La gatera

VILLANUEVA I PERARNAU, Muriel, Amsterdam Llibres, Badalona, 2012, 149 p., 15,95 €.

Muriel Villanueva va nàixer a València. Actualment fa de professora d’escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura Creativa de l’Ateneu Barcelonès. Aquesta és la seua quarta novel·la, un text interessant de cerca interior que paga la pena llegir, una ficció molt psicològica.

La gatera és una obra que pot enganyar-nos en l’acostament inicial. Comença suaument i les pàgines van succeint-se amb amabilitat. Sembla un llibre tranquil: la vida d’una xica comuna, Raquel. Però, a poc a poc, va desdoblant-se i allò que semblava una vida transparent esdevé opaca i intricada com no hauríem imaginat.

La trama, tènue, ens arriba a través de les pàgines del diari de Raquel. Va perdre anys enrere la seua família en un accident de trànsit. Creix amb la seua àvia, però un dia aquesta mor i la xica hereta dos pisos simètrics en un edifici de Barcelona. Decideix traslladar-s’hi per estudiar a la universitat literatura. Establir-se en aquesta nova casa li permetrà conèixer persones valuoses, com ara l’Arnau, el seu xicot, o la senyora Mercè, una veïna solitària. Lloga un dels pisos a Ricard, i aquest fet la farà enfrontar-se definitivament al passat.

El fet de construir una gatera (un petit passadís entre els dos pisos) per tal que el gat/la gata que comparteix amb Ricard hi puga passar lliurement implicarà conseqüències en la seua recerca identitària. La gatera serà el passadís que la duga a reordenar la seua infantesa. La gatera és la cicatriu entre dos móns: la realitat i la irrealitat, l’actualitat i la infantesa (p. 143).

Tara/Tàron, aquest gat ambivalent sexualment, és probablement una transposició de Raquel. Pel que fa a l’Arnau, intenta entrar en la vida de la xica, però ella és molt més mur i més complexa del que ell o el lector havien pensat.

El problema de Raquel és, comptat i debatut, l’egocentrisme i l’aïllament: només està preocupada per ella mateixa, com acaba confessant obertament (p. 144), i això desequilibra  la seua vida. «No vull fer-me pena, em fa pena fer-me pena, només em miro el melic, només tinc una merda de puto gran problema i no sé res de la vida de l’Arnau ni de la vida de ningú. Tot és un melic immens, el meu puto melic immens.»

Cal destacar, d’una altra banda, la combinació adequada de llenguatge col·loquial i llenguatge poètic al llarg de tot el text, a la recerca, tal vegada, d’autenticitat.

«Són l’hòstia d’alts.» (p. 9)

«Fes algo.» (p. 142)

«Només tinc una merda de puto gran problema.» (p.144 )

«Finalment trobo l’obrecartes. Fereixo el sobre de la Mercè i l’esventro netament. A dins, una cartolina de color rosa amb el perímetre fet d’onades.» (p. 49)

«L’Arnau ha dit eeeeiiiii amb aquella veu de molsa d’un verd viu amb llum pròpia,  humida, que fa olor de cova i té gust de rierol, vellut, carbonara, seda, nespra, vespre, coixinet, brie amb torrades, brie amb mel, sushi, fulles del bosc, molsa, crema, constel·lacions... » (p. 74)

                                                                                                                 

Cal afegir a aquests ingredients l’ús d’un erotisme poderós que llueix en diversos trams de la narració com un element important en la personalitat de la protagonista. Finalment, no podem deixar de citar alguns dels llibres que la protagonista esmenta amb admiració en les anotacions del diari: Bartleby, Lolita, Madame Bovary, La transformació, El temps retrobat o Dr. Jekyll i Mister Hyde. Per contra, l’importa poc que la pluja haja banyat dos volums de Tolstoi. Gustos de l’autora? Tal vegada.

Conte de Nadal

DICKENS, Charles, Bromera, Alzira, 2012, 176 p., 9,20 €.

Traducció: Jesús Cortés. Títol original: A Christmas Carol

L’any 2012 es complien 200 anys de del naixement del creador britànic i no volia deixar escapar l’ocasió de llegir alguna obra de Dickens. No ha sigut El casalot, la seua obra mestra, o Grans esperances, també una gran fita. Les reserve per a més avant. He volgut començar a poc a poc. No cal dir que Conte de Nadal paga la pena, un text amb un sabor especial si, a més a més, el llegim en el seu context natural: l’última setmana de desembre. A més, Dickens ens farà sentir  sobre la pell el fred i la boira del relat durant tot el text.

