Dones d'aigua, hòmens de fang

CUCARELLA, Toni. Edicions  Bromera, Alzira, 2013, 87 pàg.

                             

Vaig comprar aquest llibre per un impuls: hi havia la portada de Carles Barrios, tan bonica, i un títol molt suggeridor, que feien difícil arraconar-lo en la llista dels «per a més endavant». A més a més, havia llegit obres molt sòlides de Toni Cucarella, com ara: La lenta agonia dels ametlers perduts, Els camps dels vençuts, Hòmens i falagueres i altres relats... Vaig tenir sort i no em vaig enganyar: Dones d’aigua és una novel·la curta magnífica, redona; plena de senzillesa i d’alè poètic.

El xativí ha creat una obra molt lírica. Ens hi presenta la realitat angoixant de la guerra i, sobretot, de la postguerra, però des de la visió màgica de l’adolescent de 13 anys que narra els fets. Aurora ens transmet la seua història en primera persona, amb un discurs molt fluid, acolorit per estructures molt expressives: «Prima com una palla d’arròs», «Jas quin cas!», o «Un fred que badava les pedres».

L’autor fa reviscolar el valuós lèxic tradicional de la Costera per mitjà d’aquesta jove. Paraules com ara: xarbotar, brincalet, sorribaldada, aüssar, trascoler, safunyar o aüixar recorren i il·luminen el text. Una tasca importantíssima, com en anteriors textos de Cucarella.

Hi ha dos escenaris a la història: Xàtiva i Sorió, una pedania amb poques cases de la primera. A Sorió viuran la vida tranquil·la d’abans de la Guerra Civil; a Xàtiva, la incertesa durant el conflicte i la repressió posterior.

Una llegenda popular determina tota l’ànima de la novel·la: la de les dones d’aigua, éssers bellíssims de cabells rossos i ulls verds que viuen a rius i gorgs. La mare d’Aurora li conta una d’aquestes contarelles, la d’una dona d’aigua i un pastor que es varen enamorar. Ella vivia al riu Albaida i va deixar la seua llar per viure amb ell. Però les aigües no van acceptar aquesta unió i enviaren moltes desgràcies sobre la parella. Aurora quedarà molt impressionada per aquests fets, ja que sospita que sa mare i ella també són dones d’aigua, i això marcarà la fesomia del seu discurs. De fet, durant tot el text ens farà vacil·lar entre la fantasia i la duresa de la realitat.

Després de la pèrdua de la guerra, mare i filla patiran l’assetjament de les forces del mal, comandades per Miserachs, un senyoret falangista, antic pretendent, decidit a jugar amb elles al gat i a la rata pel plaer d’humiliar, un individu tan sinistre i viscós que ni tan sols té un nom que l’humanitze una mica. Miserachs és un malvat tan sense clivelles que és més un símbol dels vencedors que un personatge.

Pel que fa a l’estructura, cal dir que Cucarella domina el text de dalt a baix. Empra amb destresa tot tipus de recursos narratius i usa especialment el flash-forward, l’avançament dels fets, ja des de la primera pàgina, en què ens anuncia la mort d’alguns dels personatges importants, cosa que ens nuga al relat. Després, continua recordant-nos-ho en les pàgines posteriors, com un advertiment. Opta, a més a més, per escriure capítols molt breus, de dues o tres pàgines, de manera que la narració esdevé àgil, lleu.

Com deia a l’inici, una novel·la curta molt recomanable i un tresor lingüístic immens. Cucarella és un autor que cal llegir, n'hi ha pocs de semblants.

Altres ressenyes i informacions:

 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/254058
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/251834
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/231123
http://properaparadacultura.blogspot.com.es/2013/10/dones-daigua-homens-de-fang-toni.html

Sang vessada

LARSSON, Asa. Columna Edicions, Barcelona, 2010.

Títol original: Det blod som spillts, 2004. Traducció: Núria Vives Colom.

