació riquíssima i complexa dels escenaris fa crèixer la inquietud, el neguit. «Tot el carrer, profund com un pou i estret com un gorg, bullia amb una agitació ombrívola i incessant. La fregadissa urgent de peus, el repic de les passes ràpides i una remor subjacent ens omplien les orelles; una remor vasta, feble, palpitant, com si estigués feta de bleixos, de batecs de cor, de veus entretallades.» (p. 67) L’autor polonès va conviure històricament amb el moviment pictòric impressionista i aquesta influència és visible en les descripcions de la natura. Sovint, la natura salvatge amaga el mal, que aguaita entre la foscor de les fulles. «[En Karain] era un compendi de la seva raça, de la seva terra, de la força elemental de la vida ardent, de la naturalesa tropical. Tenia la seva mateixa força luxuriant, la mateixa capacitat de fascinació, i, com ella, portava a dins la llavor del perill.» (p. 21)

«Una avançada del progrés» és també un conte brillant, colpidor. L’autor el situa a l’Àfrica. El protagonista, en Kayerst, és un tipus d’home molt semblant a Almayer (l’antiheroi de La follia d’Almayer), un europeu que desconeix totalment el medi, que no aconsegueix adaptar-s’hi mai i que es deixa endur per la inacció. Ambdós són éssers ineptes que esperen que un colp de fortuna els traga de les seues destinacions penoses.  La presència de la natura hostil i poderosa, desestabilitzadora, és determinant en aquestes pàgines, a l’igual que en els contes anteriors. El contacte amb la natura primitiva, la indefensió i l’aïllament social destaroten els europeus. «A la sensació de ser l’únic de la seva mena, a la percepció nítida de la solitud dels propis pensaments i sensacions... s’hi afegeix la suggestió de coses vagues, incontrolables i repulsives que amb la seva intromissió pertorben i exciten la imaginació i posen a prova els nervis civilitzats, els dels savis i els dels bojos en la mateixa mesura.» (p. 102)

«Els idiotes» sembla una peça menor. Pel que fa a «El retorn», és un relat que conté paràgrafs molt esmolats contra la classe alta britànica: «En aquell món eixamplat es movien entre homes i dones perfectament agradables que temien més l'emoció, l'entusiasme o el fracàs que no pas el foc, les guerres o les malalties mortals, que toleraven només les formulacions més habituals dels pensaments més habituals...». (p. 136 i 148) És un text de caire psicològic que no pareix realment de Conrad. El mateix autor diu en el pròleg: «De fet, la sensació que em provoca ara mateix és la d’estar escrit amb la mà esquerra. Fa poc, fullejant la història, vaig tenir la sensació de seure sota una ombrel·la molt gran i molt cara sota el repic eixordador d’una tempesta tropical. Em va trasbalsar molt». I és que no ens trobem en els ambients exòtics típics de l’autor polonès, però sí assistim a una lapidació verbal  protagonitzada per l’Alvan, un home de l’alta societat enganyat per la seua dona. La situació sembla una d’aquelles històries de passions que conta tan esplèndidament Zweig. L’Alvan és tan conservador, tan amant de les aparences socials, com descriu sarcàsticament Conrad, que no pot tolerar l’escletxa que ha provocat la seua dona en l’ordre perfecte fixat pel seu estament. Quan descobrisca la traïció en una carta, la ràbia anirà creixent a través del seu monòleg fins a arribar a un punt de no retorn de tempesta tropical. (p. 172-73) Per això, durant tot el discurs, l'Alvan condemnarà la passió, que considera que desestabilitza les societats harmonioses. (p. 146)

Tampoc no és estrany el fracàs de la relació, tenint en compte el criteri de l'Alvan per a buscar parella: «Era una dona que caminava amb les grans gambades d'un granader, forta i dreta com un obelisc, tenia una cara bonica, un front sincer, uns ulls purs i ni un sol pensament propi a la testa. L'Alvan es va rendir de seguida a tots aquests encants, i li va semblar tan evident que aquella era la mena de noia que li convenia que no va dubtar ni un moment a declarar-li el seu amor». (p. 135 i 192) Hem de concloure que, per l'extensió i per la complexitat dels personatges, podem parlar de novel·la curta o nouvelle.

Un conjunt d’històries, doncs, molt profitós, per a llegir a poc a poc o, tal vegada, per a rellegir a poc a poc.

Amb els ulls d’una nena de dotze anys

HESCHELES, Janina, Riurau Editors, Barcelona, 2012, 113 p., 13,50 €.

Traducció: Guillem Calaforra.