La història és molt famosa: Ebenezer Scrooge és un empresari ric i especialment avar. El seu soci, Marley, va morir la nit de Nadal de set anys enrere. El llibre consta de cinc estrofes o parts. La primera és la visita de l’espectre de Marley; Scrooge hi apareix com un individu gens sociable que considera una estupidesa la celebració del Nadal. L’espectre l’avisa que té una última oportunitat d’escapar del destí de penitència que pateix ell mateix: l’oportunitat és la visita il·luminadora de tres espectres. La segona estrofa és la visita de l’espectre dels Nadals passats; la tercera, la visita de l’espectre del Nadal present, i la quarta, l’arribada de l’esperit dels Nadals futurs. Després de veure críticament la seua vida mitjançant aquests tres éssers, Scrooge decideix de canviar en l’última estrofa.

Encara que les nombrosíssimes versions de cinema i de televisió no s’aparten gens d’aquest clàssic de Dickens, hi ha coses que encara en sorprenen. Sorprèn la denúncia que fa de la situació de pobresa extrema dels obrers britànics, però cal tenir en compte que l’autor coneixia de primera mà els fets, ja que havia treballat en una fàbrica de betum durant molts mesos en fer dotze anys, per necessitats familiars, com s’explica en el pròleg. També en Temps difícils es reflecteix aquesta dura realitat.

Sorprèn també la religiositat de la societat de l’època i del mateix escriptor anglès, que veu, com a solucions de les injustícies socials, la caritat dels rics o l’alegria i la resignació dels pobres davant l’adversitat.

A més a més, Dickens critica amb reiteració (p. 45, 47 i 61) els polítics de l’època: «Scrooge gaudia tan poc d’això que s’anomena imaginació com qualsevol ciutadà de Londres, incloent-hi –i això són paraules atrevides- l’ajuntament, els regidors i els gremis.»

No sorprèn l’ús del narrador omniscient, però sí colpeixen les intromissions de l’autor en la història amb els seus comentaris o amb les apel·lacions al lector (p. 45, 66, 75 i 81): «se’n trobava tan a prop, com jo ho estic ara de vosaltres, i estic en esperit al vostre costat» o «però, igual que vosaltres, Scrooge no sabia com havia passat tot això».

De vegades l’autor cerca el sentimentalisme, com ara quan ens presenta la pobresa de la família de Bob Cratchit, l’empleat de Scrooge. Situa la càmera sobre el fill menut, Tim, que duu crosses i necessita un tractament mèdic amb urgència, perquè sabem que si no el rep prompte, morirà en poc de temps; un tractament que no pot pagar la seua família. Tanmateix, tant aquest aspecte com el de les intromissions dickensianes són més comprensibles si recordem que la novel·la es lliurava per entregues amb el diari, i, per tant, calia mantenir en tensió els lectors.

És necessari assenyalar també que l’estudi introductori de Jesús Cortés (una vintena de pàgines) és excel·lent i ens dóna claus de lectura molt útils, tant històriques i econòmiques com literàries. Una bona edició de Bromera molt assequible.

Tot el temps del món

DOCTOROW, E. L., Edicions de 1984, Barcelona, 2012,  320 p., 19,00 €.

Traducció: Maria Iniesta i Julià de Jòdar. Títol original: All the Time in the World

Doctorow ha escrit un bon nombre de novel·les importants, com ara The Book of Daniel, La gran marxa, Ragtime o Billy Bathgate, i també llibres de narracions. Aquest volum pertany al segon gènere i està compost per 13 relats, tres dels quals pertanyen a un llibre anterior de l’autor, Històries de la dolça terra, publicat fa alguns anys per la mateixa editorial. Es tracta dels contes: «Walter John Harmon», «Una casa a les grans planes» i «Jolene: una vida». Un pròleg molt interessant del mateix Doctorow precedeix les narracions.

No hi ha un fil temàtic que recórrega tots els contes, però hi ha punts de contacte. Com diu l’autor nord-americà en la introducció: «Tracta sobre persones que, per una raó o altra, són diferents de la resta de gent que els envolta –són persones que tenen algun tipus de conflicte amb el món imperant».

En efecte, parla de persones (o de personatges) en conflicte amb la societat, parla d’éssers desarrelats que no troben el seu lloc a la comunitat on viuen.  Són personatges amb vides molt difícils de viure, com el cas de Jolene, que empitjora la seua situació amb cada nou matrimoni, o el de Willi, que en un moment de lucidesa veu com se li desfà la imatge de sa mare i de la infantesa, o com el cas del capellà de «Robatori», que no està d’acord amb els principis que guien l’església de la qual forma part. Molts d’ells són també víctimes del sistema, com la mateixa Jolene, els immigrants protagonistes d’«Assimilació» o la mestra inevitablement infeliç d’«El caçador».

