Els nois

SALA, Toni. L’Altra Editorial, Barcelona, 2014, 179 pàg.

                             

Toni Sala ha construït Els nois al voltant de la mort en accident de trànsit de dos germans molt joves, d’una vintena d’anys. La desaparició dels dos xicons afecta quatre personatges ben diferents que, d’entrada, no tenen relació, però que, a poc a poc, aniran entrellaçant les seues vides. Dos d’aquests personatges —l’Albert i la Iona— podríem ser qualsevol de nosaltres, gent que camina pel carrer. En canvi, Miqui, el transportista, i Nil, l’artista sinistre, habiten a la zona d’ombra i, de vegades, és desassossegant conèixer-los a fons.

Però anem a pams. En primer lloc hi ha l’Albert. És un empleat de banca de vida molt rutinària que treballa a Vidreres, el lloc dels fets, un petit poble d’interior, però no hi viu. És casat, té fills i ha assolit la maduresa i la buidor vital. No té una gran relació amb el company de feina i està cansat de la seua vida previsible.

El Miqui, per contra, ha ultrapassat la trentena. Se sent jove, vigorós i atractiu. Està obsessionat amb el sexe i dedica una bona part del seu temps i dels seus diners a les dones. La resta és molt secundari per a ell, i això fa que la seua vida siga molt desordenada. Son pare és gran i dependent. El Miqui el manté en l’oblit d’un racó de la casa i l’atén de tant en tant. De vegades es comporta de manera violenta i sembla incapaç de controlar la seua còlera.

En tercer lloc hi ha la Iona. Era la nòvia d’un dels xicons morts en l’accident. És una noia  corrent; estudia Veterinària a la universitat i ha decidit ocupar-se de les terres dels seus pares quan acabe la carrera. Adora els animals i, per damunt de tot, intenta assimilar el dolor per la mort del seu estimat.

Nil és un artista fracassat. És també molt jove i sembla, sovint, no tenir sentiments. Va abandonar la carrera de Belles Arts després del primer curs. Va emprendre altres estudis artístics, però també els deixà. No sap què vol i a la fi decideix, fruit de la crisi, el retorn a la terra, com la Iona; però és un tipus indolent: sos pares subvencionen la seua vida inútil i extravagant.

De l’encreuament de les quatre vides, sorgirà el conflicte de la novel·la, que sols s’esclarirà en les últimes pàgines. Per aconseguir-ho, l’autor maneja bé la mica de suspens que accelera el tram final del relat.

L’obra destaca pel gran treball psicològic. Toni Sala ens capbussa profundament ens els pensaments d’aquest quartet de personatges i dibuixa amb perícia totes les personalitats, especialment la d’Iona. Utilitza molt el monòleg interior i això dóna densitat al text i ens exigeix atenció. Els pensaments semblen fluir sols, a raig, com diu l’autor que va escriure el llibre. I, tanmateix, és una novel·la  molt acurada, escrita amb delicadesa. Un volum ben interessant, amb pinzellades de la realitat més viva, com ara la profusió d’estelades pel país, la presència immigrant o la visibilitat de la prostitució.

En teniu una ressenya interessant en:
http://quaderndemots.blogspot.com.es/2014/02/els-nois.html

Animal de records (Memòries)

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent. Edicions  Bromera, Alzira, 2013, 267 pàg.

                             

Aquest volum del poeta arreplega tres llibres que havien sigut publicats feia anys i ara eren pràcticament introbables. Són Tractat de les maduixes, La parra boja i Quadern de Bonaire. Els dos primers textos són memòries.  El tercer recull impressions de les seues estades a les Illes i escrits d’opinió sobre diverses menjades: a favor de la paella, en contra de la fideuà, sobre la forma tradicional de coure l’arròs al forn, al voltant de les anguiles o entorn del seu deler pel pa (ja siga amb oli i sucre, com a la infantesa, ja siga amb tomaca refregada, amb oli i sal; els tipus de pa, la qualitat...).

