El meu Mikhael

Oz, Amos, La Magrana, 279 p., 19,00 €

Vaig arribar a aquesta novel•la a través d'una entrevista a Oz en l'Avui. Hi explicava que quan la va escriure vivia en un kibbutz en una casa d'un dormitori, una cuina i un bany (semblant a la casa dels protagonistes), amb la seua dona i la seua filla. Escrivia dues hores cada nit quan elles ja dormien. Com que a la seua dona li molestava la llum encesa i el fum dels cigarrets d'ell dins l'habitació, va escriure tota la història assegut sobre la tapa del vàter i amb la porta tancada. Vaig pensar que calia molta tenacitat i fe per escriure en aquestes condicions, i vaig comprar-la. (Aquesta imatge recorda molt l'obstinació en el treball de Mikhael en diversos passatges de l'obra.)

La trama diu que Hanna deixa la universitat i la literatura per casar-se amb un xic que apenes coneix. La vida que duu  a partir d'aquell moment és claustrofòbica, sempre dins d’una casa menuda (com la casa d’Oz, com la casa d’Ilana i Michel en La caja negra).

Hanna no pot suportar la vida rutinària de mestressa de casa, mare d’un xiquet que no respon a les seues expectatives i esposa d’un home massa previsible. Intenta fugir-ne comprant irreflexivament, gastant el que té i el que no té. Tracta amb aquestes compres irracionals de castigar i sobretot de sacsejar el seu home; intenta traure’l de l’apatia i de la dedicació absoluta al treball. La segona via d’escapament seran les seues fantasies romàntiques i aventureres.

En acabat de llegir El meu Mikhael em calia més Oz. Vaig trobar La caja negra, una obra molt propera en forma epistolar que, absurdament, no està traduïda a la nostra llengua (Ed. Debolsillo, 9 o 10 €). Les primeres pàgines són torrencials; és molt difícil eixir-se'n. En les dues novel•les els personatges femenins són molt importants. Hanna, de fet, és la narradora de la primera. En ambdues hi ha parelles amb relacions dures.

Mikhael és lògic, auster, infinitament pacient, conservador, maldestre en el sexe però tenaç (com Michel en La caja negra - el mateix nom! -). És professor universitari; no és brillant però té una capacitat de treball gegantina. Hanna és somiadora, malenconiosa, romàntica, culta, inconformista però indolent (no intenta endreçar la seua vida). Té una concepció massa sublim de l'amor. És també depressiva, com la mare d'Oz. De fet sa mare s'assembla molt a aquest retrat (es va suïcidar finalment).

El meu Mikhael és la primera novel•la que va escriure Oz. No ha envellit gens i és una llàstima que no siga més coneguda perquè, com deia una crítica de la revista Presència fa poc, és excel•lent.

Estupor i tremolors

NOTHOMB, Amélie, Labutxaca, 112 p., 7,95 €

Vaig arribar a aquest llibre perquè havia llegit una recomanació efusiva en el bloc http://llibretadelanuria.blogspot.com/, una web que val la pena seguir. És la primera novel•la que llegia d’Amélie Nothomb. Una amiga m’havia parlat molt bé d’Higiene de l’assassí i, en canvi, en la ràdio vaig sentir que esperaven més d’Àcid sulfúric. Mesos més tard, vaig descobrir Estupor... a la llibreria en la col•lecció Labutxaca, que sempre em sembla irresistible, i el vaig apuntar en la llista de llibres prioritaris d’aquest estiu.

Però què conta? Doncs relata la història d’una jove belga de 22 anys, que va nàixer al Japó i va viure-hi fins als cinc (justament com la Nothomb!). És una xica amb estudis universitaris, molt preparada i amb un domini profund del japonés. La nostàlgia l’ha espentada a tornar al Japó i a entrar en una multinacional del país, però aquell sistema que exigeix paciència, deïficació dels caps i submissió a la rutina davant la impaciència i la “creativitat” occidental, li passa per damunt. Tanmateix la seua resistència a abandonar serà heroica i incendiària.