És, així mateix, un personatge en conflicte amb el seu entorn, Wakefield, protagonista d’una versió del mític relat de Hawthorne. La història és coneguda: un home que se sent desplaçat en la seua família de sobte decideix desaparèixer una temporada i observar de prop què passa en sa casa. El nou «Wakefield» no és millor que l’original –era una contesa impossible- però la història actualitzada manté un nivell alt.

La crítica a les religions flueix per alguns contes, com ara per «Robatori» i també per «Walter John Harmon», una història redona en primera persona sobre la ceguesa davant la realitat dels membres d’una secta absurda. Les conclusions d’aquesta narració són curiosament extrapolables a qualsevol religió.

En altres històries, Doctorow empra, a banda de la primera persona, o bé una perspectiva omniscient o bé l’estil indirecte, com ell mateix remarca en el pròleg, i ho fa sempre amb una eficàcia altíssima.

També hi ha una gran varietat en la localització dels contes: es troben situats en llocs molt distints dels Estats Units i, fins i tot, a l’Europa central (com ara el cas de «Willi», un relat magnífic). Tanmateix, la majoria de narracions tenen com a factor comú l’extensió: moltes ultrapassen les vint pàgines i això permet construir mons complets, definits; es tracta de petites novel·les en realitat.

Encara que la tria és sempre molt personal, m’han agradat especialment els tres contes d’Històries de la dolça terra: «Walter John Harmon», «Una casa a les grans planes» i «Jolene: una vida», i, a més, «Edgemont Drive», «L’escriptor de la família» i els que he comentat adés. Un recull molt interessant, com la majoria d’obres d’Edicions de 1984.

Cendra per Martina

PEDROLO, Manuel de, Proa, Barcelona, 1995, 400 p., 7,20 €.

En un magnífic estudi psicològic, Manuel de Pedrolo ens ofereix la història d’un triangle amorós molt aspre, dramàtic.

Vaig arribar a aquest llibre per mitjà del bloc Anticànons, d’Helena Bonals, que cite baix, un espai interessant d’obres valuoses poc conegudes. Coincidisc amb el comentari d’quest bloc: és un text amb molta força del principi a la fi, intensíssim. I cal afegir que sembla una de les obres més importants de Pedrolo, una de les més redones, encara que poc coneguda.

Som als anys trenta, l’Adrià i la Júlia són dos joves de dues famílies veïnes. Entaulen amistat. Poc després, comencen a festejar. Tot va bé durant un temps. Amb la incorporació de l’Adrià a files durant la Guerra Civil, la relació es desfà: perdran el contacte fins que, 10 anys més tard, ell reaparega en la vida de la Júlia, que és ja una dona casada. Però ara l’Adrià se sent atret per la Martina, la germana menor de la Júlia. Aquesta, en canvi, continua enamorada del seu exnóvio. La relació entre els tres serà des d’aquest moment molt complicada.

Els fets anteriors i posteriors a la guerra seran contats primer per l’Adrià, després per la Júlia i, finalment, per la Martina. Tanmateix és el Joan Grau, un company d’armes de l’Adrià, qui ens explica en el pròleg que és ell qui va arreplegar els testimonis escrits dels tres uns quants anys després. Sorprenentment totes les versions ajuden a comprendre millor les clivelles de la versió anterior i, sols amb la lectura de totes tres tindrem una versió real dels fets. L’estructura és similar a la que trobàvem en La dona justa (1941) de Sandor Márai: els punts de vista diferents sobre els mateixos fets de l’esposa, l’espòs i l’amant d’aquest. Una coincidència curiosa. Cal dir que l’obra de Pedrolo és de 1965, però probablement no va poder llegir Márai, perquè va ser traduït a molt poques llengües fins als anys noranta, en què va ser redescobert per una editorial francesa.

El perfil psicològic dels personatges és molt acurat. És l’aspecte més important de la novel·la. L’Adrià és un home de l’època, molt conservador en els costums. La Júlia li sembla una dona desvergonyida perquè li manifesta el seu desig sexual obertament. Cerca una dona més tímida, com ara Martina.