Assa Larsson fa part de la novel·la negra nòrdica juntament amb Camilla Låckberg, Arnaldur Indridason, Mari Jungstedt o Henning Mankell. Ens presenta un món molt llunyà del paradís suec oficial; un món rural intransigent, masclista i profundament conservador. Kiruna és una petita ciutat sueca on és difícil integrar-se per als nouvinguts o fer-hi petits canvis, però podria ser una localitat rural de qualsevol part. L’estructura del relat no s’allunya molt del paradigma de Stieg Larsson: novel·la negra amb denúncia social, certa violència i alguns grams de sexe, però molt menys que en Stieg.

Rebecka Martinsson, una advocada d’un bufet important, torna a l’estiu a la ciutat on va nàixer, Kiruna. Encara està recuperant-se de l’experiència en un cas recent d’assassinat, quan s’assabenta que ha aparegut assassinada la rectora de l’església de Jukkajårvi, una dona d’idees progressistes. La inspectora Anna-Maria Mella serà l’encarregada d’investigar els fets. Ella i Rebecka aniran desvelant fragments d’una veritat complexa.

No sé per què, m’agraden les històries de suspens situades a pobles menuts, d’ambient asfixiant. Pense en Dia de caça, de Gerard Guix, una novel·la inquietant, o Tor.Tretze cases i tres morts, o, fins i tot La casa cantonera, un text que cal no perdre’s. Kiruna no és un poble, però té unes dimensions reduïdes, i l’ambient és tan angoixant com en aquests casos.

Tot i que el relat comença al bell mig de l’acció, frena de colp i volta i, durant les primeres cent pàgines, ens presenta amb cura l’escenari i els nombrosos personatges. És fàcil preguntar-se «Què faig jo ací?»; tanmateix, unes quantes pàgines més avant, comencem a conèixer tan fondament els veïns de Kiruna i les seues vides que la nostra comprensió del cas és molt distinta.

Com deia, hi ha molts actors amb una personalitat definida en la trama. A poc a poc, descobrim que Kiruna és una xarxa de relacions molt rígides. Pas a pas anem desentranyant aquesta malla secreta, aquest xoc de forces entre la maçoneria masculina, representada per la societat de caçadors i comandada per Larss-Gunnar i el rector conservador, l’Stefan Wikström; i, d’altra banda, el contrapoder femení, el petit grup de rebel·lió de la Magdalena, una associació de dones que lligen juntes l’Evangeli, que s’ajuden mútuament tant com poden i que es reuneixen per dinar o sopar, de tant en tant, per tractar de fugir de les seues vides grises. L’associació assumeix, doncs, una tasca de suport psicològic i social.

Potser el però és que Rebecka Martinsson arrossega durant tota la novel·la un trauma emocional que no coneixem bé i que ens remet amb insistència a Aurora Boreal, el primer volum de la sèrie. Coses del màrqueting i del consum, supose. De tota manera, aquest factor no entrebanca gens la progressió del text.

Comptat i debatut, podem dir que es tracta d’una novel·la entretinguda i amb una anàlisi social interessant. Tan entretinguda que, les últimes 150 pàgines arrosseguen cegament el lector cap al punt final sense treva.

El festí de Babette

DINESEN, Isak, El cercle de Viena, Barcelona, 2008, 79 p.

Títol original: Babettes gaestebud, 1952. Traducció: Maria Rosich.

Un dia d’estiu havia d’esperar un familiar en una parada del metro. Com que em causa desfici eixir de casa sense un llibre, duia aquest a la mà per si havia d’esperar. Encara no l’havia començat. L’atzar o el destí —com diu Dinesen— va fer que el parent tardara més de quaranta minuts a arribar, i això em va permetre llegir gran part d’aquesta obra. Aquella mateixa nit la vaig acabar.

ISAK DINESEN (1885-1962) o KAREN BLIXEN —el seu nom real— narra aquesta història amb destresa, i ho fa amb l’encís d’un conte oriental: amb personatges que irrompen en la trama entre la nit i la pluja, amb passions romàntiques impossibles, i  situant l’acció en un moment del passat no massa llunyà, però suficientment separat del moment de l’escriptura per envoltar-lo de boira.