El títol conjunt, molt ben escollit, fa referència als versos inicials del poema «Demà serà una cançó», de Llibre de meravelles.

Animal de records, lent i trist animal,

ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes

haver viscut alguna volta en alguna banda.

Parlem d’un volum de molt d’interès on podem trobar esmentats autors i obres admirades per Estellés que, potser, no sospitàvem, com ara: El príncep, de Maquiavel; Crònica dels pobres amants, de Vasco Pratolini; El jardí dels Finzi-Contini, de Bassani; Faust i Els Buddenbrook, de Thomas Mann o  l’obra de Shakespeare en la traducció de Sagarra, que rellegia molt sovint. Dels autors catalans, aquells que cita amb passió són Salvat-Papasseit, Joaquim Ruyra i Roselló-Pòrcel.

El poeta ens presenta la seua família pròxima: els pares, els oncles i els avis. Coneixerem la tradició fornera de la família materna i la incorporació al ram de son pare; les morts dels seus; caminarem pels carrers de Burjassot i pels voltants coberts d’horta i de séquies, per on es deia que vagaven l’Home del Sac i alguns assassins de xiquets; sabrem que va viure sempre entre la pobresa, des de la infància fins a l’edat adulta; sentirem amb ell el fred que el va acaçar sempre i l’arterioesclerosi de les cames, que sospita herència de sa mare i que el va jubilar abans d’hora per invalidesa, o ens assabentarem de l’orgull de son pare, un home que no sabia llegir, per la faena del seu fill escriptor.

Coneixerem, també, algunes facetes de l’erotisme que va recórrer sovint la seua vida: l’infantil (amb 7 anys!; l’escena sembla tan increïble com premonitòria) i l’adult (amb amigues, veïnes, cambreres o passatgeres dels tramvies grocs que recorda Mira).  En fi, un llibre de detalls i delícies per als lectors ocasionals o sistemàtics de l’autor que ens fa llegir d’una altra manera els seus versos.

Dones d'aigua, hòmens de fang

CUCARELLA, Toni. Edicions  Bromera, Alzira, 2013, 87 pàg.

                             

Vaig comprar aquest llibre per un impuls: hi havia la portada de Carles Barrios, tan bonica, i un títol molt suggeridor, que feien difícil arraconar-lo en la llista dels «per a més endavant». A més a més, havia llegit obres molt sòlides de Toni Cucarella, com ara: La lenta agonia dels ametlers perduts, Els camps dels vençuts, Hòmens i falagueres i altres relats... Vaig tenir sort i no em vaig enganyar: Dones d’aigua és una novel·la curta magnífica, redona; plena de senzillesa i d’alè poètic.

El xativí ha creat una obra molt lírica. Ens hi presenta la realitat angoixant de la guerra i, sobretot, de la postguerra, però des de la visió màgica de l’adolescent de 13 anys que narra els fets. Aurora ens transmet la seua història en primera persona, amb un discurs molt fluid, acolorit per estructures molt expressives: «Prima com una palla d’arròs», «Jas quin cas!», o «Un fred que badava les pedres».

L’autor fa reviscolar el valuós lèxic tradicional de la Costera per mitjà d’aquesta jove. Paraules com ara: xarbotar, brincalet, sorribaldada, aüssar, trascoler, safunyar o aüixar recorren i il·luminen el text. Una tasca importantíssima, com en anteriors textos de Cucarella.

Hi ha dos escenaris a la història: Xàtiva i Sorió, una pedania amb poques cases de la primera. A Sorió viuran la vida tranquil·la d’abans de la Guerra Civil; a Xàtiva, la incertesa durant el conflicte i la repressió posterior.