La Júlia és una dona apassionada. Sent bogeria per l’Adrià. Es casa amb el Conrad perquè no és un mal partit i, sobretot, perquè l’Adrià havia desaparegut de la seua vida durant la guerra i el creu mort. Es casa amb poca convicció amb aquest home faldiller que prompte li serà infidel contínuament. En realitat, Conrad és un home amb pocs principis o sense.

No obstant això, la Júlia es va revelant a poc a poc com una dona bastant diferent del seu autoretrat: hi sorgeix el perfil d’una dona obstinada i manipuladora, capaç de tot per fer la seua voluntat.

Martina, en canvi, sovint és massa innocent. També li falta determinació: es debat en el dubte i això farà que algunes de les seues reaccions siguen massa tardanes. És una dona tímida i guarda per a ella les emocions i els problemes.

Una altra part interessant de l’obra és la dedicada a la Guerra Civil. Quan el Julià s’incorpora a l’exèrcit, descriu l’angoixa del front: el caos, els atacs cos a cos, les retirades embogides i la vida i, sobretot, la mort a les trinxeres. Probablement el reflex de la seua experiència com a soldat, ja que també va combatre en primera línia.

Comptat i debatut, una obra molt interessant, de les que cal anotar en la llibreta de les lectures ineludibles de la nostra literatura.

http://anticanons.blogspot.com/2008/01/cendra-per-martina-de-manuel-de-pedrolo.html

El ball

NÉMIROVSKY, Irène, La Magrana, Barcelona, 2006, 85 p., 10,00 €.

Traducció: Xavier Pàmies. Títol original: Le bal.

Tinc pendent de lectura Suite francesa, també d’Irène Némirovsky, des de fa més d’un any. Com a primer acostament a l’autora, he triat (o m’ha triat) aquesta novel·la curta, que va ser la quarta que va publicar (1930) i no m’ha decebut. He revisat la ressenya de www.quaderndemots.blogspot.com sobre Vi de solitud (1935), també de l’autora, i veig que alguns elements autobiogràfics d’El ball són represos en aquesta última, com ara: la nefasta relació amb sa mare o l’origen jueu de son pare. També alguns temes o trets es repeteixen, com el cas de la venjança o la fredor de la protagonista.

El text de 1930 és un relat breu, brillant, esmolat. En poques pàgines aconsegueix una tensió màxima. Situa la història en un món que l’autora coneix bé: el dels nous rics que volen ser acceptats en l’alta societat francesa de principi del segle xx (al voltant de 1928). Aquests arribistes són ridiculitzats en l’obra. Així, els protagonistes són el Sr. Kampf, un jugador de borsa jueu i Rosine, la Sra. Kampf, una secretària ambiciosa que vol oblidar el seu passat. De fet, ordena a la seua filla, Antoinette, que mentisca si li pregunten pel lloc on vivien tan sols quatre anys abans de fer fortuna: ha d’evitar dir que vivien en un pis menut.

L’obra planteja les aspres relacions entre Rosine i Antoinette en el pas de l’adolescència a l’edat adulta, relacions que, de vegades, desvelaran el maltractament verbal i psicològic de Rosine vers la filla i una rivalitat femenina latent. Antoinette té molta pressa per ser adulta i per gaudir d’aventures amoroses semblants a les que ha llegit en les novel·les de Gabrielle D’Annunzio i de Marcel Prévost (p. 9). També sa mare lluita contra el temps, en aquest cas per fruir d’un amant que la traga de la monotonia abans de perdre la darrera bellesa.

«El rellotge de paret toca els quatre quarts... Una altra hora perduda, malgastada, que s’ha esmunyit entre els dits com aigua i que no tornarà...M’agradaria anar-me’n molt lluny o morir-me...» (p. 47), pensa Antoinette.

«Calia afanyar-se a viure, agradar als homes, estimar... Els diners, els vestits i els cotxes luxosos, ¿de què servien si a la teua vida no hi tenies un home, un enamorat, un amant jove?... I ara li quedava l’última oportunitat, els últims anys abans de la vellesa, la de veritat, sense remei; la irreparable...» (p. 61), es diu Rosine.

Les ganes de viure i d’estimar tant de la mare com de la filla xoquen. Quan Rosine impedisca a la jove assistir al ball que organitzen en sa casa, la sang adolescent esclatarà. Antoinette vol demostrar que no té por de les recriminacions dels grans, que ja no és una xiqueta. Vol venjar-se dels grans (p. 8): de sa mare i de la institutriu. El seu gest provocarà una situació molt intensa i dramàtica amb el desemmascarament dels personatges principals. Ella assistirà a l’espectacle fredament, molt fredament, sense pietat. Una peça interessant.

http://quaderndemots.blogspot.com.es/search/label/Ir%C3%A8ne%20N%C3%A9mirovsky

Jo confesso

CABRÉ, Jaume, Edicions Proa, Barcelona, 2011, 1008 p., 26,90 €.