Sembla que la biografia d’Amélie Nothob té molts punts de contacte amb la protagonista i ha pres aquesta experiència per escriure un atac brutal contra el sistema de treball japonés. Això sí, aquesta escomesa és plena d’humor, d’ironia i d’un sarcasme ininterromput. Confronta els valors japonesos i els occidentals, i mostra els codis tan diversos que ens regeixen així com les dificultats d’intercomprensió de les cultures.

Com deia, tot açò contat des de l’exageració amb un humor acidíssim i, de vegades, delirant. A més a més, la novel•la té la llargària perfecta (un centenar de pàgines) perquè la broma no tinga espai per decaure.

El viatge al passat

ZWEIG, Stefan, Butxaca 1984, 106 p., 9,00 €

Havia llegit fa un temps o dos temps potser, Novel·la d’escacs, d’aquest mateix autor, i m’havia sorprés el nivell d’estudi psicològic del protagonista. També es tracta d’una narració curta, com la majoria d’aquest autor (Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona o Carta d’una desconeguda, dues de les més famoses) de les quals és molt molt difícil desenganxar-se.

Cal recordar, per situar-nos una mica, que Stefan Zweig va nàixer a Viena l’any 1887 i es va suïcidar juntament amb la seua esposa el 1942 al Brasil. Va ser un intel·lectual contrari als moviments totalitaristes de principi de segle.

El viatge al passat és la historia d’un romanç entre un jove amb l’obsessió de deixar molt arrere la pobresa de la infància i l’esposa del seu cap, una dona més gran. Un amor no buscat que esclata de cop i volta, però amb uns obstacles enormes. Obstacles socials (ella és casada) i laborals (el seu cap l’envia a Mèxic per fer-se càrrec d’una faena molt atractiva –el somni de sa vida–). Al cap de 9 anys torna a Alemanya i reprén el romanç.

El títol és ben significatiu, però s’hi pot viatjar? Es pot ajornar una passió? L’expressió de la pregunta en el text és concretament: cada passió té un moment històric determinat i irrepetible (el seu moment), o on hi ha hagut passió sense normes sempre reviscolarà si de nou es donen els mateixos elements? Zweig ofereix la seua resposta, però crec que cada u en té la seua: García Márquez, per exemple, deixa clar en El amor en los tiempos del cólera que el pas del temps no és un factor negatiu.

El llibre de l’austríac és una anàlisi perfecta de la passió; tant de la gènesi com de les diverses fases, i mostra la profunditat psicològica dels mestres de la novel·la del XX. Aquesta lliçó d’amor no ha perdut vigència i com deia Laia Carbonell en un article molt interessant en el web desaparegut  http://www.llibrofags.com/, agrada igualment a les dones (i als homes) de totes les classes socials perquè totes les persones estem fetes d’aquests sentiments bàsics.

Seria imperdonable no comprar-la, no llegir-la o no gaudir subratllant-la. El meu objectiu pròxim és ja Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona.

El tango de l’anarquista

HERNÀNDEZ I XULVI, Albert, Ed. Bromera, 176 p., 18,95 €.

Pense que la millor novel·la de d’Hernàndez i Xulvi és Temps de fang, que cal llegir-la JA en cas de descuit. Tanmateix, la que comentem ara és també una història ben forjada, una història senzilla, amb estructura lineal i de protagonistes perdedors: Sebastian, l’eix de la narració, és un perdedor doble, va perdre la Guerra Civil i, a l’Argentina, perdrà la família i l‘estabilitat que havia aconseguit amb els anys; Daniel, el seu company, també perdé la guerra i serà un perdedor passiu en l’amor; Sonia i Adela, la dona i la filla de Sebastian, són evidentment derrotades pel destí; finalment, Edgar és un addicte al joc i a les desfetes.

Tots aquets personatges tenen un tret comú molt valuós: la profunditat psicològica, la complexitat vital. Ni tan sols els diguem-ne secundaris, com ara Edgar, Daniel o Susanna són vides planes, sense zones incertes.