Aquest és el relat d’una xiqueta polonesa del procés de persecució i extermini dels jueus entre 1941 i 1943 a la ciutat de Lwów, enclavada a la regió de Galítzia, que pertany actualment a Ucraïna. Va redactar els fets en un quadern immediatament després de ser rescatada del camp de treball. La va alliberar-ne un grup de la resistència polonesa del Consell d’Auxili als Jueus.

Alguns pensaran que parle d’un text similar al Diari d’Anna Frank. Tanmateix, res a veure. O poc a veure, perquè no ens presenta d’una manera intimista la convivència d’un grup de persones en un petit pis amagat, com en el cas de l’alemanya, sinó que ens ofereix una visió infantil però detallada del terror i del caos que assolava els carrers de la ciutat polonesa; una visió carregada de dades d’importància documental.

S’hi narra, doncs, l’ocupació alemanya de l’urbs i la creació d’un camp de treball per als jueus als afores de Lwów, al carrer Janowska. La persecució dels jueus serà cada vegada més intensa amb el pas del mesos.

Hi ha dos fets que m’esborronen en el text. L’un, la participació ciutadana d’ucraïnesos en les pallisses als jueus; un capteniment ferotge, difícil de pair. Crida l’atenció l’escena en què uns xiquets menuts maltracten jueus sense pietat (p.42): «Vaig anar al parvulari, doncs, i allà vaig veure nens de 6 anys que a les dones els arrencaven els cabells del cap, i als vells, la barba. Crits i planys cada vegada més forts.»

L’altre fet és la sistematicitat alemanya en el ritual dels afusellaments. Els presoners (xiquets i adults) s’havien de despullar abans de ser executats, havien de plegar la roba amb cura i ordenar les seues coses en un muntó, i després, esperar les bales o la corda. Més tard era dut tot al magatzem del camp. Un cerimonial inhumà. Els cadàvers quedaven estesos durant dies al lloc de l’execució, al voltant dels vàters, zona de pas continu.

Aquesta actitud de les víctimes ha fet que, de vegades, s’haja criticat la submissió dels jueus a la mort. En les poques estones de reflexió que Janina alterna amb la narració dels esdeveniments, comenta amb lucidesa al voltant de la passivitat:

«Aquell  dia va ser molt trist al camp, i per si tot plegat no fos prou depriment, s’acostava una festa jueva, l’Any Nou. Estava tan abatuda que no se’m, contagiaven l’esverament i el pànic. Llavors vaig entendre per què tothom se sotmetia a la mort tan tranquil·lament. Vaig perdre les ganes de viure i la vida em feia fàstic.» Tinguem en compte que tenia 12 anys quan deia açò.

Cal subratllar, com assenyala en el pròleg Iaroslsav Hyrtsak, que «durant l’ocupació alemanya, 150.000 jueus de Lwów van perdre la vida. El 1945 només n’hi quedaven 260.» La distribució de la població abans de la guerra era: 50-55% de polonesos, 30-35% de jueus i 15-20% d’ucraïnesos. El 1945 la relació era: 89-90% d’ucraïnesos i 10-20% de russos. Stalin va perseguir els polonesos i això va reduir-los a l’1%, el mateix percentatge que el dels jueus.

Malgrat l’edat, també reflexiona Hescheles sobre Déu. Hi ha moments que vol creure-hi i pensa que ajudarà els jueus en l’últim moment i no deixarà que els assassinen (p. 94), però la realitat no és ambigua, i l’apatia de la divinitat davant les atrocitats, la duu a la descreença final.

L’obra havia sigut molt poc traduïda fins ara. L’any 1946 va ser traslladada al polonès i el 1958, a l’alemany. Molts anys de silenci i el 2011 se’n publicà una versió en rus i en ucraïnès. Esperem que la versió en català de Calaforra de 2012 impulse la traducció a altres llengües europees.

Els primers editors de l’obra, els polonesos, van respectar l’original i únicament van corregir les errades ortogràfiques. En canvi, van mantenir els descuits sintàctics propis de l’edat de la xiqueta (rellegiu el quart paràgraf), en especial en la coordinació de frases. Això confereix al text, que de vegades sembla una mica rudimentari, frescor i veritat. L’autora volgué modificar-lo estilísticament dos anys després de la redacció, però els editors es negaren per tal de no perdre autenticitat. Comptat i debatut, un text necessari i valuós. Molt recomanable.