Una altra ressenya sobre aquesta novel·la, sí. Molts han parlat abans de Jo confesso. Una gran part des de l’elogi. Alguns, en canvi, l’han criticada amb duresa. Discrepant de molts blocs que respecte, jo diria que és un gran artefacte narratiu, però no un clàssic, com s’ha dit.  

Tothom deu saber ja que el llibre és una carta-confessió de l’Adrià Ardèvol, un xiquet superdotat, dirigida a la Sara, la seua companya, en què li explica la seua vida des de la infància sense afecte familiar fins a la vellesa tenebrosa. Adrià té facilitat especial per a aprendre llengües i per a escriure. Durant la joventut i maduresa tindrà unes poques relacions amoroses i un amic especial, Bernat Plensa, que toca magníficament el violí però que s’entesta a publicar llibres de relats sense ànima. És el revés d’Adrià, que escriu llibres importants i, tanmateix, li agradaria tocar molt millor el valuosíssim violí que posseeix per herència paterna. Dues personalitats doncs, insatisfetes i complementàries.

Aquestes memòries d’Ardèvol esta contades desestructuradament, com recorda el cervell humà, tot i que es tracta d’un caos que va adquirint forma amb el pas de les pàgines. L’acoblament de totes les històries que recorren la novel·la és perfecte. A poc a poc, l’autor va desvelant més dades de les vicissituds personals dels protagonistes i també dels tres casos de maldat històrica irracional que estudia el text. Hi apareix el mal lligat a la intolerància religiosa (la barbàrie de la inquisició catòlica i de certes lleis islàmiques) o les atrocitats experimentals dels camps nazis d’extermini.

A més del mal, són també temes importants en la narració: l’amistat, l’ètica, l’amor als llibres i als objectes d’art, la lleialtat, les petites traïcions quotidianes o la comunicació en la parella, en la família i entre els amics. (p. 962) «Quantes coses que ens amagaves, Adrià. Fins avui no l’he coneguda de debò. Quantes coses que ens amaguem els amics, va pensar en Bernat.» Tanmateix el tractament d’aquests temes es queda de vegades en un nivell poc profund.

Cal assenyalar que Cabré domina absolutament la tècnica narrativa. Així, per exemple, sovint relata els fets en tercera persona i, en el mateix paràgraf, canvia sense transició a la primera amb naturalitat. «Mentre en Bernat s’ho anava rumiant, l’Adrià sentia que el silenci de la Sara, mentre es posava el pijama i es rentava les dents, era massa espès. Em sembla que només una altra vegada t’havia vist tan empipada. Per això em vaig refugiar en Horaci. Estirat al llit llegia Solvitur acris...» En ocasions relata els mateixos fets diverses vegades, però afegint en cada versió nous detalls determinants que fan progressar-ne la comprensió.

L’autor es reserva les últimes 200 pàgines per unir tots els caps amb saviesa i per fer-nos conèixer dades que completen i capgiren totalment la nostra visió de la trama. La novel·la és extensa però no decau perquè l’ús destre del diàleg i d’un llenguatge sempre transparent ho impedeix.

Parlem, doncs, d’un text de construcció excel·lent. Tanmateix sentim que manca complexitat en els personatges. La part més redona de la vida de l’Adrià és la infància: arrossega el lector. Per contra, la maduresa i la vellesa no tenen la mateixa força, la mateixa veritat. Pel que fa a la Sara, qui és realment? per què no sabem a penes res d’un personatge tan central? com és la seua ànima? aquest ocultament és deliberat? De vegades el llibre fa aquesta impressió: una molt bona obra d’estructura enlluernadora i narrativa amena que no sempre acaba d’apassionar.

Per acabar, reproduïsc una frase suggerent (p. 30): «El pater Faluba ens ha dit que els homes no habitem un país; habitem una llengua.»

Ressenyes interessants a favor i en contra:

http://www.vilaweb.cat/noticia/3924041/20110901/jaume-cabre-jo-confesso-mal-mal-sempre-recomenca.html

http://undiaenlescarreres.blogspot.com/2011/09/la-novella-de-novelles-de-novelles-de.html

http://www.diaridegirona.cat/cultura/2012/08/18/justificacio-vital/577509.html

http://racoperllegir.wordpress.com/2012/02/08/jo-confesso/