El relat comença amb un dels últims episodis de la Guerra Civil: l’intent de fugida en vaixell dels republicans des del port d’Alacant, on van ser arraconats i metrallats sense escapatòria des dels avions dels anomenats “nacionals” (no confoneu amb “nacionalistes”, per favor), ja que no hi havia prou embarcacions per a tots.

Sebastian, un dels supervivents, després de refer la seua vida a l’Argentina i perdre-ho tot de nou a causa de la dictadura, decideix venjar-se. Tria com a símbol del mal Just Vendrell (un nom irònic): l’home que amb les seues acusacions fictícies va provocar la mort de son pare acabada la Guerra Civil. Tria Just Vendrell perquè l’objectiu lògic, els militars argentins, és inaccessible. Està venjant-se en Vendrell dels criminals argentins ja que en el fons formen part del mateix mal.

En el període de Sebastian en aquest país presenciem tortures esborronadores; algunes no les podrem oblidar mai. L’autor deia fa poc que s’havia documentat molt històricament per fer aquest llibre. Uf!

He de dir també que, com en Temps de fang, hi ha les aparicions sobtoses de la mort que sacsegen vides que semblaven inalterables. Pense en el xiquet d’aquesta novel·la que es munta en un camió i atropella accidentalment un home que treballava uns metres davant. En El tango de l’anarquista la mort també sorgeix de colp i volta i devasta la vida tranquil·la del protagonista i del lector.

Malgrat tot, cal destacar que Hernàndez i Xulvi tanca el relat amb una visió positiva de la realitat: “La vida té ombres i llums; de vegades les ombres ens espenten cap a la llum”, diu en l’últim paràgraf considerant que no hauria tingut família a l’Argentina si no l’hi haguera conduït la derrota en la Guerra Civil. La botella mig plena.

El cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor

KAWAKAMI, Hiromi, Quaderns Crema, 213 p., 18,00€

Acabe aquesta novel·la de subtítol comercial i se’m fa difícil explicar com m’ha anat conquerint a poc a poc. Sembla en l’inici que l’acció no progressa, que ocorren poques coses, però de vegades també en els retrocessos s’avança. I en efecte, contínuament la relació avança i recula, retrocedeix i accelera, com en la realitat més propera. Aquest és el ritme propi de Kawakami: lent i particular, molt oriental, de llenguatge auster, quasi invisible.

Deia al principi que és treballós explicar l’essència de El cel és blau, la terra blanca. Potser podria dir que és una narració senzilla contada en primera persona per la protagonista, poc de temps després del fets, de manera bastant lineal i especialment lleu, molt lleu.

El cel és blau, la terra blanca és, a més a més, una història tènue de diàlegs abundosos però de monosíl·labs freqüents. S’hi narra l’evolució de la relació sempre intricada entre mestre i alumna (admet que la resta de possibilitats en aquests duets són igualment intricades). L’ús dels pronoms reflecteix aquesta distància: ell sempre usa el tu, ella mai no abandona el vosté. L’edat tampoc no fa més suaus els murs: ell té 67 anys i ella, 37. Ell, tan formal sempre, tan correcte i tan antic, inseparable del seu maletí, fins i tot en les excursions; ella, tan poc convencional en tot. Diu Tsukiko, la protagonista: “Tot i que ens portàvem trenta anys, compartia més coses amb el mestre que amb alguns amics de la meua edat”. I aquesta complicitat difícil va obrint-se pas discretament i a pleret entre els malentesos i les incomunicacions quotidianes durant 2 anys.

Pel que fa al nom dels personatges, mentre que coneixem el nom de la narradora-protagonista des de la primera pàgina, el nom del mestre, Harutsuma Matsumoto no ens serà transmés fins a la penúltima. I és que saber-ne el nom és posseir la cosa, i Harutsuma sembla de vegades inaccessible. De fet, Tsukiko no el podrà recordar fins aquest moment; emprarà l’apel·latiu de mestre durant tot el relat. És la seua manera de dir-nos que l’acostament a Harutsuma ha sigut molt lent i dificultós, perquè des de l’inici el mestre crea barreres, distàncies de seguretat i d’opacitat. Les crea quan caminen (ell sempre davant i ella uns passos darrere), quan van a la taverna i demanen a diari comptes separats, o quan se serveix beguda, perquè no li agrada que li’n servisquen: prefereix fer-ho ell mateix.
Tsukiko i el mestre tindran parelles alternatives i obstacles al llarg de la seua coneixença que els distrauran de l’objectiu principal, però a la fi aquestes distàncies de seguretat aniran esvanint-se.