Canvi de nom: Blog del Cal

El passat mes de febrer l'Institut d'Estudis Catalans va decidir fer alguns canvis en el diccionari normatiu, com ara, l'acceptació de l'estructura apropiar-se de (Apropiar-se de les terres d'algú.). Fins ara, només s'acceptava apropiar-se + complement directe.

Una altra de les variacions importants que ha introduït (per fi!) és l'acceptació de les paraules blog i bloguer. Ací teniu l'enllaç al butlletí de l'Institut. <http://www.iec.cat/activitats/butlleti/butlleti_iec.asp?numero=173> 

Aquests canvis tan raonables ja estan reflectits en la versió en internet del diccionari de l'IEC. Apliquem les modificacions immediatament al blog i això ens obliga a canviar-ne l'adreça: des del divendres 1 de març és http://www.blogdelcal.blogspot.com

La gatera

VILLANUEVA I PERARNAU, Muriel, Amsterdam Llibres, Badalona, 2012, 149 p., 15,95 €.

Muriel Villanueva va nàixer a València. Actualment fa de professora d’escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura Creativa de l’Ateneu Barcelonès. Aquesta és la seua quarta novel·la, un text interessant de cerca interior que paga la pena llegir, una ficció molt psicològica.

La gatera és una obra que pot enganyar-nos en l’acostament inicial. Comença suaument i les pàgines van succeint-se amb amabilitat. Sembla un llibre tranquil: la vida d’una xica comuna, Raquel. Però, a poc a poc, va desdoblant-se i allò que semblava una vida transparent esdevé opaca i intricada com no hauríem imaginat.

La trama, tènue, ens arriba a través de les pàgines del diari de Raquel. Va perdre anys enrere la seua família en un accident de trànsit. Creix amb la seua àvia, però un dia aquesta mor i la xica hereta dos pisos simètrics en un edifici de Barcelona. Decideix traslladar-s’hi per estudiar a la universitat literatura. Establir-se en aquesta nova casa li permetrà conèixer persones valuoses, com ara l’Arnau, el seu xicot, o la senyora Mercè, una veïna solitària. Lloga un dels pisos a Ricard, i aquest fet la farà enfrontar-se definitivament al passat.

El fet de construir una gatera (un petit passadís entre els dos pisos) per tal que el gat/la gata que comparteix amb Ricard hi puga passar lliurement implicarà conseqüències en la seua recerca identitària. La gatera serà el passadís que la duga a reordenar la seua infantesa. La gatera és la cicatriu entre dos móns: la realitat i la irrealitat, l’actualitat i la infantesa (p. 143).

Tara/Tàron, aquest gat ambivalent sexualment, és probablement una transposició de Raquel. Pel que fa a l’Arnau, intenta entrar en la vida de la xica, però ella és molt més mur i més complexa del que ell o el lector havien pensat.

El problema de Raquel és, comptat i debatut, l’egocentrisme i l’aïllament: només està preocupada per ella mateixa, com acaba confessant obertament (p. 144), i això desequilibra  la seua vida. «No vull fer-me pena, em fa pena fer-me pena, només em miro el melic, només tinc una merda de puto gran problema i no sé res de la vida de l’Arnau ni de la vida de ningú. Tot és un melic immens, el meu puto melic immens.»

Cal destacar, d’una altra banda, la combinació adequada de llenguatge col·loquial i llenguatge poètic al llarg de tot el text, a la recerca, tal vegada, d’autenticitat.

«Són l’hòstia d’alts.» (p. 9)

«Fes algo.» (p. 142)

«Només tinc una merda de puto gran problema.» (p.144 )

«Finalment trobo l’obrecartes. Fereixo el sobre de la Mercè i l’esventro netament. A dins, una cartolina de color rosa amb el perímetre fet d’onades.» (p. 49)

«L’Arnau ha dit eeeeiiiii amb aquella veu de molsa d’un verd viu amb llum pròpia,  humida, que fa olor de cova i té gust de rierol, vellut, carbonara, seda, nespra, vespre, coixinet, brie amb torrades, brie amb mel, sushi, fulles del bosc, molsa, crema, constel·lacions... » (p. 74)

                                                                                                                 

Cal afegir a aquests ingredients l’ús d’un erotisme poderós que llueix en diversos trams de la narració com un element important en la personalitat de la protagonista. Finalment, no podem deixar de citar alguns dels llibres que la protagonista esmenta amb admiració en les anotacions del diari: Bartleby, Lolita, Madame Bovary, La transformació, El temps retrobat o Dr. Jekyll i Mister Hyde. Per contra, l’importa poc que la pluja haja banyat dos volums de Tolstoi. Gustos de l’autora? Tal vegada.