Construïda amb eficàcia, aquesta novel·la curta de llenguatge senzill, cerca, des de la primera ratlla, el final; basteix tot un edifici complex al servei d’aquest final.

Ens trobem en la segona meitat  del segle xix. Martina i Philippa viuen a Verlebåg, un llogaret remot de Noruega. El seu pare va ser degà i profeta i fundà un corrent  luterà devot i estricte.  Després de la seua mort, les filles han continuat aquesta via del bé, i la petita comunitat les segueix. Els membres són partidaris de renunciar als plaers mundans perquè la Terra no és més que una il·lusió. Tanmateix, també hi ha hagut espai per a les passions en una comunitat tan severa.

Les tasques de la llar sostrauen molt de temps de servei a la comunitat a les dues germanes. L’arribada de Babette una nit de tempesta de 1871 les rellevarà d’aquestes obligacions; el seu art discret començarà a tenir efectes dolços a la casa. Passen els anys, 14, i Babette roman en un segon pla. Un dia les coses i els plans canvien.

Durant tota la narració Blixen empra amb habilitat elements que ens aboquen a seguir llegint. Com ara el flash-back esplèndid de la pàgina 9: «Però la veritable explicació de com Babette havia anat a parar a casa de les dues germanes calia buscar-la més de catorze anys enrere i en un lloc més profund, en el món ocult dels sentiments». I així acaba el capítol. Qui podria no encetar-ne immediatament el següent després d’aquesta declaració?

Un tema important, com en molts contes de l’autora, és la presència d’un destí inflexible que sacseja la vida dels personatges al seu gust i els impedeix ser. «Me’n vaig per sempre —va xiuxiuejar—, i no us veuré mai, mai més. Aquí he après que el destí és dur i implacable, i que en aquest món hi ha coses que són impossibles.» (p. 14)

Tanmateix, el tema fonamental del text és la creativitat de l’artista, que no li permet amagar-se en l’ombra permanentment, perquè, en el moment que hi ha una clivella, la seua força creativa emergeix. Babette diu que no li importa la pobresa, ja que la seua riquesa és d’una altra mena: «No, jo mai no seré pobra. Ja els he dit que sóc una gran artista. I els grans artistes, mesdames, mai no són pobres. Nosaltres, els grans artistes, tenim una cosa especial de la qual la resta de la gent no sap res». A Babette no li importa fer un esforç especial, perquè era l’ocasió que esperava des de feia anys. Cercava de nou el seu moment efímer de glòria.

És a dir, una història amb encant embolicada en l’edició excel·lent, com sempre, d’El Cercle de Viena. Un regal perfecte.

Disponibilitat: Biblioteca d’Educació.

Altres obres de l’autora en el blog: La història immortal. http://blogdelcal.blogspot.com.es/search/label/DINESEN%20Isak

Catedral

CARVER, Raymond, Labutxaca, Barcelona, 2010, 240 p.

Títol original: Cathedral, 1983. Traducció: Dolors Udina.

Raymond CARVER, un dels millors contistes nord-americans, va morir als 49 anys de càncer de pulmó. Els últims deu anys de la seua vida, els de la relació amb la poetessa Tess Gallagher, van ser molt productius, en contraposició als deu anteriors, un parèntesi en la seua obra, a causa de l’alcoholisme desenfrenat.

Carver va publicar quatre reculls de contes en vida. Catedral n’és un dels més famosos i quasi un clàssic del segle xx. De què parlem quan parlem d’amor és un altre dels seus llibres il·lustres. Va ser reeditat amb el títol de Principiants en la nostra llengua fa dos o tres anys. En  aquesta versió s’incloïen també els fragments suprimits per l’editor nord-americà en la primera edició, que modificaren profundament el text.

Els relats que integren Catedral parlen de parelles trencades o en reconstrucció, parelles de nord-americans de classe baixa que intenten eixir avant. Són gent amb pocs estudis o sense que tenen oficis mal remunerats: cambreres, muntadors de sostres, obrers, grangers o venedors porta a porta.