Una llegenda popular determina tota l’ànima de la novel·la: la de les dones d’aigua, éssers bellíssims de cabells rossos i ulls verds que viuen a rius i gorgs. La mare d’Aurora li conta una d’aquestes contarelles, la d’una dona d’aigua i un pastor que es varen enamorar. Ella vivia al riu Albaida i va deixar la seua llar per viure amb ell. Però les aigües no van acceptar aquesta unió i enviaren moltes desgràcies sobre la parella. Aurora quedarà molt impressionada per aquests fets, ja que sospita que sa mare i ella també són dones d’aigua, i això marcarà la fesomia del seu discurs. De fet, durant tot el text ens farà vacil·lar entre la fantasia i la duresa de la realitat.

Després de la pèrdua de la guerra, mare i filla patiran l’assetjament de les forces del mal, comandades per Miserachs, un senyoret falangista, antic pretendent, decidit a jugar amb elles al gat i a la rata pel plaer d’humiliar, un individu tan sinistre i viscós que ni tan sols té un nom que l’humanitze una mica. Miserachs és un malvat tan sense clivelles que és més un símbol dels vencedors que un personatge.

Pel que fa a l’estructura, cal dir que Cucarella domina el text de dalt a baix. Empra amb destresa tot tipus de recursos narratius i usa especialment el flash-forward, l’avançament dels fets, ja des de la primera pàgina, en què ens anuncia la mort d’alguns dels personatges importants, cosa que ens nuga al relat. Després, continua recordant-nos-ho en les pàgines posteriors, com un advertiment. Opta, a més a més, per escriure capítols molt breus, de dues o tres pàgines, de manera que la narració esdevé àgil, lleu.

Com deia a l’inici, una novel·la curta molt recomanable i un tresor lingüístic immens. Cucarella és un autor que cal llegir, n'hi ha pocs de semblants.

Altres ressenyes i informacions:

 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/254058
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/251834
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/231123
http://properaparadacultura.blogspot.com.es/2013/10/dones-daigua-homens-de-fang-toni.html

Sang vessada

LARSSON, Asa. Columna Edicions, Barcelona, 2010.

Títol original: Det blod som spillts, 2004. Traducció: Núria Vives Colom.

Assa Larsson fa part de la novel·la negra nòrdica juntament amb Camilla Låckberg, Arnaldur Indridason, Mari Jungstedt o Henning Mankell. Ens presenta un món molt llunyà del paradís suec oficial; un món rural intransigent, masclista i profundament conservador. Kiruna és una petita ciutat sueca on és difícil integrar-se per als nouvinguts o fer-hi petits canvis, però podria ser una localitat rural de qualsevol part. L’estructura del relat no s’allunya molt del paradigma de Stieg Larsson: novel·la negra amb denúncia social, certa violència i alguns grams de sexe, però molt menys que en Stieg.

Rebecka Martinsson, una advocada d’un bufet important, torna a l’estiu a la ciutat on va nàixer, Kiruna. Encara està recuperant-se de l’experiència en un cas recent d’assassinat, quan s’assabenta que ha aparegut assassinada la rectora de l’església de Jukkajårvi, una dona d’idees progressistes. La inspectora Anna-Maria Mella serà l’encarregada d’investigar els fets. Ella i Rebecka aniran desvelant fragments d’una veritat complexa.

No sé per què, m’agraden les històries de suspens situades a pobles menuts, d’ambient asfixiant. Pense en Dia de caça, de Gerard Guix, una novel·la inquietant, o Tor.Tretze cases i tres morts, o, fins i tot La casa cantonera, un text que cal no perdre’s. Kiruna no és un poble, però té unes dimensions reduïdes, i l’ambient és tan angoixant com en aquests casos.

Tot i que el relat comença al bell mig de l’acció, frena de colp i volta i, durant les primeres cent pàgines, ens presenta amb cura l’escenari i els nombrosos personatges. És fàcil preguntar-se «Què faig jo ací?»; tanmateix, unes quantes pàgines més avant, comencem a conèixer tan fondament els veïns de Kiruna i les seues vides que la nostra comprensió del cas és molt distinta.