D’una altra banda, cal dir que la casualitat és un factor important en la relació. Tot és deixat a l’atzar, no es planifiquen les trobades. Diu Tsukiko: “Sempre ens trobàvem per casualitat, passejàvem junts per casualitat i bevíem junts per casualitat. Quan l’anava a veure a casa seua, també m’hi presentava sense avisar-lo. A vegades passàvem tot un mes sense veure’ns”. I més avant, conversen els dos:

– Per cert, Tsukiko, hi ha un refrany que diu que “fins i tot la trobada més casual és karma”.
– ¿Vol dir que la nostra trobada d’avui ha estat cosa del destí? – vaig suggerir.
– ¿Saps què és el karma, Tsukiko?
– Una mena de destí que t’uneix amb una altra persona? (...)
– El karma és un concepte budista. És l’energia que conservem de les nostres vides anteriors i que condiciona les nostres vides futures. (...) El karma és una connexió amb les nostres vides anteriors.
– Ja ho entenc! – Vaig exclamar una mica fort–. Vostè i jo ja estàvem units en les nostres vides anteriors! ¿És això, mestre?
– Suposo que tothom ho està d’alguna manera.

Probablement també jo vaig arribar per casualitat a aquesta narració entre els munts de novetats de la llibreria; o per karma, qui ho sap?

La guerra de quatre

LABRADO,Víctor, Editorial Bromera, 2a ed., 237 p., 19,95€

La guerra de quatre no és una novel·la. Des de les primeres pàgines se’ns adverteix que es tracta de la crònica d’uns fets que van tenir lloc a les comarques centrals del País Valencià. La reconstrucció dels esdeveniments es fa mitjançant els documents que n’han restat i el testimoni oral de les persones supervivents que han volgut col·laborar-hi. Algunes han permés la publicació del seu nom, unes altres no. Tanmateix, la recreació dramàtica d’ambients i de personatges és tan perfecta que sovint oblidem que no és una ficció.

Conta aquesta crónica, doncs, l’organització d’un grup de maquis urbà a Benetússer. Generalment eren grups dirigits pel Partit Comunista, encara que també n’hi havia d’anarquistes. A poc a poc, el narrador ens va desvelant la formació del grup i les principals accions (robatoris i atemptats). Per tal d’entendre els protagonistes i el perquè d’alguns actes, abandonem el present del relat (1946) i observem els antecedents dels personatges (1935-1939). Sols així podrem comprendre, astorats, les mesquineses personals que s’amaguen darrere molts fets de guerra capritxosos i les repercussions, anys després, sobre les persones.

Fins a l’any 1948 aquests grups de maquis ben organitzats tenien la seguretat que les potències occidentals no permetrien la subsistència d’un règim feixista com el de Franco a Europa. No obstant això, aquest any Stalin va canviar de política internacional i va retirar el suport econòmic als maquis. Tot i que alguns van continuar a les muntanyes durant anys, això va suposar l’asfíxia progressiva d’aquests grups menuts.

Això a banda, constatem en la narració d’aquests fets reals la brutalitat a les comissaries i a les presons. Assistim a interrogatoris rutinaris amb pallisses i tortures planificades. Llegim confessions fictícies per tal d’evitar colps. Reconstruïm casos de detenció, pallissa i empresonament per ser nóvia d’una persona buscada per la llei. Coneixem processos en què el jutge pressiona els inculpats per alterar-ne les declaracions. I assistim, en fi, a judicis i execucions militars.

Ens permet aquesta crònica veure com eren les coses de sinistres a Espanya a la dècada dels 40. I és que, per a molts, la guerra no havia acabat encara, com diu el jutge a la mare de Rafael Gandía.

En definitiva, una història traçada amb tensió que guarda interés en cadascuna de les 237 pàgines.