Alcohòlics o exalcohòlics poblen molts dels contes. Alguns (com Carver) intenten refer la seua vida; uns altres es deixen portar pel corrent («La casa de Chef»). Són homes que han perdut la parella o la faena i ara són incapaços de reaccionar («Compte» o «Conservació»). Generalment és la dona el membre fort, qui conserva el seny, tracta de solucionar les coses, i continua treballant («Brida», «Compte», «Conservació»).

La incomunicació amb la companya i, de vegades, amb els amics és un altre dels temes principals. Sovint usen l’alcohol com a instrument per a atenuar-la. La televisió com a remor de fons permanent és un recurs més per a fer tolerable la tensió de la incomunicació («Conservació», «La catedral»...). Finalment, la deixadesa personal física marca la fi de l’encís i és recurrent en molts contes.

En realitat, la majoria de de les històries de Carver tenen un fil comú: la caducitat de les parelles. Tess Gallagher comenta en l’epíleg de Si em necessites truca’m respecte al conte «Conservació» que «suggereix que les relacions, com els aliments que es descongelen, no es poden conservar, i a partir d’un cert punt, ja no serveixen de res».

La primera vegada que vaig llegir narracions de Carver vaig quedar desconcertat, perquè són com fragments de vides comunes que comencen en qualsevol part, mostren el seu dramatisme i acaben de sobte, encara que intuïm que hi ha moltes més coses més enllà del punt final; contes que sotraguen el lector per la violència de la vida quotidiana i que guanyen molt amb la relectura. Són escrits amb un llenguatge senzill, natural, tot i que molt treballat en la foscor, ja que Carver corregia els relats fins a 30 vegades, segons confessa Tess Gallagher. En fi, cal llegir-los.

La follia d’Almayer

CONRAD, Joseph, Editorial Edhasa, Barcelona, 2012, 223 p.

Títol original: Almayer’s Folly, 1895. Traducció: Josep Carner i Ribalta (1929), revisada el 1985.

Certament, les obres de Conrad en català són difícils d’aconseguir. Una bona part se’n troben exhaurides, com aquesta, i caldria reeditar-les. Tan sols es poden trobar en portals de llibres de segona mà, com ara www.iberlibro.com. La follia és la primera novel·la que va escriure CONRAD; pertany al cicle malai. El protagonista, Almayer, un personatge molt semblant a l’actor principal d’”Una avançada del progrés” (un dels relats de Contes del neguit), regenta també una missió comercial. És l’antiheroi típic de l’autor: un home que es deixa dur pels esdeveniments, incapaç de reaccionar, d’eixir de la presó que s’ha creat a Sambir (Borneo).

Se’n va allà enviat pel seu cap, Tom Lingard, un aventurer i comerciant poc íntegre. Hi va com a delegat comercial de la zona. Com a complement del tracte, Lingard li proposa casar-se amb la seua filla adoptiva, una jove malaia que va capturar en un enfrontament amb un vaixell pirata i que ha educat amb cura. Almayer accepta per l’interès econòmic; tanmateix la relació amb la dona serà nefasta: a penes parlen, viuen en cases separades, ella el menysprea i, a més a més, a les nits l’enganya amb el rajà Lakamba.

De la unió amb aquesta dona, naix la seua filla Dina, i Almayer l’envia amb una família europea perquè siga educada en valors occidentals. No obstant això, quan torne transformada en una dona jove i atractiva, continuarà sent una malaia interiorment i decebrà les expectatives de son pare.

Almayer passa la vida esperant que un colp d’atzar el traga d’aquell lloc, esperant que puga presentar triomfalment la bellesa de Dina en la societat europea. És un somiatruites en realitat: mentre pensa obsessivament en un enorme tresor amagat, els negocis no rutllen i, en aquell indret perdut, és considerat un estrany per tots, per malais i per àrabs. Quan arribe el jove aristòcrata malai Dain, moltes coses canviaran en aquella vida sense perspectives del malaurat protagonista.