Com deia, hi ha molts actors amb una personalitat definida en la trama. A poc a poc, descobrim que Kiruna és una xarxa de relacions molt rígides. Pas a pas anem desentranyant aquesta malla secreta, aquest xoc de forces entre la maçoneria masculina, representada per la societat de caçadors i comandada per Larss-Gunnar i el rector conservador, l’Stefan Wikström; i, d’altra banda, el contrapoder femení, el petit grup de rebel·lió de la Magdalena, una associació de dones que lligen juntes l’Evangeli, que s’ajuden mútuament tant com poden i que es reuneixen per dinar o sopar, de tant en tant, per tractar de fugir de les seues vides grises. L’associació assumeix, doncs, una tasca de suport psicològic i social.

Potser el però és que Rebecka Martinsson arrossega durant tota la novel·la un trauma emocional que no coneixem bé i que ens remet amb insistència a Aurora Boreal, el primer volum de la sèrie. Coses del màrqueting i del consum, supose. De tota manera, aquest factor no entrebanca gens la progressió del text.

Comptat i debatut, podem dir que es tracta d’una novel·la entretinguda i amb una anàlisi social interessant. Tan entretinguda que, les últimes 150 pàgines arrosseguen cegament el lector cap al punt final sense treva.

El festí de Babette

DINESEN, Isak, El cercle de Viena, Barcelona, 2008, 79 p.

Títol original: Babettes gaestebud, 1952. Traducció: Maria Rosich.

Un dia d’estiu havia d’esperar un familiar en una parada del metro. Com que em causa desfici eixir de casa sense un llibre, duia aquest a la mà per si havia d’esperar. Encara no l’havia començat. L’atzar o el destí —com diu Dinesen— va fer que el parent tardara més de quaranta minuts a arribar, i això em va permetre llegir gran part d’aquesta obra. Aquella mateixa nit la vaig acabar.

ISAK DINESEN (1885-1962) o KAREN BLIXEN —el seu nom real— narra aquesta història amb destresa, i ho fa amb l’encís d’un conte oriental: amb personatges que irrompen en la trama entre la nit i la pluja, amb passions romàntiques impossibles, i  situant l’acció en un moment del passat no massa llunyà, però suficientment separat del moment de l’escriptura per envoltar-lo de boira.

Construïda amb eficàcia, aquesta novel·la curta de llenguatge senzill, cerca, des de la primera ratlla, el final; basteix tot un edifici complex al servei d’aquest final.

Ens trobem en la segona meitat  del segle xix. Martina i Philippa viuen a Verlebåg, un llogaret remot de Noruega. El seu pare va ser degà i profeta i fundà un corrent  luterà devot i estricte.  Després de la seua mort, les filles han continuat aquesta via del bé, i la petita comunitat les segueix. Els membres són partidaris de renunciar als plaers mundans perquè la Terra no és més que una il·lusió. Tanmateix, també hi ha hagut espai per a les passions en una comunitat tan severa.

Les tasques de la llar sostrauen molt de temps de servei a la comunitat a les dues germanes. L’arribada de Babette una nit de tempesta de 1871 les rellevarà d’aquestes obligacions; el seu art discret començarà a tenir efectes dolços a la casa. Passen els anys, 14, i Babette roman en un segon pla. Un dia les coses i els plans canvien.

Durant tota la narració Blixen empra amb habilitat elements que ens aboquen a seguir llegint. Com ara el flash-back esplèndid de la pàgina 9: «Però la veritable explicació de com Babette havia anat a parar a casa de les dues germanes calia buscar-la més de catorze anys enrere i en un lloc més profund, en el món ocult dels sentiments». I així acaba el capítol. Qui podria no encetar-ne immediatament el següent després d’aquesta declaració?

Un tema important, com en molts contes de l’autora, és la presència d’un destí inflexible que sacseja la vida dels personatges al seu gust i els impedeix ser. «Me’n vaig per sempre —va xiuxiuejar—, i no us veuré mai, mai més. Aquí he après que el destí és dur i implacable, i que en aquest món hi ha coses que són impossibles.» (p. 14)

Tanmateix, el tema fonamental del text és la creativitat de l’artista, que no li permet amagar-se en l’ombra permanentment, perquè, en el moment que hi ha una clivella, la seua força creativa emergeix. Babette diu que no li importa la pobresa, ja que la seua riquesa és d’una altra mena: «No, jo mai no seré pobra. Ja els he dit que sóc una gran artista. I els grans artistes, mesdames, mai no són pobres. Nosaltres, els grans artistes, tenim una cosa especial de la qual la resta de la gent no sap res». A Babette no li importa fer un esforç especial, perquè era l’ocasió que esperava des de feia anys. Cercava de nou el seu moment efímer de glòria.

És a dir, una història amb encant embolicada en l’edició excel·lent, com sempre, d’El Cercle de Viena. Un regal perfecte.

Disponibilitat: Biblioteca d’Educació.

Altres obres de l’autora en el blog: La història immortal. http://blogdelcal.blogspot.com.es/search/label/DINESEN%20Isak

Catedral

CARVER, Raymond, Labutxaca, Barcelona, 2010, 240 p.

Títol original: Cathedral, 1983. Traducció: Dolors Udina.

Raymond CARVER, un dels millors contistes nord-americans, va morir als 49 anys de càncer de pulmó. Els últims deu anys de la seua vida, els de la relació amb la poetessa Tess Gallagher, van ser molt productius, en contraposició als deu anteriors, un parèntesi en la seua obra, a causa de l’alcoholisme desenfrenat.

Carver va publicar quatre reculls de contes en vida. Catedral n’és un dels més famosos i quasi un clàssic del segle xx. De què parlem quan parlem d’amor és un altre dels seus llibres il·lustres. Va ser reeditat amb el títol de Principiants en la nostra llengua fa dos o tres anys. En  aquesta versió s’incloïen també els fragments suprimits per l’editor nord-americà en la primera edició, que modificaren profundament el text.

Els relats que integren Catedral parlen de parelles trencades o en reconstrucció, parelles de nord-americans de classe baixa que intenten eixir avant. Són gent amb pocs estudis o sense que tenen oficis mal remunerats: cambreres, muntadors de sostres, obrers, grangers o venedors porta a porta.

Alcohòlics o exalcohòlics poblen molts dels contes. Alguns (com Carver) intenten refer la seua vida; uns altres es deixen portar pel corrent («La casa de Chef»). Són homes que han perdut la parella o la faena i ara són incapaços de reaccionar («Compte» o «Conservació»). Generalment és la dona el membre fort, qui conserva el seny, tracta de solucionar les coses, i continua treballant («Brida», «Compte», «Conservació»).

La incomunicació amb la companya i, de vegades, amb els amics és un altre dels temes principals. Sovint usen l’alcohol com a instrument per a atenuar-la. La televisió com a remor de fons permanent és un recurs més per a fer tolerable la tensió de la incomunicació («Conservació», «La catedral»...). Finalment, la deixadesa personal física marca la fi de l’encís i és recurrent en molts contes.

En realitat, la majoria de de les històries de Carver tenen un fil comú: la caducitat de les parelles. Tess Gallagher comenta en l’epíleg de Si em necessites truca’m respecte al conte «Conservació» que «suggereix que les relacions, com els aliments que es descongelen, no es poden conservar, i a partir d’un cert punt, ja no serveixen de res».

La primera vegada que vaig llegir narracions de Carver vaig quedar desconcertat, perquè són com fragments de vides comunes que comencen en qualsevol part, mostren el seu dramatisme i acaben de sobte, encara que intuïm que hi ha moltes més coses més enllà del punt final; contes que sotraguen el lector per la violència de la vida quotidiana i que guanyen molt amb la relectura. Són escrits amb un llenguatge senzill, natural, tot i que molt treballat en la foscor, ja que Carver corregia els relats fins a 30 vegades, segons confessa Tess Gallagher. En fi, cal llegir-los.