Conrad, mitjançant aquesta novel·la d’aventures, reflexiona al voltant de la fatalitat del destí, de la soledat i de la indolència. Usa un llenguatge elaboradíssim, com sempre, amb descripcions sensorials farcides d’adjectius: “Adesiara les tènues fumeroles blaves esdevenien espesses i negres, i, a través del riu, passaven com un manyoc odorós que per un moment l’embolcallava a la manera d’un vel sufocant” (p. 133). La traducció de Josep Carner i Ribalta, molt culta, de vegades fa poc lleugera la frase.

Pel que fa a l’estructura del text, tot i que es tracta d’una primera novel·la, hi ha una arquitectura complexa i s’hi observa un ús eficaç del flash-back, de manera que la història progressa sense deixar veure’n l’esquelet. Una bona primera novel·la que, en realitat, prefigura obres posteriors, com ara El cor de les tenebres, on reapareixen alguns dels temes. Tanmateix, he de dir que, com a aproximació a l’obra de Conrad, em van agradar més alguns dels relats de Contes del neguit per la intensitat.                    

Contes del neguit

CONRAD, Joseph, Editorial Alpha, Barcelona, 2012, 220 p., 24,00 €.

Títol original: Tales of unrest, 1898. Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Una introducció excel·lent al món de CONRAD, si no el coneixem encara. Podem trobar-hi tots els seus temes habituals: l’amistat, la deslleialtat, el mal en la natura, el destí... Tot açò emmarcat en una narrativa d’aventures de llenguatge acuradíssim, carregada de psicologia i amb antiherois com a protagonistes.

Joseph Conrad va nàixer a Berdítxiv (Polònia), encara que aquesta localitat es trobava aleshores sota el domini de l’Imperi Rus. La seua família pertanyia a l’aristocràcia. Son pare va ser un nacionalista polonès molt actiu, cosa que li va ocasionar moltes dificultats amb les autoritats russes. Va perdre sa mare quan tenia 8 anys i son pare, una mica després, als dotze. Va ser educat per un oncle durant poc temps, perquè s’embarcà cap a Malàisia com a mariner. Va navegar durant anys per aquesta zona i per Àfrica. Aprengué l’anglès en aquesta època de convivència amb mariners britànics. Es va retirar a escriure el 1896, als 36 anys, després de contraure una malaltia al Congo. L’anglès era la seua tercera llengua; en la primera i segona, polonès i francès, havia llegit molts clàssics per influència de son pare. Va utilitzar com a material en la seua obra les experiències dels viatges. L’èxit popular li va arribar molt tard, ja amb les últimes novel·les, probablement per l’elaboració del seu llenguatge. Els seus textos van influir molt Scott Fitzgerald, Hemingway o Faulkner.  La seua obra més famosa és El cor de les tenebres, però les millors són: Lord Jim, Nostromo, El negre del “Narcissus”, L’agent secret i Victòria.

De les 5 narracions que componen aquest recull, dues pertanyen a l’etapa malaia («Karain, un record» i «La llacuna»), una, a l’etapa africana («Una avançada del progrés»), una és un conte menor, «Els idiotes», i, finalment, «El retorn» és un relat de qualitat també, però ben allunyat del món d’aventures habitual de Conrad.

Com deia, les dues primeres narracions fan part de l’etapa malaia de l’autor, l’època de les primeres novel·les. El mateix Conrad ho expressa així en el pròleg, quan diu del relat «La llacuna» que està concebut amb el mateix alè que La follia d’Almayer o Un rodamón de les illes, vist amb els mateixos ulls i escrit amb el mateix mètode». Els temes dels dos contes són idèntics: l’amistat, la traïció i la lleialtat. En els dos casos, els protagonistes, homes valerosos, viuen assetjats per l’ombra de una traïció inesborrable que van cometre en el passat. En ambdós la víctima és una persona pròxima, dolorosament pròxima.

Tant en aquest conte com en la resta, les descripcions tenen un paper fonamental: una adjectivació riquíssima i complexa dels escenaris fa crèixer la inquietud, el neguit. «Tot el carrer, profund com un pou i estret com un gorg, bullia amb una agitació ombrívola i incessant. La fregadissa urgent de peus, el repic de les passes ràpides i una remor subjacent ens omplien les orelles; una remor vasta, feble, palpitant, com si estigués feta de bleixos, de batecs de cor, de veus entretallades.» (p. 67) L’autor polonès va conviure històricament amb el moviment pictòric impressionista i aquesta influència és visible en les descripcions de la natura. Sovint, la natura salvatge amaga el mal, que aguaita entre la foscor de les fulles. «[En Karain] era un compendi de la seva raça, de la seva terra, de la força elemental de la vida ardent, de la naturalesa tropical. Tenia la seva mateixa força luxuriant, la mateixa capacitat de fascinació, i, com ella, portava a dins la llavor del perill.» (p. 21)

«Una avançada del progrés» és també un conte brillant, colpidor. L’autor el situa a l’Àfrica. El protagonista, en Kayerst, és un tipus d’home molt semblant a Almayer (l’antiheroi de La follia d’Almayer), un europeu que desconeix totalment el medi, que no aconsegueix adaptar-s’hi mai i que es deixa endur per la inacció. Ambdós són éssers ineptes que esperen que un colp de fortuna els traga de les seues destinacions penoses.  La presència de la natura hostil i poderosa, desestabilitzadora, és determinant en aquestes pàgines, a l’igual que en els contes anteriors. El contacte amb la natura primitiva, la indefensió i l’aïllament social destaroten els europeus. «A la sensació de ser l’únic de la seva mena, a la percepció nítida de la solitud dels propis pensaments i sensacions... s’hi afegeix la suggestió de coses vagues, incontrolables i repulsives que amb la seva intromissió pertorben i exciten la imaginació i posen a prova els nervis civilitzats, els dels savis i els dels bojos en la mateixa mesura.» (p. 102)

«Els idiotes» sembla una peça menor. Pel que fa a «El retorn», és un relat que conté paràgrafs molt esmolats contra la classe alta britànica: «En aquell món eixamplat es movien entre homes i dones perfectament agradables que temien més l'emoció, l'entusiasme o el fracàs que no pas el foc, les guerres o les malalties mortals, que toleraven només les formulacions més habituals dels pensaments més habituals...». (p. 136 i 148) És un text de caire psicològic que no pareix realment de Conrad. El mateix autor diu en el pròleg: «De fet, la sensació que em provoca ara mateix és la d’estar escrit amb la mà esquerra. Fa poc, fullejant la història, vaig tenir la sensació de seure sota una ombrel·la molt gran i molt cara sota el repic eixordador d’una tempesta tropical. Em va trasbalsar molt». I és que no ens trobem en els ambients exòtics típics de l’autor polonès, però sí assistim a una lapidació verbal  protagonitzada per l’Alvan, un home de l’alta societat enganyat per la seua dona. La situació sembla una d’aquelles històries de passions que conta tan esplèndidament Zweig. L’Alvan és tan conservador, tan amant de les aparences socials, com descriu sarcàsticament Conrad, que no pot tolerar l’escletxa que ha provocat la seua dona en l’ordre perfecte fixat pel seu estament. Quan descobrisca la traïció en una carta, la ràbia anirà creixent a través del seu monòleg fins a arribar a un punt de no retorn de tempesta tropical. (p. 172-73) Per això, durant tot el discurs, l'Alvan condemnarà la passió, que considera que desestabilitza les societats harmonioses. (p. 146)

Tampoc no és estrany el fracàs de la relació, tenint en compte el criteri de l'Alvan per a buscar parella: «Era una dona que caminava amb les grans gambades d'un granader, forta i dreta com un obelisc, tenia una cara bonica, un front sincer, uns ulls purs i ni un sol pensament propi a la testa. L'Alvan es va rendir de seguida a tots aquests encants, i li va semblar tan evident que aquella era la mena de noia que li convenia que no va dubtar ni un moment a declarar-li el seu amor». (p. 135 i 192) Hem de concloure que, per l'extensió i per la complexitat dels personatges, podem parlar de novel·la curta o nouvelle.

Un conjunt d’històries, doncs, molt profitós, per a llegir a poc a poc o, tal vegada, per a rellegir a poc a poc.